Republicans i Independentistes

Acabo de tornar del partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi amb un bon sabor de boca, per tres raons.

Hem vist un bon espectacle futbolístic, amb gols i emoció.

Hem assistit a una gran festa ciutadana amb 56.000 persones de totes les edats.

Hem viscut per unes hores el miratge de la normalitat nacional: hem cantat el nostre himne, hem exhibit les nostres banderes, hem animat els nostres jugadors, hi han assistit els nostres presidents. Llàstima que…

Només ha estat això, un miratge. La realitat s’imposa de tornada a casa. La selecció nacional catalana no tornarà a jugar fins l’any vinent el seu partit amistós anual, la selecció espanyola seguirà jugant (i perdent) partits en competició oficial. Tot d’acord amb l’statu quo establert.

Potser era Lluís Llach que ens recordava en una cançó que "somiem encara, com sempre, ara mateix". Somiem encara amb un esdevenir millor, lliure, normalitzat i seguirem fent-ho. Els somnis no són evasió, poden ser motor del canvi. Els somnis ens forneixen una utopia que esdevé èpica possible i ens mou a fer cada dia la passa necessària per a transformar el somni en realitat.

L’any 2004, en Rafel Niubò, al capdavant de la Secretaria General de l’Esport, va fer allò tan senzill i alhora tan difícil, que mai cap govern de la Generalitat ni tan sols s’havia plantejar fer: va moure peça per aconseguir l’oficialitat de les nostres seleccions esportives nacionals. El somni esdevenia motor del canvi real. Un canvi que començava a ser palpable amb una selecció de hoquei guanyant un mundial oficial. I només era el primer pas.

Entre aquell mundial de Macao i el partit d’avui, hi ha hagut massa gent interessada en que la petita i tossuda realitat impulsada per ERC des de la Secretaria General de l’Esport retornés a l’espai dels somnis. I, per desgràcia, se n’estan sortint.

Tot i així, cal dir les coses pel seu nom. Han fet falta un Partit Popular enfollit bramant des de la brunete mediàtica, un PSOE que ha utilitzat tots els resorts de l’estat i del poder, un PSC que tenia la barra de criticar sota mà el soci de govern mentre es feia fotos amb els herois de Macao, una CiU envejosa de no haver mogut peça en 23 anys i que se n’ha alegrat íntimament de les maniobres del PSOE i del PSC… Ha fet falta tot això i, -m’oblidava-, la sordmudesa nacional d’ICV, per a frenar l’anhel de tot un país per tenir seleccions pròpies.

Bona part de la classe política d’aquest país haurien d’agafar el diccionari i repescar les definicions de dignitat, patriotisme, coherència i hipocresia.

P.S. Algú vol iniciar una campanya a favor de la continuitat de Luís Aragonés al capdavant de la selecció espanyola? Crec que li hauríem de donar el màxim suport possible en aquests moments difícils… Més que res, per assegurar-nos que aquests moments difícils continuaran molt i molt de temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!