Avui s’han fet públiques dues notícies aparentment contradictòries: ha dimitit el tresorer del Partido Popular a nivell estatal i alhora les enquestes del CIS donen a aquest partit com a favorit, per davant del PSOE, si avui hi haguéssin eleccions generals.
Els casos de corrupció van erosionar el PP de les Illes Balears, quan fa dos anys va perdre el govern autonòmic -però ha continuat essent primera força a les europees-. Al País Valencià, el PP amb Francisco Camps al capdavant va batre récords de suport el passat 7 de juny, i no sembla que de llavors ençà el recolzament hagi baixat malgrat estar encausat per la justícia espanyola.
El PSOE (i el PSC) han superat casos de corrupció sense cost electoral significatiu. Aquestes referències assenyalen que la motivació profunda que fidelitza l’electorat d’aquestes formacions està per sobre d’aquestes incidències conjunturals, que poden costar el càrrec a polítics concrets però desqualifiquen -per si soles- a una opció política.
Post Scriptum, 29 de juliol del 2009.
En relació a aquesta qüestió vaig reproduir en aqueix bloc l’article de Víctor Lapuente: “Por qué hay tanta corrupción en España ?”.
Post Scriptum, 9 de desembre del 2018.
Les Nacions Unides van decidir el 31 d’octubre de l’any 2003 que cada 9 de desembre hom commemoraria el Dia internacional contra la corrupció. Un esdeveniment sense cap mena de ressò al Regne d’Espanya on aqueixa matèria és tabú quan afecta poder fàctic que sustenta l’ordre estatal. A Catalunya tampoc estem per teoritzar massa sobre aqueixa qüestió quan resulta que és una de les explicacions dels llargs anys d’oasi autonomista. La regeneració política que va implicita en el republicanisme nostrat és un dels senyals d’identitat del procés independentista en curs.
Post Scriptum, 28 de juliol del 2020.
La justícia espanyola quan s’aplica als casos de corrupció vinculats a la vida política de Catalunya té un capteniment substancialment diferent del que resulta quan els afectats són espanyols afins al poder fàctic. La comparança entre el cas Pujol i l’afer Juan Carlos I parla per si sol, però encara és més impactant que CDC hagi hagut de desaparèxer arran de les comissions del tres per cent i en canvi el PP ni s’immuti després de les condemnes que li escauen com a partit. En el nostre cas, socialment el rebuig a la corrupció reflecteix una mentalitat jurídica ancestral fonamentada sobre el principi d’equitat, mentre que en la mentalitat castellano/espanyola la perpetuació del sistema de dominació ho justifica tot, inclús l’acatament social de la seva ciutadania, havent-se perdut les arrels comuneres i republicanes d’antany.
Post Scriptum, 28 de juliol del 2023.
L’èxit electoral del PSC a les darreres eleccions municipals i espanyoles en municipis on els casos de corrupció imputables a dirigents del partit han estat notoris (Sabadell) o estan immersos en procediments judicials en curs (Tarragona) n’és la prova de l’absència de penalització social i política d’aqueixes conductes incrustades al moll de l’os dels partits del règim i els subalterns. Per exemple, només Pau Ricomà (ex-alcalde de Tarragona per ER) critica el nomenament d’un investigat dins la Diputació de Tarragona: “M’ha fet sentir vergonya” considerant que es contribueix a “una operació de blanqueig indigerible“. Esquerra ha interioritzat, seguint els passos del PSC, un “sector negocis” propi, i ha encobert el saqueig (legal ?) del diner públic com en el cas del pagament “addicional” al personal -polític i funcionarial- del Parlament encetat a l’època Benach. La sucursalització de la política catalana respecte de l’espanyola troba en aqueix àmbit la mostra més patent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho ofereixes grimpar o un partit honest que vulgui fer les coses bé, té poques expectatives. Quants dels que blasmen el nepotisme no se n’han beneficiat. De vegades, són els més beneficiats els que més despotriquen.
El meu poble és un botó de mostra de com farcir l’administració municipal d’afins i parents i coneguts del partit. Més quan aquest partit n’ha regentat massa temps la titularitat.
Ser transparent i seguir la llei és esdevenir el cigró negre.
Salut!
No es pot racionalitzar aquesta conducta,és veritat la capacitat que tenen de compra venda de vots, però això té un límit.
Com a persona culta sabràs que la cultura anglosaxona es fonamenta en el racionalisme, el pragmatisme i el funcionalisme.
La llatina, mes concretament la castellana/espanyola representa fonamentalisme basat en el catolicisme, fonament de cert fanatisme.
Intentar entendre aquest comportament electoral des d’un punt de vista racional, modern, democràtic i responsable, ens du a la contradicció i al no entendre-ho.
Com ja sap de vegades he teoritat sobre els anomentas sisemes de creences de les persones.
Una mica més enllà hi ha el model, es diu Berlusconi. Ara les coses no li pinten gaire bé, però porta un bon grapat d’anys xuclant de la mamella amb el consentiment d’una majoria de votants. Potser el que cal regenerar no és tant el món de la política, que també, sinò la societat que genera una determinada forma d’entendre l’exercici de la política.
Toni Delgado
Bona tarda jaume,
No coneixia l’article del Víctor Lapuente i, aprofitant l’enllaç l’he llegit.
Jo sóc d’Hospitalet, de Llobregat, i fins fa poc teniem d’Alcalde el ara Ministre de Treball celestino Corbacho, qi em va inspirar fa un temps la teoria del “Cortijo”, que ve a dir una mica la del “home fort” que talla el bacallà, que reparteix prevendes segons el puguis tu ajudar després per mantenir-lo en el seu càrrec que, en democràcia, és el favor que has de tornar. L’home fort és el Padrino, que reparteix càrrecs, diners, contractes, celeritat administrativa etc a canvi de suport electoral, i fer la vista grossa amb els diferents marrons que puguin aparèixer, i qui dia passa any empeny (quan mal ens ha fet aquesta dita!). I si no ets del rollo ho tens malament (normalment se’t fa defallir d’innanició), perque l’èxit socialista, en el cas d’Hospitalet, es basa en bastir una xarxa social depenent de “l’home fort” prou àmplia.
De tota manera crec que és perfectament comprensible que tinguem aquest model. Estic segur que el senyor Corbacho, que va arribar a Catalunya amb 15 anys d’edat provinent d’Extremadura, això és a principis dels 60, ha viscut i ha patit aquest model allà a la seva terra i, lamentablement no en sap cap altre i es dedica a aplicar-lo perque en coneix les bondats.
En parlem