Gent del desert, Processionària

Comboi Records, 2014, CR-20143

Ha estat tot un espectacle veure evolucionar el deliciós eclecticisme d’aquesta formació acomboiada al voltant de l’enginy de Jesús Barranco, des dels seus titubejants inicis a la rutilant floració actual. Un espectacle perquè, sense abandonar la seua proverbial amplitud de mires musicals —aquí versionen Celdoni Fonoll, The Pogues, Rolling Stones i Maria del Mar Bonet—, hem pogut assistir a la progressiva definició d’un camí únic, construït sobre el camp obert i allunyat de les vies més transitades.

Processionària és, sens dubte, el seu millor treball i el més arrelat a la tradició musical valenciana per bé que també reserven energies per al jazz orquestral —“Amor i amor”—, la balada anglosaxona —extraordinària adaptació de la composició d’Eric Bogle popularitzada pels Pogues “I la banda tocà el vals de Matilda”,— o la cançó napolitana —“La serenata (Voce ‘e notte)”—.

El gros de la gravació, però, es concentra en l’estètica tradicional autòctona amb una especial inclinació per la cançó narrativa de contingut més o menys escabrós: “En Joan del guitarró”, “La fuga de Cameta”, “La cançó del cucurull”, “La senda dels Cinc Germans”, “La llegenda dels dos tonells i el sant”… Fins i tot la musicació d’uns poemes de Manel Alonso, titulada “Cavallers, ara va de bo”, podria adscriure’s a aquesta línia de treball: noves cançons escrites sobre fets reals o inventats, que recorren a referents sonors tradicionals sense afiliar-se a cap gènere concret. Una fantàstica lliçó de fluïdesa creativa, renúncia als motlles prefabricats i confiança en els propis instints.

 

Caramella 31

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*