Prendre la paraula

Cartes d’un convençut als fidels a l’ideal

 Amics i companys Fidels: En aquesta carta, que veurà la llum en el número més pròxim a la data gloriosa del 18 de març, dedico un record a la Comuna de París, primera manifestació pràctica de l’ideal emancipador dels treballadors. Els que van fer caure la columna de Vendome, els que van esborrar els títols il·legítims als que neixen per a llei natural sense la inútil sanció de les de l’Estat i de l’Església, i als que van proclamar la terra a l’agricultor, l’instrument de treball a l’obrer i el treball per a tots, seran sempre honrats en el País de la Convicció, i mereixen un homenatge d’admiració i gratitud de tots els Fidels a l’Ideal.

Continuant l’assumpte de l’anterior, començo parlant-vos de la lliure Suïssa. Allí, segons diu Niedeser a Le Paupérisme en Suise, «de 2.654.454 habitants, sense incloure la població flotant, hi ha 180.324 individus mantinguts per l’assistència pública, o sigui, més d’1 habitant per 15, i a Basilea, la ciutat dels milionaris, hi ha 1 pobre per cada 4 individus».

L’assistència pública s’exerceix a Suïssa pels municipis: cada un d’ells ha de socórrer i fins i tot alimentar els seus pobres i, per practicar aquesta humanitària obligació, tracta de donar-los el menys possible, i per veure’s lliure d’ells fa esforços que semblarien ridículs si no fossin monstruosos. Allà a la Suïssa francesa es verifiquen el que en diuen mises d’enfants, que en realitat no són altra cosa que vendes de nens a l’encant. Quan mor un home que deixa orfes sense mitjans de subsistència, que el municipi ha de mantenir, aquest es desfà d’ells col·locant-los en cases d’individus que volen prendre’ls mitjançant una petita retribució anual, i per això els posa a l’encant i els dóna a qui s’acontenta amb menys; i amb això les criatures queden en perfecte estat d’esclavitud durant la seva infància i obligats a treballar en benefici del seu amo. Perquè la barbàrie sigui més repugnant, succeeix amb freqüència que s’arrenquen els fills dels braços de la seva mare amb el pretext que és massa pobra per mantenir-los. A la vista tinc la relació d’una mise verificada a Mâche, municipi de la Suïssa francesa, en què a presència d’una mare inconsolable i desesperada, se li arrabassen els seus fills, adjudicant-los: un nen de 10 anys, per la pensió anual de 28 francs; una nena de 8, per 31; una altra de 6, per 40; i una altra de 2, per 70. No importa que la mare protesti i que algú observi que amb aquestes pensions ningú com la mare podria cuidar-los, ja que sense res també els mantindria: la llei, per bàrbara i antinatural que sigui, és la llei i s’ha de complir.

A París hi ha 200.000 indigents que viuen sols de la caritat pública i que habiten lluny del centre brillant de la gran capital, a les altures de Bellville o a les pendents de la vall de Bierre. Hi ha 3.735 habitacions desproveïdes de tot mitjà de calefacció, allà on el termòmetre baixa moltes vegades a 12, 14 i més graus sota zero; 6.894 on només es veu la llum per un forat; i 3.192 que són absolutament fosques. En aquestes habitacions hi ha espais en què es veuen quatre o cinc llits on dormen dues o tres persones. Hi ha, a més, una gran massa de població que passa la nit en immundes i repugnants cases de dormir, i molts que dormen a les llanxes carboneres del Sena o als pedrissos dels passeigs públics. En aquest medi es viu, es procrea, es reprodueix l’espècie, es vegeta en la ignorància i el vici; i en el centre de la població a què s’ha donat el nom de capital d’Europa i cervell de l’univers, en els edificis públics on s’ostenta la triologia republicana Llibertat, Igualtat, Fraternitat, en lletres grosses, hi ha els salvatges de la civilització, molt pitjors que els de les terres africanes i oceàniques. Perquè en aquestes terres hi ha l’aspiració i la possibilitat d’ascendir en l’escala de dignitat humana, mentre que els salvatges de París s’han enfonsat a l’abisme de la degradació per la misèria, per la corrupció, pel crim.

Com a dada de comprovació del malestar social a França, aquí va aquesta: durant l’any 1885 van ser abandonats per les mares 3.137 nens.

A Itàli,a la misèria dels pagesos és fenomenal i no menys que la dels treballadors industrials, i el notable és que les províncies més afavorides per la naturalesa són les que tenen la xifra més gran de pauperisme. És tan conegut de tot el món el deplorable estat dels proletaris italians, tant a la vista està com envaeixen els centres productors d’Europa i Amèrica a peer caçar un tros de pa que reemplaci la patriòtica polenta, que ni necessitat hi ha de donar detalls, que, per molts que fossin, sempre serien insuficients i petits davant de l’extremada gravetat de l’estat social a Itàlia.

A Espanya, per no haver-hi res de bo, no hi ha ni estadística, de manera que millor sabem les coses de l’estranger que les de casa. Fa poc temps hi va haver un ministre d’Hisenda que volia descobrir la riquesa oculta que comet el frau de no contribuir a les càrregues de l’Estat. Està clar que si la riquesa que, segons expressió vulgar, no pot ocultar-se, es desconeix oficialment —amb més gran motiu es desconeixerà la pobresa—, que ja per si és tímida i vergonyosa, sense comptar que aquí tots som hidalgos i fanfarrons. A pesar d’això, de tant en tant la premsa dona compte de milers i milers de petites propietats rústiques i urbanes expropiades pel fisc, de comarques senceres quasi despoblades per emigració, de vaixells carregats de mísers espanyols que van al Brasil o a l’Argentina, que s’acomiaden de la pàtria maleint-la com a cruel madrastra; això a part que la massa proletària rural és fanàtica i supersticiosa, carn de capellà i de burgès, i que existeixen grans extensions naturals en estat completament inculte.

Volia parlar ara d’Amèrica, especialment dels Estats Units, però són tantes i tan tristes les dades que tinc a la vista, que donarien massa extensió a la demostració d’una cosa ja sabuda per la resta, això és: que en el país dels mil milionaris la misèria ha d’estar en relació oposada a tanta grandesa, i que en aquella república federal molts ciutadans voldrien la posició social que a Espanya té un escombriaire per semblar un milord a Chicago o a Nova York.

I fins a la pròxima, que, si tenim paciència i desitjos de prendre apunts per a l’estudi de la qüestió social, encara té molta tela tallada el vostre amic que us desitja salut.

10 de març de 1895

Pau Veritats

 La Tramontana, número 652, 15 de març de 1895, pàgina 2-3

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!