Joan Pinyol

Una reunió enmig de l’horari laboral -i, encara pitjor, sumada amb poca gràcia a la intensa jornada de treball-, que no serveixi per avançar res, ni per concretar res, ni per aclarir res, no només és una absurditat des d’un punt de vista merament productiu sinó que suposa un atemptat en tota regla contra la paciència humana. És com obrir el contenidor del temps i abocar-hi sacs plens d’hores que mai no podran ser reciclades i que circularan sense òrbita a través del nostre univers particular, a la manera d’un reflex buit i patètic que ens acompanyarà sempre. No fa gaire s’ha publicat el llibre Sigues l’amo del teu temps (La Butxaca, 2013) i l’autor, de nom Fèlix Toran i d’activitats, enginyer, conferenciant i escriptor, ho deixa anar ben clar : “Les reunions roben molt de temps, s’aconsella acordar prèviament una durada màxima i fer-les només si és estrictament necessari ja que sovint es tradueixen en un malbaratament de diners i de recursos”. El llibre, que aborda diverses tècniques per millorar la gestió del temps particular, també es pregunta quantes reunions es podrien resoldre amb l’aprofitament efectiu de les noves tecnologies, tenint en compte que estem, com ens volen fer creure, tan interconnectats a la xarxa. Hi ha reunions que són necessàries, hi estic d’acord, però queden tan eclipsades per les reunions inútils que amb prou feines les recordem quan fem el balanç de l’any. Entre les inútils hi ha les que se sustenten en l’obligació només de complir un horari fix de reunions encara que no hi hagi res per parlar i també les que s’allargassen innecessàriament provocant en els assistents un autèntic aquelarre de desespers i capbussades en l’embut de les redundàncies. Si els temes importants es resolen de manera concisa resulten més agradables de compartir i si se sobrepassen els temps de les atencions naturals –el cos té uns límits!-, el resultat frega tant l’absurd que s’hi acaba casant. Fa un temps un reportatge periodístic va subratllar que l’Estat Espanyol és el que més temps dedica a fer reunions i menys a fer la feina. L’ensopiment econòmic, no vindrà també d’aquí?