La caseta del plater

Un amic comenta maliciosament que “Otoño en Navarrés” és una de les
millors cançons de Serrat. És l’estigma que va marcar Humet al llarg de
tota la seua trajectòria perquè, efectivament, compartia amb Serrat un
peculiar sentit melòdic, una mirada generosa sobre el seu voltant, una
sensibilitat especial per copsar els petits detalls i convertir-los en
vers. I, certament, “Otoño en Navarrés” és una de les seues millors
cançons.

Humet havia nascut en Navarrés ben bé accidentalment. El cunyat de sa
mare hi exercia de metge i ella li va confiar el part de tres dels seus
deu fills. entre ells, Joan Baptista. Però amb el temps, Humet establí
amb Navarrés un poderós vincle sentimental i hi tornava sempre que
podia. De fet, allí el van soterrar mentre la banda de música local
interpretava la versió més melangiosa i afligida d’“Otoño en Navarrés”
que s’haja escoltat mai.
El retrat que fa Humet de l’arribada de la tardor a la Canal és d’una
immensa tendresa: pots sentir les olors que descriu, percebre la llum
somorta de les vesprades de novembre, escoltar com el temps s’hi
alenteix. Una autèntica meravella que és impossible escoltar sense
emocionar-se.
Miquel Gil, que també manté un estret vincle amb el paisatge de la
Canal, la canta capturat per l’emoció i deixat anar sobre els bells
arranjaments de Joan Eloi Vila —guitarra d’Humet durant tants anys—
arrodonint un dels moments més bonics i emotius de l’enregistrament.
(continua)

Alison Krauss & Robert Plant, “Sister Rosetta goes before us”, Raising Sand, 2007, Rounder Records
[youtube]

Possiblement el número menys lluït del disc i el més distant de l’esperit originari de la cançó. Escrita per la cantautora californiana Leslie/Sam Phillips, va ser enregistrada inicialment per Alison Krauss en el seu sensacional disc en duet amb Robert Plant. Homenatja la cantant de gospel i rock’n’roll Rosetta Tharpe de qui s’inclou una cita textual d’una de les seues cançons més conegudes “Up above my head”. La traducció sacrifica necessàriament la cita i li escamoteja al text part del seu fil argumental:

Strange things are happening everyday
I hear the music up above my head
Though the side of my heart has left me again
I hear music up above

Estranyes coses passen cada dia
Sona la música com un clau al cap
Una part del meu cor m’ha deixat altre cop
Sona música sense parar

D’altra banda, la distribució dels accents, exacta i ben escandida en els versos originals, resulta ací forçada i incerta, amb la qual cosa l’encantador ritme que l’imprimeix Krauss —i Phillips en la seua pròpia versió, inclosa al disc Don’t Do Anything (2008, Nonesuch Records)— esdevé bastant imprecís malgrat l’esforç ben perceptible dels músics per donar-li nervi i caràcter. A qui no haja escoltat la versió d’Alison Krauss li passaran bastant desapercebudes aquestes menudències, però si ho heu fet, segur que enyoreu ací l’agilitat i el swing de la gran diva del bluegrass.

“Pensant maneres”
(Enric Casasses – Miquel Gil)
“Fil de vint”
(Manel Rodríguez Castelló – Miquel Gil)

El disc acaba amb la represa de dos temes d’Eixos.
“Pensant maneres” és un nou maridatge entre la poesia lúdica i visionària de Casasses i el bolero valencià —de la qual ja en coneixíem altra mostra miraculosa: “L’amor és Déu en barca”, inclós a Orgànic. “Pensant maneres”, extracte del poema “Ara” —resulta difícil resseguir l’obra prolífica de Casasses però diria que es publicà inicialment a la magnífica antologia col·lectiva Sense contemplacions, editada per Manuel Guerrero—, exuda aires del “Bolero estrella” i el “Bolero creuat”, dos melodies ben conegudes de la tradició musical valenciana que il·luminen els bells versos de Casasses amb tot de tornassols i pampallugues:

Som masoveres
del firmament
tenim trinxeres
d’amor ardent
a la butxaca
i foc i gent
a la barraca
pensant maneres.

“Fil de vint”, per la seua banda, sembla deutora d’una melodia de cançó de bressol que Àngel Estellés ensenyà a Miquel quan tots dos coincidiren a Al Tall. El text, obra del poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló, és fruit d’un encàrrec del propi Miquel per a un projecte de video-dansa amb Sol Picó que mai es va materialitzar. Va ser el tret de sortida de la col·laboració entre Miquel i Manel Camp i resta ara com el veritable cim artístic de tot plegat: una cançó màgica i commovedora que, lluny d’empal·lidir al costat de tan reputades companyes de gravació, s’acreix fins assolir les dimensions de les obres perdurables, tot arrodonint un disc que ara es reeditarà embolcallat amb un nou estoig signat per Jordi Albinyana. Jo correria a reservar-ne una còpia.

La fotografia, manllevada del blog del mateix Jordi Albinyana, mostra Miquel Gil signant les cinc-centes còpies de la reedició.