Arxiu mensual: febrer de 2017

Cap. 12 (3)

De les animalades referides al gos passà després a un nou capítol. Comentà que jo li havia dit “botifler”. Francament, ho dubto molt. Més que res perquè primer hauríem de convenir que el considerava català, i jo ni m’ho plantejava. I ja que d’animalades parlem, el que sempre m’havia evocat, sempre, només veure’l amb el vestit que duia, era la coneguda dita de la mona vestida de seda. No ho podia evitar.

Però si aquí havia pogut dubtar, on no vaig tenir cap dubte fou quan la seva dona relatà la famosa frase que jo no recordava quina era. Els castellanoparlants com el Botí no havien de viure a Catalunya. Així que era aquesta! Aquesta era la bestiesa que ja em preguntaren a l’anterior judici amb el Botí, que jo no recordava i que no aparegué en l’acta. Sí, era aquesta, arran de la declaració de l’Esparreguera Canovelles. Mai, mai de la vida havia dit això ni res de semblant. Per bé que sí l’havia sentida en el sentit diferent, i del propi Botí, sense anar més lluny.

Però tu difama, que alguna cosa queda. I ells sabien molt bé a qui s’adreçaven i per què ho deien.

Moltes bajanades, però poc hi havia a destacar, fins que declararen els següents veïns, els del 3r 2a, que tampoc coneixia. L’home, l’Esqué, m’havia caigut bé. Fou qui digué que m’havia saludat tres cops en 9 anys i que no pensava declarar. Però pensar i declarar deuen ser verbs volubles, i sí, que declarà.

A part dels concebuts elogis al gos que, a part de pacífic i afectuós, devia ser la mascota de l’edifici perquè tothom hi havia jugat, narrà com va viure amb la seva dona el que passà. Ells eren al menjador de casa seva i la conversa degué ser, aproximadament:

Ella: Ostres!, què ha estat aquest soroll?
Ell: No ho sé. Ha sonat molt fort.
Ella: Pot ser que l’ascensor hagi caigut.
Ell: Tu creus?
Ella: Home, jo crec que deu haver estat això. Per què no ho vas a veure?
Ell: Ara?
Ella: Sí, home, pot ser que sigui greu.
Ell: Tens raó, vaig a veure.

Així que surt del menjador, travessa el pis, arriba al rebedor, surt al replà, el travessa, comença a baixar les escales…; no se sent res. Bé, continua baixant, arriba al segon…; cap soroll, és estrany. Continuem, ja és a punt d’arribar al primer quan, de sobte, a la seva esquerra, més enllà de la porta de l’ascensor em veu a mi, davant la porta del 1r 2a intentant obrir-la. I als meus peus, no se’n sap avenir, una pistola.

Resumint, asseguts tranquil·lament al menjador de casa seva, senten el soroll, entaulen una conversa sobre què ha pogut ser, que si naps que si cols, es decideix a baixar i 2 pisos per sota del seu em veu a mi que encara no he pogut ni obrir la porta i he hagut de deixar l’arma al terra per a poder fer-ho. Devia estar jo molt tranquil; tant, que quan ho vaig sentir me’n vaig fer creus: això era veritat? Tant m’havia costat? Tan tranquil que no recordava absolutament res. És clar que si oblidava el final d’una declaració d’una sola cara…

Era dia de sorpreses. Canvi de declaracions primer, elegies del gos en tot moment i, sobretot, opinions i fets. Opinions: botifler, i castellanoparlants, fora. Fets: No podia obrir la porta. I bona estona després dels trets. Però encara quedava un veí per declarar. El meu testimoni. Aquell que féu el torniquet al Botí i que no va arribar a declarar quan passà allò del gos. I no sé si hagués estat millor que no ho fes aquí. Estava molt nerviós, li costava parlar fluidament; bàsicament deia moltes vaguetats, sense ser directe, amb perífrasis, com si tingués por. Cert que no li vam preguntar pel gos (per si no se n’havien adonat, aquest judici feia 4 anys que s’havia celebrat), però pensant ajudar-me no sé si ho enredà més: “El Sr. Gensana em comentava que anava amb por a veure la seva mare”. Pel que estava comprovant algú patia molts lapsus de memòria. O potser ell patia per possibles preguntes sobre si el Botí m’havia volgut llançar el gos. No calia, era un altre judici i es veia que patia. Ja dic, la intenció i la voluntat serien bones, però amb sols aquestes no aniríem molt lluny.

Tant se val. Quedà pràcticament desqualificat. L’advocat de l’acusació, Jaime Catalán, li preguntà:

¿Ha trabajado para el Sr. Gensana?
–Sí, como para toda su familia.
–Gracias, no hay más preguntas.

Sí, m’havia fet unes feines. Com ja sabíem, era fuster; pas irrellevant, com deia, d’haver estat bomber no hauria treballat per a mi. Però també era veí del Botí, tant havien parlat en el passat que fou així que al Botí se li escapà que m’havia volgut llançar el gos, i havia estat ell qui li havia fet el torniquet, i també tots els altres que havien declarat eren veïns del Botí. I el coneixien i hi parlaven. No pas amb mi.

Però tot deu ser relatiu. Com em digué un cop l’advocat: “A tu no et poden culpar d’intent d’homicidi. Vas ser tu qui li va salvar la vida al Botí”.

I si considerem que no intentava prendre-l’hi –déu me’n guard!– i ell era un personatge perillós, del qual es podia esperar qualsevol cosa –intenció de matar inclosa–, s’entendrà l’absurditat i estupidesa de tot plegat. Sempre, des del primer judici, havia declarat que el Botí era un perill, que qualsevol hipòtesi era possible, i més des del moment que el jutge López Fernández-Morón el declarà totalment innocent. Totalment innocent? Sense saber si hi havia psiquiàtrics dins la presó, des d’aleshores havia pregonat que sols podia haver justícia si el tancaven en un psiquiàtric dins una presó. I la vaig encertar de ple: una mica més hi entro jo, en un psiquiàtric dins de la Model. El temps m’havia donat la raó. Encara que el procés que estàvem seguint indiqués el contrari: que l’assassí era jo, i en lloc de salvar-li la vida, quan hagués pogut acabar amb la meva, havia volgut treure-se-la.

Cap. 12 (2)

Posteriorment, el meu advocat ho diria en lloc meu, però no sortiren de aquelles paraules. El sistema límbic, segur. I, pràctica habitual, em vaig negar a respondre el reguitzell de preguntes de l’acusació particular.

Seguidament entrà a declarar el veí ferit. “Entri a declarar el Sr. Botí García”. I entrà, però es prengué el seu temps. Recolzant-se en el bastó i ajudat per un membre de la sala avançava molt a poc a poc. L’hagueren d’ajudar també a seure, tal era la dificultat que patia per a poder-se moure. Val a dir que jo podia mentir, però ell no. I no per una deferència cap a mi (a aquestes alçades no deu caldre afegir res més) o per qüestions de consciència, sinó per una norma jurídica. L’acusat té dret a mentir per a defensar-se, no es considera delicte. Per això no em prengueren jurament, que no solc jurar, per Snoopy, però em vaig quedar a quadres quan em van informar del meu dret a mentir. I això a què es deu?, a una norma consuetudinària de la legislació espanyola, o és que la mentida és consubstancial a la idiosincràsia de la ‘caverna’? En tot cas, en qualsevol altra declaració, qui mentís estaria cometent perjuri. No sé si una actuació, comunicació no verbal, entraria en la mateixa categoria, però el Botí no havia començat a parlar i ja estava falsejant la realitat.

I la veritat, també li costava. Parlar, vull dir. Amb un fil de veu, extremadament feble, més que dir res, es limitava, quasi embarbussant-se, a respondre afirmativament les preguntes del seu advocat. Quin farsaire! Per a exemple, les relatives a un gos. I no era l’Snoopy, precisament. L’exemple, per la temàtica, il·lustratiu, molt.

Advocat: ¿Qué pasó con el perro después del juicio del 2007, Sr. Botí?
Botí: ¿Con el perro?
Advocat: Con el perro, sí
Botí: No sé qué quiere decir.
Advocat: ¿No tuvieron que sacrificarlo?
Botí: ¡Ah, sí!
Advocat: ¿Y cuándo fue eso?
Botí: ¿Cuándo fue?
Advocat: ¿No fue en verano del 2007?
Botí: ¡Ah, sí, ahora me acuerdo! Cuando estábamos de vacaciones en Talavera.

El judici a què es referia era el de l’agressió del 2007, amb amenaces prèvies i intent d’atac amb el gos (que sembla que havien sacrificat; no ho sabia. Després vaig saber segons es comentava, per raons de ‘seguretat’. Vaja, que potser no era tan pacífic com alguns el pintaven. I, en qualsevol cas, el dia del primer atac era ben viu). El 2007, i érem al 2011. Tot i això, l’interrogatori:

Advocat: ¿Y cuál fue el resultado de ese juicio, Sr. Botí?
Botí: ¿El resultado? –Pausa llarga.
Advocat: Sí, ¿no fue declarado inocente?
Botí: Sí, sí
Advocat: Efectivamente, fue absuelto.

Res a veure amb el cas del judici que estàvem protagonitzant. Perquè del cas, tot fou bastant recurrent, no digué res de particular, llevat d’una notable excepció, potser. Una notable excepció de comunicació no verbal. Mentre relatava com s’esdevingué, res de nou en les paraules, tot havia estat dit en una versió o altra, jo baixava les escales, d’una forma o altra, ell sentí com m’hi adreçava, d’una forma o altra, des dels graons superiors, i aquí es produí el gest significatiu que vaig trobar el súmmum de la interpretació. I del perjuri, si considerem el que ens diu l’expressió corporal, que tan bé ens parlà en aquest cas.

Com, suposadament, ell es trobava de cara a la porta, haver girat sols el cap amb un moviment del coll no explicaria cap dels impactes, tal com he exposat. Aleshores, o per escenificar-ho, sense moure les cames, això és, com si s’hagués mantingut dret amb els fixats al terra, mirà de girar tot el tors 90°, per quedar encarat enterament a l’esquerra, on em trobaria jo. No vaig poder evitar sentir un tercer moment de gran satisfacció íntima i personal. Quan cinc dies abans conduïa el seu cotxe i quan el seu to natural sempre havia estat el crit i l’amenaça, per a fer creure, sense dir-ho, que no s’havia mogut del lloc, quasi no es pot explicar amb paraules. M’era bastant igual que em condemnessin com a culpable, –ja m’ho imaginava d’avançada–; assistia al judici com a un espectacle, tal era la meva experiència en aquest sentit, però la veritat triomfava sobre les frases, la justícia divina sobre la pantomima; això, això no tenia preu.

I encara que els jutges no se n’haguessin adonat, què importava? Cames mirant endavant i tronc mirant a l’esquerra. I que no s’adonava que això no canviava res el resultat de les proves? Cap dels trets continuava sent viable, el que fregà el maluc no s’hauria incrustat tan a prop de la seva porta, el tangencial hauria de ser fet des de la porta del principal 1a, i el del fèmur, …el del fèmur sempre hauria estat el més inversemblant en la seva posició, especialment aquest, per molt que girés la part superior del cos.

Res nou en la seva declaració del que passà després a afegir. Que anava a obrir la porta, que es dirigí a casa del veí per no espantar la dona, tot el dit estava escrit, tant és així que la dona ni es presentà a la sala. Per motius de salut. Tot el que havia de dir ja estava dit.

El següent torn fou per al veïns. Ara els aniria coneixent. I així seria, efectivament.

El del principal 1a, no diré com es deia, sols diré que fins el nom semblava fals i que mentiria amb la mera presència; no l’havia vist mai, el recordaria. Per les grenyes, bàsicament. Aquest sí que canvià radicalment la seva declaració escrita. Aquest cop no parlà de bombers i a més, on vaig dir dic, dic Dídac. Quan el meu advocat li recordà que havia declarat sentir cops i crits abans dels trets, sense cap mena d’escrúpols respongué (i la declaració anterior estava escrita): “No, jo no vaig dir haver sentit cops i crits, i després, els trets. Jo el que vaig dir va ser que vaig sentir els trets, i després, cops i crits –delicte flagrant, xaval. I continuà, sense que ningú li preguntés res–. Els cops foren els que es donà el Sr. Botí al caure a terra –els cops, en plural– i els crits eren els crits d’auxili a la seva dona”. Escrites queden les dues versions. Norma habitual, d’altra banda, en els del principal.

I, per descomptat, va explicar que el gos era simpàtic, juganer i afectuós. I gens perillós, per si no… ja posats, no venia d’aquí. Segur que era un d’aquests animals que tant et llepen.

Aquest aspecte també seria corroborat pel Primo, el del 4t 1a, Primo Vereda –per a ubicar-nos, tot i ser noms falsos–, aquell que coneixia tan bé el ca que va afirmar que el Botí li deia que callés quan ell encara era al carrer. Difícil de creure, més que res perquè el gos, pel que sembla, de pacífic que era, no devia bordar mai.

Per a diferenciar-se una mica, i perquè no tenia on agafar-se, va narrar als jutges la visita que li vaig fer per si volia declarar en el judici previ, aquell que a mi no em convenia. No sé a què venia però s’esplaià: “El Sr. Gensana ens va indicar que era un pis molt maco –una cosa és la vista i una altra el pis, però continuem–. Mirin, Srs. jutges, nosaltres som una família humil, però molt nets, això sí. El terra, per a posar un exemple, és el mateix que hi havia quan vam entrar en el pis, però, això sí, està molt cuidat”. Tot molt interessant, especialment en un judici per intent d’assassinat.