Sóc de la generació que escoltava Georges Brassens i la versió que en feia Paco Ibánez de les seves cançons irreverents davant l’ordre establert, especialment quan fa referència a les festes dels Estats establerts, francès i espanyol.
Avui, 12 d’octubre, he mirat de treballar tot el que he pogut relacionats amb activitats professionals habituals i fer com si res a les hores vagaroses. No he mirat TV(E)3, ni escoltat les declaracions dels professionals de la política que fan de figurants al voltant d’aquesta commemoració espanyola sense aportar res de substancial des del punt de vista nacional català.
He aprofitat el dia per mirar de contribuir a la causa independentista treballant en un recull documental sobre l’evolució de l’independentisme català des del 1968 ençà.
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2016.
Enguany hi ha hagut un seguit d’ajuntaments catalans que han decidit obrir portes a la ciutadania i fins i tot els regidors independentistes de Badalona ha fet un gest explícit de desobediència estripant un ordre judicial que els exigia respectar la festivitat del Dia Nacional d’Espanya. Sobta, però, que l’AMI s’hagi limitat a donar suport a pilota passada fent evident la manca de lideratge en la conjuntura actual. He aprofitat una piulada a twitter de la presidenta per preguntar-li això mateix, sense resposta per ara.
En dies com avui hom troba a faltar a Josep Andreu al front de l’AMI, quan tenia totes les opcions per ser-ho en plegar d’aqueixa funció Carles Puigdemont per assumir la presidència de la Generalitat. La direcció d’ERC es va estimar més cedir la presidència del municipalisme independentista a qui fos de CDC que no pas sostenir un patriota com Pep Andreu, malvist pels succesius clans que han comandat Esquerra a nivell nacional i del Camp de Tarragona, encara que el resultat hagi estat, devaluar un element clau com l’AMI.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!