Aquests dies llegia en diagonal les "chominades" dels congressistes peperos. Com és habitual, només se salva el Gallardón, que està més sól que la tieta del Serrat, aquella que es feia l'estreta, com les de l'opus dei (o no?). Sortia una foto al periódico del dissabte on veiem a l'ansar i al Sopes asseguts a terra, perquè segons deia, cavallers com són, li cedien el lloc a la dóna del Sopes... qué passa, que no saben comptar cadires aquests peperos, mai millor dit, "n'hi ha per llogar-hi cadires", doncs un parell més no haguessin estat de més en aquest congrés de focs d'artifici. Quina colla pessigolla aquests peperos, i per allà, flotant a l'hiperespai de la moderació, el pobre Piqué, l'ex-ministre. L'ex-ministre català. Bé, català, això dependrà de si som una nació o una regió, perquè si som lo primer, el senyor piqué no és català, és, abans que res espanyol, al cap i a la fi, segons ell, té la mateixa pressió fiscal un tio de murcia que un de catalunya, o un de galícia, o un de .... Madriz. I si ho diu ell, reputat economista amb vocació, no com jo, que vist lo vist, agafo la meva i le llenço al water i estiro de la cadena...total, resulta que l'expoli fiscal són manies d'aquesta gent que "son muy suyos". Lo de l'ansar, fraga, zaplanes i aceves, de debó, no té NOM. Aquests tipus són realment perillosos, sobretot per la democràcia i pel fairplay i per la decència humana. Esquitxen tot el que se'ls hi posa al davant amb el seu cinisme "barato", "barriobajero", xulesc i prepotent i lo més fort és que fora dels territoris ocupats tenen 9 milions de vots o més...Fotem el camp home, fotem el camp, que amb aquesta penya no es pot ni viure, ni conviure.
Eoooooooo, estic molt content, per fi tinc el meu bloc personal.
El 23 F del 81 jo tenia 12 anys, feia vuité de l'antiga EGB al seminari de Tortosa, glups!. Recordo estar escoltant el discurs de Calvo Sotelo a la radio, amb els meus pares, que en pau descansin, i de sobte, aquella situació surrealista que molts recordem, sincerament, jo no entenia res perque certament estava una mica atontat, i això que el meu pare era un ex-republicà que havia fugit a França i desprès s'havia tirat un any i mig a una presó de Reus, un hospital rehabilitat com a penitenciaria, per "rojo separatista".... Recordo que al dia següent, el nostre tutor, Josep Panisello catalanista indiscutible de la barriada de Jesús, ens va dir, amb tó histriònic però sincer, que una llaga dolorosa li apretava la seva panxa, per la ignominia que havia representat aquell acte vergonyòs per la fràgil i jove democràcia nostra. En aquells moments la situació ja semblava controlada, però per nosaltres, pre-adolescents inconscients, no havia sigut més que un dia especial, fora de la rutina, de lo més excitant i divertit....quins collons.!
