LITERATURA GASTRONÒMICA:D’EIXIMENIS A PLA
Ara que la moda ens ha aportat el fet- amb elements positius i altres de o tant, com en tot- que els cuiners també fan de periodistes gastronòmics, com veiem en alguns diaris-, és bo recordar que la literatura de caire culinari té una tradició antiga.
En primer lloc, però,caldria escatir sobre l’ especificitat del gènere. Hi pot haver periodistes generalistes que també tracten la temàtica gastronòmica: és raó suficient per a considerar-los dins l’ esmentat gènere?. O, ben al contrari, els més il.lustres escriptors gastronòmics podien o ser periodistes, però els que més han destacat eren o escriptors o professionals cultes de qualsevol altre branca. Un altre apunt: la mediocritat i incultura manifestes de bona part dels periodistes o “comunicadors” gastronòmics- sovint doblats en mers “gasetillers”, anunciant o tastadors de gorra de vins i restaurants, o emissors d’ una retòrica suada i feta de llocs comuns justifica l’ existència d’ aquest gènere?. Hem de mesurar amb el mateix raser escriptors o periodistes cultes, com Narcís Comadira, i fins Antonio Vergara, del País Valencià, amb d’ altres com Pere Tàpias o Pep Palau?. Hem de col.locar Vázquez Montalbán al costat de Carmen Casas?.
Perquè mentre alguns dels noms esmentats queda clar que, com a mínim tenen un pòsit cultural que fa dignificar els que escriuen sobre cuina, d’altres- malgrat ésser “mediàtics”- tenen clamoroses fallades de competència linguïstica, sinó que els seus coneixements a vegades són pura façana, això sí, ben vestida amb una retòrica buida que els fa aparèixer com a “savis” i coneixedors del tema davant d’ un públic poc exigent. Són “experts” enfront d’ un públic poc expert a destriar el gra de la palla.
Què és la gastronomia?
Potser, doncs, fóra bo, davant d’ un gènere prou complex- tant per la temàtica que ha de tractar com pels qui el conreen- establir alguns apunts terminològics, més enllà dels més coneguts- i no sempre ajustats a la realitat- com són gastrònom, gurmet, periodista gastronòmic, escriptor gastronòmics, crític gastronòmic, etc.
En primer lloc, cal acotar l’ objecte d’ aquesta escriptura, la gastronomia, definida correntment ( Diccionari Robert, GEC…) com a “art de menjar bé, amb satisfacció, tant referit a combinacions individuals com al conjunt de tot un menjar (amb inclusió dels vins)”. Aquesta definició restrictiva, que només es refereix als aspectes lúdics, dóna lloc al “gastrònom”, al “gourmet” (gurmet)i al “gourmand”(gormand) aquest , encara més lúdic, o basat en la quantitat. El Diccionario de la Lengua Espanyola de la RAE ens diu que és “El arte de preparar una buena comida” o “la afición a comer regaladamente”.
En canvi, és molt més adequada la definició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC: “Coneixement de tot el que té a veure amb la cuina, l’ elaboració i composició dels plats, l’ art de degustar i apreciar els menjars i le begudes”, ja que ens aproxima a una activitat no solament lúdica, sinó cognoscitiva i intel.lectual.
El terme de gastronomia- relativament poc reeixit, es crea a França a finals del XVIII i principis del segle XIX a partir d’ una arrel grega que vol dir “ventre”. El terme “gastrònom”, a la Península ibèrica, segurament es troba utilitzat per primera vegada en català (apareix al pròleg de La cuynera catalana, escrit a inicis de la Renaixença).
Per a tots els casos proposo el terme de “gastrografia” (igual a com parlem d’ “artigrafia”), que inclouria qualsevol text sobre gastronomia: des dels simplement periodístics, o crítics, fins als creatius, assagístics, històrics, antropològics, etc. de fet, una lectura intel.ligent del fet culinari comporta aquesta multidisciplinarietat. També , és clar, podem parlar de periodisme gastronòmic, literatura gastronòmica, etc. Així, quan Francesc Eiximenis, al Terç del Cristià (s. XIV) escriu el tractat que s’ ha titulat Com usar bé de beure e menjar, fa literatura gastronòmica. I el mateix, és clar, podem dir de Josep Pla quan, per encàrrec, escriu el ja clàssic El que hem menjat.
Viatge i taula
Aquests dos textos, a més, són molt importants en un altre aspecte: assenyalen que la literatura gastronòmica, des dels seus mateixos orígens- que podem situar als temps clàssics, quan els geògrafs i historiadors grecs i romans descrivien menjars, productes o receptes- es relaciona amb la idea de viatge, d’ informació i, per tant, amb el que seria, al cap dels segles, el turisme i el periodisme gastronòmic en sentit estricte. Cunonsky parlava, en aquest sentit, dels “gastronòmades”, D’ aquesta manera, Eiximenis, que ha viatja arreu i que coneix bé no solament tots els Països Catalans, d’ Elna a València, passant per Girona i Barcelona, sinó també Cambridge, París o Bolonya, ens parla sempre en clau comparativa- com un periodista actual-. I el mateix, naturalment, ho podem aplicar a Josep Pla que, situant-se als Països Catalans- i, particularment, al seu “Empordà petit”-, discorre d`Itàlia als països escandinaus, passant per Nova York.
Alguns d’ aquests viatge els fa amb el que és el primer i més il.lustre periodista gastronòmic alhora català i espanyol, Néstor Lujan. Periodista i escriptor, ja que també fou articulista i autors d’ obres de ficció, si bé centrades en la gastronomia. Té el gran mèrit d’ haver estat el primer, de la guerra espanyola ençà, a parlar de gastronomia amb un sentit culte i cosmopolita- especialment a la revista “Destino”, sota el pseudònim de Pickwick. També és deutor del seu temps: no fou fins al final de al seva vida que s’ interessà per la cuina tradicional i, particularment, la catalana- segurament per influència de Josep Pla, que va escriure que la nostra vella cuina familiar és l´única que mereix ser conservada-. Néstor Luján va tenir diversos col.laboradors i col.legues entre ells l’il.lustre escriptor Joan Perucho. El tàndem, no obstant, no reïxen a l’ hora de al recerca o selecció de receptes. També col.laborador de Néstor Lujan fou Luis Bettónica, a anys llum del mestre.
Un altre periodista gastronòmic i escriptor brillant va ser Xavier Domingo que, contestat per alguns aspectes de la seva ideologia- més aviat fluctuant segons les conveniències-, és no obstant, d’ allò de més intel.ligent-, franc i a vegades sanament corrosiu que ha produït el gènere- virtuts que trobem a faltar en l’ actual periodismes gastronòmic, que sovint as limita a una crònica social o de fartaneres privades-.
Després d’ aquests dos noms il.lustres- que, a més, són referents espanyols- val a dir que no s’ han produït un relleu mediàtic- però sí en el cas d’ escriptors d’ un gran rigor a l’ hora d’ escriure de gastronomia, al costat d’ altres que, tot i ser bons literats, són menys interessants gastrònoms. La resta que trobem als mitjans, en general- i amb sortoses excepcions- sol ser publicitat més o menys encoberta o pura pornografia culinària.
Ens hem de referir, també als blogs i pagines webs, en general limitats a les receptes so parlar de restaurants, amb molt poc contingut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!