Avui fa sis anys de la magna manifestació convocada per la PDD amb el lema:”Som una nació i tenim el dret de decidir”, que fou la primera gran demostració de la capacitat de mobilització de masses que té el
sobiranisme cívic català actualment.
La convocatòria de la PDD, que aplegà aleshores una munió d’entitats, venia a dir que el projecte d’Estatut d’Autonomia aprovat per totes les forces parlamentàries -llevat del PP- el
30 de setembre del 2005 no significava la renúncia al dret d’autodeterminació del poble català, ans al contrari n’era una expressió puntual i parcial que no admetia cap mena de rebaixa per part dels partits garants de l’ordre espanyol. Quan els preparatius de la manifestació ja estaven en marxa Artur Mas i Jose Luis Rodríguez Zapatero van pactar a la Moncloa la retallada de les competències de la Generalitat per complaure els poders fàctics nostrats i garantir la continuïtat del sistema de dominació política i espoliació econòmica.
La manifestació va esdevenir de manera sobrevinguda l’expressió de la nítida distinció entre dos projectes polítics, l’independentista i l’autonomista. ERC tenia la oportunitat de liderar el primer, però els seus dirigents van declinar aquesta responsabilitat per fer de trànsfugues cap a l’autonomisme. Menyspreant el mandat implícit de la manifestació la direcció d’Esquerra va fer mans i mànigues per afegir-se al pacte estatutari: sí crític, vot nul… fins que es va veure forçada per la pressió de la militància a demanar el no al referèndum del 18 de juny del 2006. Des de fora del govern de la Generalitat els mateixos dirigents ja pactaven amb el PSC la formació del segon tripartit per fer president José Montilla,
mentint a l’electorat i a la pròpia militància durant la campanya electoral esgrimint una falsa equidistància. El
període 2006-2011 ha estat de creixement sociològic de l’independentisme però d’estancament de les seves expressions polítiques i electorals.
Han pasado nueve años y muchísimas cosas (9-N, 1-O, elecciones al Parlamento Europeo, 22-D, 14-F… en el ámbito de la política institucional) desde entonces se han marcado dos rumbos distintos y, en mi opinión, incompatibles. Uno es la vía que trata de volver al “autonomismo de siempre” y que “haciendo bondad” aspira a “ampliar la base”. Todo ello inspirado en un enorme complejo de inferioridad y de sumisión y que, con estas premisas, seguirá haciendo perder a Cataluña. El otro queda por explorar, pero tampoco tiene unos antecedentes como para echar cohetes.
A pesar de los triunfos consecutivos, a pesar de haber alcanzado ese famoso 51% (que tampoco me parece tan determinante)
La “calle” parece que está “acallada” por la pandemia. pero el Estado español ya se encarga de detener a Pablo Hasel para que la “calle” se indigne y se manifieste. Así desvía la atención de Cataluña.
La “calle”, se indigna por Pablo Hasel. Todos los medios del Estado español y la mayoría delos de la Generalitat atizan esta (justa) rebeldía. ¿Qué pasará si Europa concede el suplicatorio de Puigdemont, Comín y Ponsatí? ¿Responderán “esos medios” de la misma manera? ¿Qué hará la “calle”? Y es mucho más grave todavía.