Avui ha començat a Cambotja el primer judici contra un dels khmers rojos responsables del genocidi contra el seu propi poble durant la seva dictadura (1975-1979). Un tribunal internacional especial propiciat per l’ONU, per resolució adoptada l’any 2003, ha iniciat les sessions trenta anys després del final d’aquell règim tirànic. Arran de la caiguda del govern de Pol Pot, Joan Crexell, patriota erudit i home de sòlids valors humanistes, va publicar aquest article a Canigó, número 659, de 24 de maig de 1980.
Joan Crexell era col·laborador habitual del setmanari Canigó, (del qual jo n’era lector assidu), i va reaccionar contra la impassibilitat amb que l’esquerra hegemònica aleshores (i encara ara) va observar el genocidi comès pel règim comunista cambotjà contra el seu propi poble. Repassant el tractament que un mitjà com Canigó (catalanista i progressista, aliè aparentment a la influència de l’ortodòxia comunista) va donar a les informacions relatives al genocidi perpetrat pels khmers rojos m’he quedat astorat de veure publicades informacions com aquesta de Josep M. Sanmartí, al número 447, corresponent al 1 de maig de 1976: “Les notícies que ens arriben de Kamputxea són en veritat molt escasses i confuses. El país s’ha tancat sobre sí mateix i és molt difícil obtenir informació de confiança. Solament l’ambaixador suec a Pekín i acreditat també a Phnom Penh, Kaj Bjork, ha estat autoritzat a visitar detingudament el país. Redactà un informe molt caut, on reconeix que “la revolució de Kamputxea és més radical i més ambiciosa que la soviètica” i que “no hi ha dubte que el poble ha patit i encara pateix…”. Però no constata les mortaldats de les quals la premsa occidental de dretes se n’ha omplert la boca.
El tema de les mortaldats i de les represàlies ha estat el més freqüent per desacreditar la revolució de Kamputxea. El diari de Londres “Daily Telegraph” parlava fa uns dies de 500.000 a 800.000 morts en un any, però, repeteixo, no hi ha cap prova que ho confirmi. L’origen d’aquesta faula macabra resideix en els trasllats de població que el nou règim revolucionari emprengué quan ocupà Phnom Penh. De 2.500.000 d’habitants que tenia a començament de 1975, la capital fou reduïda a uns 100.000; la resta d’habitants fou obligada a marxar al camp a cultivar els camps d’arròs. La justificació esgrimida deia que era impossible alimentar aquella massa de gent paràsita, amuntegada als suburbis de la ciutat pel règim anterior, i que en definitiva era un focus de tensió i de probables disturbis. L’èxode produí sens dubte un notable sofriment entre la població i possiblement algunes violències per part dels vencedors. Però tanmateix el retorn d ela gent al camp ja ha fet pujar la producció d’arròs i sembla ser que el fantasma de la fam ha estat allunyat de Kamputxea”.
Quan el genocidi era un fet demostrat i divulgat arreu del món i el règim comunista havia estat derrocat per l’exèrcit vietnamita, Antoni Castel publica una entrevista (a doble pàgina al número 686, de Canigó, corresponent al 29 de novembre del 1980) a Thiounn Mumm, ministre del govern causant del genocidi, que de vista a Barcelona és presentat amb aquest titular: “Ens parla un home de Pol Pot”. Les declaracions d’aquest criminal responen a la tòpica fraseologia estalinista i són una mostra de cinisme vergonyós, res d’això li devien semblar a l’entrevistador. En aquest context sobresurt la dignitat i coratge de Joan Crexell, reflectida en l’article que dóna nom a aquest apunt i que reprodueixo a continuació:
“Si hem de definir el segle XX, ho podem fer parlant de les masses. Això és tan vàlid per al tipus de civilització actual com per les matances i holocausts d’aquests temps: en més d’un i de dos i de tres i d’x casos les víctimes es poden comptar prenent com a unitat el milió de persones. Entre guerres i dictadures, cent, dos-cents i vés a saber quants milions d’homes i dones han mort violentament. Ara fa uns anys, en visitar el camp de concentració nazi de Dachau, em semblava impossible que allò hagués pogut passar. Però la bestialitat més sanguinària, el refinament més repugnant, la imaginació més perversa, l’odi més abjecte, l’horror, la crueltat i la barbàrie pertanyien al món de la realitat. Sota el nazisme s’havien comès les més delirants atrocitats contra la dignitat humana d’una forma metòdica, estudiada, planificada…. i aprofitant fins les despulles dels assassinats. En el mig de la plaça on formaven els presos s’havia erigit un monument on hi havia la frase “Mai més” escrita en quatre llengües. Ningú no podia imaginar -aquest era el desig- que allò, aquell malson es pogués tornar a repetir.
Vet-aquí, però, que ara fa poc, aquesta irracionalitat malaltissa s’ha reproduït. El país: Kamputxea, el nom del nou “führer”: Pol Pot. Des de fa unes setmanes, el setmanari del PSUC, “Treball”, ens ofereix a cada número un capítol d’un reportatge sobre el Sud-est asiàtic als cinc anys de la fi de la guerra. Per als qui no ho recordin, diré que des del 1975 al 1979, data de la invasió vietnamesa, Pol Pot i els seus khemers rojos van assassinar tres milions de persones o sigui més de la meitat de la població. Aquesta matança va començar el mateix dia de la victòria, sota l’ordre de “matar els nostres enemics per saludar la victòria”. Llegint aquest i altres reportatges, un s’adona que Hitler es va quedar curt. I això per diversos motius: sota el lema, començar tot de zero, es va prohibir la moneda, la religió, la medicina, les màquines (cotxes, TV, rentadores, etc…), els llibres, etc…i es van enderrocar biblioteques, hospitals, temples religiosos i qualsevol edifici de l’època colonial i neocolonial, traslladant les masses a les “comunes”. Estava prohibit riure i plorar. Al mateix temps, es repetí el terror nazi, però de forma “artesanal” contra tot el poble, amb motiu o sense motiu.
Davant de tot això, un no sap què dir, perquè un perd la noció del temps i de l’espai: és com un viatge a una altra dimensió on l’horror és el sol que il·lumina aquell planeta. O un viatge al passat més remot i tenebrós, al futur. Perquè arribar a prohibir riure i plorar a tot un poble surt dels nostres esquemes mentals habituals per a endinsar-nos en un món manicomial governat sota la llei del sadisme més degenerat. No es tracta de frases gratuïtes, sinó d’intents d’explicar els quatre anys de l’era Pol Pot a Kamputxea.
Si abans he fet referència al reportatge de “Treball”, ha estat perquè fent memòria veurem que en el número 413 d’aquest setmanari, datat del 29 d’abril del 1975, a la portada hi ha una notícia titulada : “Visca Kamputxea lliure!”, que diu “Saludem la victòria del poble khmer que ha expulsat dels seus últims reductes els traïdors Lon Nol i la seva colla, através dels quals l’imperialisme ianqui ha infligit a Kamputxea una guerra criminal que ha costat la vida a un habitant de cada vuit d’aquest pacífic país. L’alliberament de Kamputxea, juntament amb els avenços de les forces populars de Vietnam del Sud, són una victòria esclatant de les forces de la democràcia, la pau i el progrés de l’Àsia i del món i part decisiva d’una desfeta històrica de l’imperialisme”. Alemanya, Kamputxea i ….”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!