L’estat grec modern neix l’any 1830 iniciant un llarg procés de desagregació respecte de la dominació turca que encara dura, cas de Xipre. Les tempestuoses vicissituds històriques -patides més que viscudes- pel poble grec al llarg d’aqueixos gairebé dos segles d’existència independent expliquen el perquè Grècia arriba a l’albada del segle XXI amb un estat fallit. Malgrat no tenir les condicions bàsiques imprescindibles per a ser considerat un país modern (no hi ha cadastre, ni planejament urbanístic digne d’aqueix nom), fou admès a la Unió Europea tot i no complir cap dels estàndards mínims de gestió de residus i ésser un dels més afectats d’Europa per la corrupció.
Les elits gregues han governant a base d’una alternança entre conservadors i socialistes establint de fet un bipartidisme imperfecte després de la caiguda del règim dels coronels, ara fa quaranta anys. El despotisme poc il·lustrat dels governants, el menyspreu pels drets ciutadans (les minories turca, gitana, pomak singularment) i l’integrisme d’estat que recrea la ficció del passat hel·lènic i considera Macedònia terra irredempta va quedar de manifest arran de les olimpíades d’Atenes del 2004. El miratge va durar poc: uns anys més tard devastadors incendis van malmetre el patrimoni natural i arqueològic davant la ineficiència de les autoritats. L’endeutament de l’estat que ha dut al rescat de Grècia té, doncs, causes polítiques intrínseques i no és el resultat immediat del neoliberalisme capitalista com afirmen els anticapitalistes nostrats. Guy Burgel ho explica sintèticament a l’article “La dette grecque: une leçon d’histoire plus que d’economie”.
La descomposició del sistema de partits que han dut Grècia a la fallida, i a una duríssima degradació de les condicions de vida i treball de la població en pro d’una incerta recuperació econòmica, és el resultat d’una crisi política que només té dues alternatives: la continuïtat dels dèficits de cultura cívica i política o la regeneració democràtica. La coalició d’esquerres Syriza pot representar aqueixa darrera opció si encerta combinar recuperació econòmica, protecció social i modernització institucional. Ignoro el pes que puguin tenir al seu si les propostes tardo-comunistes que tan agraden a la nostrada esquerra dogmàtica i banal que Joan Josep Nuet, nou líder d’EUiA, representa. És possible que Syriza esdevingui el proper 17 de juny la candidatura més votada a les noves eleccions convocades atesa la impossibilitat de formar govern després de les celebrades fa un mes. Allavòrens sabrem, segons el que facin, si el seu projecte és aprofitable per a Catalunya o no.
Al nostre país, malgrat que la crisi econòmica és socialment devastadora és manté l’hegemonia política política dels partits addictes a l’ordre espanyol i autonòmic, com ho demostren les confuses i dilatòries pseudo-negociacions sobre el pacte fiscal amb l’Estat. La disjuntiva que es pot plantejat en un futur immediat pot estar entre un projecte d’esquerres no rupturista amb el sistema espanyol de poder tot i aparentar lluitar radicalment contra “la crisi” i “la dreta”, en abstracte o un projecte independentista plural que es proposi acabar amb la causa de la crisi causa per l’espoli i la dependència. Al nostre poble pertoca triar entre anar camí de Grècia o d’Ítaca.
Post Scriptum, 3 de juny del 2020.
El mandat d’Alexis Tsipras va permetre Grècia reflotar la situació econòmica desastrosa que es va trobar en arribar al govern, l’aliança amb Xipre i Israel per explotar conjuntament els recursos gassístics de la Mediterrània Oriental són una inversió estratègica de futur que possibilitarà l’estabilitat social i productiva del país. En tercer lloc, l’eficaç gestió de la pandèmia del coronavirus ha aixecat el prestigi internacional de Grècia. I, finalment, l’expansionisme turc als Balcans i a Líbia i Argèlia revaloritza la posició geopolítica i militar de l’estat hel·lènic per a la defensa d’Europa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!