Remigi Palmero

L’infern, 19 d’abril de 2008

Confesse d’entrada que vaig rebre amb una
certa prevenció el retorn de Remigi Palmero als escenaris farà cosa de dos
anys. Autor de discos resplendents com Humitat
relativa
(1979) o Provisions (1987),
la seua trajectòria intermitent, les seues descoratjadores —per nihilistes—
declaracions públiques i la seua contrastada excentricitat, em transmetien
vibracions equívoques.

L’octubre passat, Paco Burgos, ànima mater
de La Casa Calba i principal valedor actual de Remigi, em passà una maqueta que
contenia una col·lecció de cançons només esbossades amb veu i guitarra però
plenes a vessar del geni singular del seu artífex.

Aquella maqueta, lleument retocada, amb
alguns temes diferents i alguns arranjaments modificats, ha anat convertint-se
en un disc semicomercialitzat, una mena de work
in progress
que va fent circular, ben bé d’estranquis, en la parada que
munta al final dels seus concerts.

Sense comentaris (La Casa Calba, 2007), li ha dit, tan irònic com sempre. I,
efectivament, d’això es tracta: d’un disc on manquen els llarguíssims
comentaris amb què introdueix en directe cada tema, una incontinent verborrea,
gens gratuïta, que aproxima els seus espectacles als spoken words en la línia d’un Lenny Bruce o un Henry Rollins que
s’hagueren criat a la Ribera. (continua)

Sopem junts abans del concert i ja ens dóna
sobrades pistes de per on aniran els tirs després: una barreja d’observacions
àcides de la realitat, sentències inapel·lables, erudició cinèfila i anàlisis
volgudament esbiaixades amb què esdevé protagonista absolut de la conversa. “El
seny català no és un caràcter, és una tàctica”; “València, si deixes de banda
la lògica i l’ètica és l’hòstia”; “la prova que les dones són superiors als
homes és el Papa i el Vaticà”; etc., etc.

Tota una cosmologia alternativa que, durant
el concert, anirà desgranant entre cançó i cançó davant l’atordiment de
l’audiència que bascula de la complicitat a la perplexitat.

El concert l’articula en dues parts: la
primera dedicada al nou disc, que interpreta íntegrament, i la segona on revisa
i reinventa alguns vells clàssics del seu repertori.

Comença amb “La casa de la dona del pi”:
basten uns pocs compassos per a que el seu extraordinari talent es deplegue
davant nostre com la cua d’un paó.

L’arquitectura de les cançons, sense
instrumentacions que n’oculten la bastida, s’exhibeix així en tota la seua
magnificència. La seua Fender Telecaster sembla una orquestra portàtil i la
seua veu llisca tan matisada de timbre i dicció com en els seus millors temps.

“La dona de la casa del pi” compendia totes
les qualitats que fan les seues cançons tan especials: originalitat, gust
melòdic, tendresa, capacitat inquisitiva, sobrietat i un sentit de l’humor ara
vidriòlic, després naïf, que descarrega de transcendència les dosis de
filosofia oriental que emergeixen dels seus textos.

Temes com “Cuines bé l’arròs a banda” o “La
selva” abunden en aquest humorisme senzill i efectiu que tira mà, sobretot, de
paronomàsies i altres jocs de paraules per colar de gaidó reflexions
existencialistes al voltant de la sovint agra dialèctica entre individu i
sobrietat.

En altres s’imposa l’alè poètic amb
referències inesperades a Miguel Hernàndez —“El raig no para”— o d’altres,
bastant més habituals, a la filosofia zen —“Deixa’t en pau”—, possiblement els
dos temes més bells de la seua nova producció.

El nivell no decau en cap instant: la seua
tècnica guitarrística amenitza els moments de menor tensió argumental
—“Negra”—, i les seues abrandades diatribes contra la societat contemporània es
compensen amb la diàfana bellesa de balades intemporals com “Surt el sol”.

Repassat el nou disc al complet, Remigi
sembla relaxat i encara un petit mostrari de clàssics que certifica, per si en
quedava algun dubte, la grandesa de la seua trajectòria: “Olor a garrofa”, “En
la mateixa cistella”, “L’habitació desmuntable”, “La caló”, “Emparín”, etc.
Fins i tot es marca una versió de Kiko Veneno —“Salta la rana”— amb la qual
guanya per a la causa una part de l’auditori que li havia estat disputant
protagonisme tota la nit amb la seua insuportable xerrameca.

Reescoltant el disc a casa hores després, em
ratifique en una idea que anava corrent-me pel cap durant el concert: si
aquestes cançons les presenta acompanyat d’una banda escaient i amaina una mica seu desfici verbal —no apte per a tots els públics—, fàcilment tornarà
al capdamunt de la jerarquia musical valenciana —i catalana, per extensió. Quan
s’hi posa és l’amo.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*