Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

19 d'agost de 2012
Independentisme
5 comentaris

Syriza a la catalana o front patriòtic

Tornen els debats interessadament abstractes sobre la prioritat entre la reivindicació nacional o el model social. La experiència històrica dels projectes d’alliberament nacional reeixits demostra que la ruptura amb l’ordre estatal dominant per bastir un estat propi comporta intrínsecament una recomposició de les classes socials al si de la nació emergent. És a dir, la reivindicació nacional inclou les aspiracions socials i no pas a l’inrevés, per tant insistir en la simultaneïtat d’independència i socialisme o en la priorització d’aqueix darrer és fer contra-independentisme de manera conscient.

De fet, suposa un plantejament perniciós en condicionar al consens sobre el model de societat futura el fet mateix de la lluita contra l’ordre establert. Això és el que fan els que banalitzen la independència des del progressisme anacional que ha dut el nostre poble a la inoperància davant la dominació i l’espoli de que és objecte. Josep Fontana o Arcadi Oliveras o els anticapitalistes nostrats escampen la brama que per ser un estat més de la UE o com Alemanya, no val la pena ser independents. Fer una Syriza a la catalana només té sentit per reformar Espanya, per fer un Estat Català només serveix un front patriòtic plural ideològicament i socialment majoritari.

Post Scriptum, 25 de setemebre del 2023.

Una dada a tenir en compte pels anticapitalistes nostrats extreta ahir de Le Figaro, i impossible de trobar als mitjans nostrats: “Un ex-trader de Goldman Sachs prend la tête de Syriza”.

  1. Amén. I, si pot ser, que el front patriòtic no es digui ni front ni patriòtic. I que sigui tot plegat el més net i repolit possible, sense soflames ni sulfuraments. Una mica asèptic, nòrdic; d’una manera neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!, per dir-ho Espriuanament. Després ja farem gresca i xerinola.

    Si pot ser…

    Respon
  2. El debat que hi ha entre l’esquerra independentista de participar o no a convocatòries com la de l’11 de setembre, a càrrec de l’ANC, desgraciadament ens afebleix a tots. Tot això em recorda el pensament existent a la guerra civil, on es volia guanyar la guerra i la revolució. I ja sabem com va acabar, tot es va perdre. Ara sembla que alguns, tornen a ensopegar amb la mateixa pedra. Volen guanyar la indepedència (a més de tots els PPCC) i el socialisme. Està bé ser ambiciós, però cal ser realista. Jo crec que sols ens en sortirem amb la força d’una amplia majoria. I aquesta és l’avantatge de l’ANC, que al ser una entitat unitària i apartidista, pot ajuntar gent de dretes, esquerres, de centre o apolítics, a persones que poden ser empresaris, autònoms o assalariats(entre tots formem el país),  creant una majoria social que empenyi amb una gran força imparable cap a la consecució d’un estat propi català. Després, ja podran els ciutadans votar el color d’aquest govern, si volem estar a l’UE i al euro i formalitzar un mecanisme d’adhesió per als PPCC que en un futur se’ns vulguin unir. 
    Aquesta exposició, crec que també es pot fer extensible al anticapitalistes no independentistes en quant la creació d’un estat nou dóna l’oportunitat de fer-lo eficient i solidari, encara que l’afiliació del partit que mani condicionarà els seus serveis i actuacions.
    Salutacions.
    Respon
  3. Estoy completamente de acuerdo con tu planteamiento, Jaume. Los reparos al modelo que se implante “tras la independencia” sólo sirven para fianzar el dominio de la “clase imperial” dominante.

    Todo eso ya está analizado. La estructura de “clases” hace ya muchos años que es “internacional” y de la ocupación y expoliación de las naciones subordinadas se favorecen el conjunto de clases de la nación “imperial” (recordar India o Irlanda vs Inglaterra o Manchukuo vs Japón, por no citar el Pais Vasco o los Paises Catalanes en la etapa de la “revolución burguesa española” llevada a término por el Opus Dei y sus tecnócratas bajo Franco)

    Hoy en día el único planteamiento democrático para el Estado español pasa por la independencia de nuestros respectivos países. Y todo “revolucionario” (de verdad) debe ser demócrata. Defender la actual estructura del Estado español es ser un reaccionario; se vista como se vista.  

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!