Aqueixa iniciativa legislativa té un gran significat polític i diplomàtic per diverses raons. En primer lloc, afloren les tensions comunitàries entre ciutadans francesos d’origen armeni -molt nombrosos i descendents dels refugiats que pogueren fugir del genocidi- i els d’origen turc -menys nombrosos i d’immigració recent- que neguen els fets repetint la versió oficial del règim kemalista instaurat el 1922. Aquestes tensions ètniques emergeixen en un estat com el francès que ha fet de l’igualitarisme abstracte de la seva ciutadania un dogma sobre el qual es recolza l’integrisme d’arrel jacobina que impregna el règim republicà des del 1789.
En segon lloc, l’actitud de la República francesa envers els genocidis és arbitrària ja que si bé castiga l’holocaust dels jueus des del 1992 no és capaç d’assumir les pròpies responsabilitats en d’altres més recents com el de Rwanda. L’esquerra francesa que ha exercit durant el segle XX el lideratge ideològic a escala europea majoritàriament passa de puntetes quan cal denunciar els negacionistes diversos que proliferen arreu.
En tercer lloc, el reconeixement legal del genocidi armeni i la conceptuació com a delicte de la seva negació és un missatge a la República de Turquia que manté el dogma del negacionisme per vetar-li l’entrada a la Unió Europea. A diferència d’Alemanya, que històricament ha tingut un tracte preferent amb Turquia, França sempre s’ha mostrat contrària a l’ingrés turc a la UE.
En quart lloc, la reacció agressiva del govern d’Erdogan contra la decisió francesa deixa en evidència el caràcter integrista del règim turc que, per una banda ha estat còmplice de la farsa del diàleg de civilitzacions promoguda pel govern espanyol a l’època del president Rodríguez Zapatero, i per altra banda no fa res per avançar en la investigació de l’assassinat del periodista armeni de ciutadania turca Hrant Dink.
Finalment, la llei francesa acabada d’aprovar deixa en evidència també el negacionisme espanyol i les similituds entre Turquia i España a l’hora d’emparar els negacionistes antijueus, com es va demostrar en el cas de la llibreria Kalki. Anteriorment, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol 235/2007, de 7 de novembre, va establir la doctrina segons la qual castigar la difusió d’idees que qüestionen el genocidi jueu suposa una vulneració de la llibertat d’expressió.
Post Scriptum, 2 de març del 2012.
Per decisió del Conseil Constitutionnel de data 28 de febrer hom declara contrària a la Constitució la llei que penalitzava la negació del genocidi armeni.
Post Scriptum, 13 de juny del 2017.
Séta Papazian publica un punyent article a la revista digital francesa de lliure pensament “La règle du jeu” el proppassat 6 de juny reclamant “Législatives 2017: les partis doivent signer una charte contre la négation des génocides“. La qüestió és que hi ha candidats com és el cas de Latifa Chay, del partit del president Macron, que neguen els genocidis (concretament el patit pel poble armeni a mans dels turcs).
Llevat del negacionisme de l’holocaust jueu a mans dels nazis, resta impune la refutació històricament falsa i moralment infame,dels altres genocidis soferts per altres pobles arreu del món. L’islamisme emergent a França, i arreu d’Europa, nega l’extermini deliberat de jueus, armenis i cristians (i de musulmans) a mans de diversos integrismes musulmans, ja sigui l’otomà o el gihadisme de l’ISIS. Aqueixes actituds són incompatibles amb la convivència en les societats obertes europees que se’n han de defensar.
Post Scriptum, 29 de maig del 2018.
Avui fa vint anys que la República francesa va reconèixer el genocidi del poble armeni perpetrat pels turcs, avui ho recorda Le Figaro amb una excel·lent infografia.
Post Scriptum, 8 d’octubre del 2022.
Desconeixia el discursos parlamentaris de Jean Jaurès els anys 1896 i 1897 en defensa del poble armeni massacrat pel poder otomà i reclamant a França una intervenció al seu favor per evitar el genocidi que intuïa podia arribar, com va ser el cas durant la Primera Guerra Mundial. Els he trobat aplegats en un llibret titulat “Il faut sauver les arméniens”, editat per “Mille et une nuits”, l’any 2007. Un llibree preparat per l’historiador Vincent Duclert, que al pròleg, en una nota a peu de pàgina, contrasta l’actitud de Jaurès amb la dels dirigents del PSF que l’any 2006 van votar a favor de la proposició de llei socialista en pro de la penalització del negacionisme envers el genocidi armeni, “on mesure le recul sans fin d’hommes et de femmes qui se disent pourtant les héritiers de Jaurès et qui se révèlent incapables de donner la moindre autorité à leur parole. Leur impuissance se mesure à la nécessité qui fut la leur d’en appeler à la loi, en violant son esperit même et la Constitution” (pàgina 8).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!