Un dels temes que va tractar el president Pujol a la presentació del llibre d’Anna Figuera que resumeix el seu capteniment envers el poble jueu és l’aparent humilitat que caracteritza els descendents de Moisès.
De Gaulle (“peuple d’élite, sûr de doi et dominateur”), i el mateix Pujol, han dit dels jueus que l’actitud humil, discreta, preventiva que adopten davant les altres gents -sense deixar de ser certa-permet entrellucar un sentiment de superioritat. Aquesta confiança dels jueus en la pròpia capacitat per assolir objectius per difícils que siguin, provoca reaccions que poden ésser d’admiració o d’enveja, de tot hi ha hagut al llarg de la història. Aquest tret identitari de la personalitat col·lectiva dels jueus és dels que més m’agrada: he tingut ocasió de tractar esporàdicament persones excepcionals per la seva intel·ligència -com el jurista Natan Lerner– i he pogut apreciar una manera de fer sense compliments, una predisposició a anar directament al fons de la qüestió, una gran seguretat en els propis arguments.
Una de les demostració immediata d’aquesta humilitat és la que hom pot percebre en els polítics d’envergadura quan descriuen fets en els que han participat o n’han estat testimonis, i ho fan sense la vanitat dels egòlatres que es creuen el centre del món. Sholomo Ben Ami, protagonista d’esdeveniments històrics recents se situa dins d’aquesta manera de fer jueva quan descriu conjuntures polítiques en les quals ha participat. Jordi Pujol o Heribert Barrera, són entre els personatges catalans d’envergadura, dos exemples nostrats d’aquesta manera de fer història sense els personalismes desmesurats que caracteritzen altres coetanis. Hi ha pobles -veïns dels catalans- que tendeixen a l’ostentació fatxenda o a pretensió universalista. Els catalans, si efectivament emprenem el camí de la reconstrucció nacional, hauríem de recuperar els quatre elements que segons Josep Ferrater Mora -a la seva obra “Les formes de vida catalanes”- singularitzen la nostra manera de ser: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Virtuts i defectes tenen tant jueus com palestins i àrabs, tant catalans com espanyols. Tohom. Certament nosaltres tenim trets que ens aparellen als jueus i ens hi podríem emmiralar per aconseguir les fites que necessitem: construir estat, que deia en Pujol fa uns dies (ara que ha caigut del cavall com sant Pau).
Però això no treu que els palestins tinguin dret a un estat propi. La zona necessita pacificar-se amb les solucions sabudes: dos estats, amb fronteres definides, amb seguretat i democràcia pels dos pobles, amb capital compartida i alguna solució pels refugiats.
Per cert, ostentació sense H.
Jo afegiria un cert orgull (“pride” “fierté”), per què no. Amb mesura i sense fatxendaria, com dius. Aquest orgull conjuga ben bé amb la humilitat que descrius. El Barça actual n’és un bon exemple. Les declaracions de Xavi Hernàndez, dues l’any passat, són un model d’autoconfiança, d’absència de por, de moral de victòria (orgull) basada en el treball continuat (humilitat). I els anuncis de la Damm. I aquest himne vibrant que m’encanta: http://www.youtube.com/watch?v=xTzkiM8Ah6s