Sóc client habitual de les companyies aèries ja que des de fa anys he hagut de desplaçar-me per feina. Aquest mes vaig decidir invertir els punts de client que tenia acumulats amb l’aerolínia Vueling en una escapada d’un parell de dies amb la meva parella a París. Concretament Vueling anunciava que a partir de 1.000 punts regalava un bitllet d’anada i tornada. Perquè us feu una idea 1.000 punts equival a uns 25 trajectes d’anada i tornada o sigui que crec que es pot considerar que no he estat un mal client. Jo concretament disposava de 954 (me’n faltaven 46 per arribar als 1000) i el bitllet a París costava, segons la web, 109€ (quedeu-vos amb aquesta xifra). A la mateixa web s’oferia comprar xecs regal de Vueling, pels quals et donaven 1 punt per cada 2€ de compra.

Un bon amic meu sempre deia que a la vida es pot fer tot menys el ridícul. He de confessar que aquestes eleccions generals em fan molta mandra per previsibles, i en tot cas em causa una certa inquietud el paper que pugui fer el PP a Catalunya. I malgrat això ja he sentit algunes coses procedents dels socialistes que m’han causat autèntic estupor per no dir vergonya aliena.

Ara la Chacón i el Rubalcaba es pengen la medalla d’un corredor mediterrani que pel que sembla es quedarà a mig camí, i que a València girarà cap a Madrid. Això és, ni més ni menys, no tenir vergonya, entre d’altres coses perquè si passa per Barcelona és en contra de la seva voluntat; i quan Ramon Tremosa en va filtrar el recorregut el senyor Blanco va córrer a Brussel·les a intentar pressionar per canviar-ne el traçat. Però no només això, sinó que addueixen que CIU s’hi oposa... Vaja, més enllà de la mediocritat dels pactes que CIU hagués fet en el passat amb el PP, dir que CIU no vol el corredor és tant com dir que en Pep Guardiola no vol guanyar la lliga.

L’altra promesa encara més al·lucinant és la proposta de legislar a favor de la dació en pagament de les hipoteques, quan el PSOE s’hi ha estat oposant frontalment durant tota la legislatura i han estat ells qui han fet mans i mànigues perquè no es pogués presentar una ILP a favor de la dació, adduint que ensorraria el bancs (cosa que pel que sembla que no passa a la resta de països europeus on la dació és plenament vigent).

Vull pensar que és la campanya dels que se saben perdedors, però més els valdria almenys no perdre la vergonya i sisplau, que  no torni a sortir el senyor Rubalcaba dient que sap com treure’ns de la crisi, i que ara sí que ho farà, perquè a la llista del meu amic de les coses que no es poden fer mai, a més de fer el ridícul, hi hauré d’afegir la de no insultar a la cara aquells a qui vols convèncer.

De menut freqüentava amb la família la cala de la Boadella a Lloret. Recordo les roques cobertes de lapes, eriçons, musclos i tomàquets de mar. Recordo matins d’estiu empaitant crancs per les roques, i alhora descobrint els valors d’un dels racons més increïbles del nostre país. Allò era un autèntic paradís a la terra.

Per arribar-hi calia penetrar una pineda espessa i aparcar a la vora del camí, allà on bonament es pogués, i després caminar una estona per arribar a la cala. Un matí, però, les excavadores van entrar al bosc i ho van començar a arrasar tot. La descoberta va significar l’últim dia de platja en família a la Boadella.

No va ser fins passats vint anys ben bons que vaig decidir tornar-hi. La franja de bosc fins al mar s’havia reduït a poc més de dos-cents metres, havien obert un camí transitable per vehicles fins a la platja i hi havien instal·lat una guingueta i lavabos. La resta de la muntanya i del bosc era senzillament irreconeixible: s’havia convertit en una urbanització plena de blocs enormes. A la zona, completament massificada, era impossible aparcar i evidentment a les roques de la cala no hi quedaven ni lapes, ni eriçons, ni musclos ni tomàquets de mar i els fons marins eren una grotesca caricatura del que havien estat.

Ja als anys vuitanta Lloret era un lloc massificat que no feia presagiar res de bo. Senzillament encara hi quedaven racons on el Lloret d’avui no hi havia arribat i on et podies omplir els pulmons amb aire amarat de mar en comptes d’olor d’oli refregit barrejat amb after-sun.

Explico tot això per fer entendre que Lloret hagués pogut ser el que hagués volgut, però Lloret és el que les seves gents han volgut que sigui, perquè arrasar els boscos i les cales era i és normal, i el diner ha pogut més  que l’estima a l’entorn. Ara es queixen pels avalots al carrer, per les borratxeres i el turisme massificat i barat. És cert que a aquesta gent se li enrefot ser a la Costa Brava o la desembocadura del Besòs mentre hi hagi alcohol, platja i mar, però som nosaltres mateixos, els habitants de Catalunya,  els que hem arrasat el paradís per encimentar-lo  i construir-hi un paisatge només apte per a turisme de la pitjor mena.

M’irrita sentir hotelers i consellers dient que hem d’anar cap a un turisme de qualitat, familiar i de natura. M’irrita perquè avui recordo perfectament encara com era la Boadella i el que hi va passar, i perquè les seves són paraules buides i plenes d’hipocresia, i  perquè no veig ningú amb voluntat de construir un horitzó diferent ni de transformar les coses radicalment i perquè varen ser també els governants els que miraven (i miren) cap a una altra banda quan algú va decidir que el ciment d'alguns valia més que els boscos i les cales de tots.

Es pot fer. Hi ha hagut intents recents, fracassats és cert, però hi han sigut. Recordo per exemple quan el Govern Balear va crear una eco-taxa que destinava a la restauració paisatgística i a la preservació del medi ambient, tirant si calia hotels sencers a terra. Increïblement van ser hotelers com els que avui es queixen dels aldarulls els que van fer fracassar aquest projecte (permeteu-me que posi en un mateix sac els hotelers i empresaris turístics de les Illes i els del Principat, però no crec que hi hagi una gran diferència de sensibilitats).

Lloret tenia les condicions per ser el paradís, i si hagués volgut avui podria ser un referent europeu de turisme de qualitat, amb paisatges meravellosos i una biodiversitat admirable. Però Lloret va decidir ser una altra cosa i ara no té cap voluntat per deixar de ser-ho. L’única cosa que demano és que almenys no ens insultin dient que desenvoluparan turisme de qualitat i no sé quines falòrnies, perquè per sort o per desgràcia  alguns encara recordem la Boadella, i la Boadella avui ja no hi és. Que serveixi almenys per aprendre la lliçó en altres llocs del País, si  és que encara en queda algun on serveixi de gaire aprendre-la.

Des de fa uns dies he observat que a TV3 es torna a fer servir amb certa normalitat el concepte Països Catalans. És sens dubte una grata sorpresa, sobretot tenint en compte que a l'època de Pujol es feia servir en comptadíssimes ocasions i que durant els governs socialistes el terme havia estat del tot vetat.  De fet des de Sant Joan cap a aquí el dec haver sentit ben bé quatre o cinc vegades, tant en informatius com en d'altres espais. A veure si també arriba al departament d'esports, i ja seria la hòstia en patinet.

Ara s'obre una oportunitat d'or per la cadena: si tv3 acaba amb l'infumable sèrie bilingüe "Divinas" (em pregunto si el guionista és l'Albert Ribera?) i algú li explica a Javier Estrada (presentador de "La Partida") que en català existeix una cosa molesta que es diuen pronoms febles, tv3 podria començar a semblar "la nostra".

Enllaço aquí la nota de premsa dels membres de la subcomissió d'autodeterminació de l'acampada BCN. Que cadascú tregui conclusions.

Talment com si fos un Barça-Madrid, des de fa molts anys, amb els amics especulem sobre el resultat de les eleccions cada cop que s'acosten comicis. Vagi per endavant que crec que hi ha poques coses més banals que la política especulativa, però no puc negar una certa fascinació pel joc d'intentar copsar quin és el sentiment i les tendències de l'entorn més enllà dels propis plantejaments polítics.

Doncs bé, aquesta és la meva porra:

-Guanyador: CIU arrasa, però sense despertar entusiasme. Per molt que les retallades puguin despertar certa animadversió molta gent en focalitza la responsabilitat a l'anterior tripartit. Crec que guanyarà Barcelona clarament tot i que algunes enquestes semblen assenyalar indicis de remuntada d'Hereu 

-Perdedor: Desfeta històrica del PSC que només mantindrà Lleida. A Esquerra les coses tampoc sembla que li hagin d'anar bé.

-La incògnita: No puc negar un cert neguit pels resultats que pugui fer el PP. Per molt poca diferència de vots podria acabar governant Badalona, Tarragona (si com sembla fa un acord amb CIU) i influint decisivament a Barcelona. Esperem que no, però no sóc gaire optimista i estic una mica temerós.

-Les sorpreses: Crec que hi seran, i que a més a més seran majúscules. En mig de la grisor i la falta de definició ideològica i de propostes dels partits tradicionals presenciarem l'eclosió definitiva de Plataforma per Catalunya (crec que fins i tot podria igualar o superar els resultats de les autonòmiques tot i no presentar-se a tots els municipis) i de les CUP. En el cas de les CUP crec que allí on es presentin aconseguiran arrossegar massivament el vot més ideologitzat, bé sigui independentista, d'esquerres o ecologista, i m'atreveixo a pronosticar que entraran a ajuntaments com Lleida i Girona fins i tot millorant el resultat de partits com ERC o ICV.

-La llufa: SI, crec que ho té molt complicat. Han pretès fer la mateixa campanya que van fer a les autonòmiques per unes municipals, però les vicissituds d'un municipi i la necessitat de presa de posició en els temes locals els desdibuixa molt com a força amb potencial municipal.

Un conte:

"Tinc imatges imborrables d'aquell dia que va ploure. No s'escoltava massa soroll d'aigua, però aquells aconteixements eren la demostració que la prolongada sequia que havíem patit s'acabava. De res havia servit la recaudació del Govern per fer un transvasament, i els inquilins de l'edifici sortien en manada a disfrutar d'aquelles gotes de pluja que farien innecessàries les ànsies dels polítics que la sequia havia avivat de fer un transvasament. Des de dins de casa, jo no escoltava l'impacte de les gotes contra el carrer perquè no plovia massa, però després vaig disfrutar de l'espectacle amb la resta de veïns."

Espero que a alguns se us hagin posat els pèls de punta amb aquest text. Tristament és tal com parla TV3 en textos llegits per presentadors o en cròniques dels Telenotícies. Alguns barbarismes pertanyen fins i tot al programa "Bocamoll" que pretesament juga amb la llengua amb l'objectiu de donar-la a conèixer.

Mònica Terribas argumenta que el nivell de Català de TV3 és un reflex del Català que es parla al carrer. En primer lloc el meu entorn immediat, tan amics com familiars, difícilment dirien barbarismes d'aquest nivell, i en tot cas em pregunto en concepte de què cobren els correctors que treballen a TV3.

Quan aquesta cadena va arrencar, la llengua popular estava infestada de castellanismes, però gràcies a l'esforç de tv3, molts catalans van aprendre moltes paraules que, als que hem vist tv3 des de petits, ara ens semblen del tot normals: bústia en comptes de "bussó", escamarlà en comptes de "cigala", llac en comptes de "lagu" o  pendó en comptes de "sorra".

No s'hi val a dir que Tv3 parla com el carrer, perquè segurament el carrer parlarà com tv3 si la cadena apuja el llistó lingüístic. Ja ha passat abans i no entenc a què juguen ara. Si per cada errada que se sent a Tv3 hi hagués una interferència, seria impossible seguir cap programa (o potser és per això que la TDT no va ni en patinet?). El que em sembla més greu és que amb una mica d'esforç per part de correctors i de les persones que estan davant les càmeres això seria fàcil de resoldre. O algú dubta que si els piquessin la nòmina als responsables de cada errada aquesta situació s'acabaria immediatament? I si algú no té les competències mínimes de Català, em sap molt greu, però no pot ser que estigui davant d'un micròfon a la televisió pública de Catalunya. 

Per si algú de Tv3 llegeix això i no s'ha adonat encara de què parlo:

5 d'abril de 2011 --> "imborrables" en lloc d'inesborrables (TN vespre)

6 d'abril de 2011 --> "sequia" en lloc de sequera (prèvia Champions)

8 d'abril de 2011 --> "aconteixements" en lloc d'esdeveniments (Bocamoll)

8 d'abril de 2011 --> "despedir" en lloc d'acomiadar (Bocamoll)

12 d'abril de 2001 --> "prolongar" en comptes de perllongar (TN migdia)

13 d'abril de 2011 --> "avivar" en comptes de revifar (TN Migdia)

13 d'abril de 2011 --> "recaudar" en comptes de recaptar (Divendres)

Gairebé cada dia --> "No massa", a TV3 ningú sap que la negació de "massa"/"molt" és "no gaire". A El Temps de Tv3 fan servir sistemàticament la construcció castellana "no plourà molt / no plourà massa" enlloc de "no plourà gaire".
 
Gairebé cada dia --> Confonen constantment el verb "sentir" i "escoltar"

Gairebé cada dia --> "disfrutar". La paraula "gaudir" ha desaparegut de Tv3

A tots els documetals del 33 --> "manada". Segons sembla a Tv3 no saben que manada és la quantitat d'alguna cosa que hi cap en una mà, i ho confonen constantment amb un ramat.

Ni sóc lingüista ni em passo el dia mirant la tele (més aviat tot el contrari). Senzillament durant una setmana he apuntat algunes de les coses que he sentit.

Escric aquestes ratlles en resposta a Enric Hernàndez, per la portada que ahir va publicar El Periódico, l'editorial també publicada ahir i l'editorial d'avui.

Senyor Enric Hernàndez, vostè fa trampes jugant al solitari. En el seu article d'avui utilitza com a principal argument per dir que l’independentisme és minoritari a Catalunya la darrera enquesta del CEO. En primer lloc, i deixant de banda el risc que comporta basar opinions en enquestes, voldria recordar-li que aquesta enquesta l'ha elaborat un govern socialista. És molt probable que la propera enquesta del CEO doni resultats substancialment diferents i segurament vostè la desacreditarà dient que el govern de Convergència l'ha manipulat.

Però més enllà d'aquest condicionant, vostè extrapola la voluntat d'independència de la societat catalana d'una enquesta que no ho pregunta ( i que a més a més és la més favorable a les seves tesis de totes les publicades fins ara). L'enquesta demana quin seria el model ideal de relació amb Espanya pels ciutadans de Catalunya i certament només un 24,3% dóna com a primera resposta la independència. Dit això el que no pot fer és considerar que el 70,6% prefereixen seguir a Espanya perquè senzillament això no és cert. Molta de la gent que optarien per un model federal o confederal amb la millor de les intencions, i després de la retallada de l'Estatut i l'actual situació de bloqueig nacional, optarien en canvi per la independència en cas de referèndum. Així ho reflecteixen moltes altres enquestes publicades en el seu propi diari i el diari La Vanguardia (poc sospitosos de ser abanderats de tesis independentistes). Quan es pregunta directament a la gent què votaria en un referèndum el percentatge de "Sí" puja per sobre el 40% i per tant amb possibilitats reals de guanyar. És lògic pensar doncs que si el CEO canviés la formulació de la pregunta el resultat seria substancialment diferent sense necessitat que hi hagi d'haver cap manipulació.

Per altra banda, com vostè bé sap, quan es pregunta a la gent què votaria, són relativament pocs els que mostren la seva adhesió a una opció concreta. Els resultats en intenció directa de vot són sempre baixíssims, però després es fan estimacions i correccions s'obre l'univers enquestat i s'hi sumen els resultats de simpatia per intentar obtenir uns resultats de l'enquesta que s'ajustin al màxim a la realitat (si es fa honestament). Els resultats d'unes eleccions mai s'assemblen a els resultats d'intenció directa de vot d'una enquesta. Doncs bé, el CEO té estrictament prohibit per llei fer aquesta mena de cuines i només pot publicar la intenció directa, amb la qual cosa les respostes no són directament extrapolables a la realitat del país tal i com vostè fa.

Però sense cap mena de dubte el que ahir i avui ha indignat a molts catalans no és la feblesa argumental que vostè mostra sinó la voluntat evident de perjudicar el referèndum i de fer servir el seu diari com a pamflet al servei d'uns determinats interessos polítics per sobre de la democràcia en ella mateixa. I li argumentaré el que dic: En primer lloc perquè el referèndum no és un acte independentista en ell mateix sinó sobretot un acte democràtic. Al referèndum es pot votar sí, no o en blanc, per tant hi caben tant opcions independentistes, d'adhesió a Espanya o pensaments transversals que discrepin amb la pròpia formulació del referèndum. Però la sensació que em queda al cos és que vostès són demòcrates mentre la voluntat popular o els temes a tractar els són ideològicament propers, però quan hi ha en joc tesis allunyades del seu pensament, en lloc de defensar les seves opcions, opten per intentar el boicot. Vostès tenen tot el dret del món a discrepar, però la primària resposta que estan donant s'assembla més a l'actitud de l'extrema dreta davant de les primeres eleccions de la transició que a una resposta democràticament raonable.

Ara vostè em dirà que no té res a veure aquest referèndum amb aquelles primeres eleccions i que això de demà no té cap validesa jurídica (tal com vostè escriu). Això torna a ser fals. Són excepcionals els casos en que un estat dóna validesa jurídica a la voluntat unilateral d'autodeterminació d'un territori, i no per això deixen d'aparèixer nous estats arreu del món internacionalment reconeguts. Deixi’m posar-li el recent exemple de Kosovë. Aquest territori va celebrar un referèndum d'autodeterminació contravenint la constitució de Sèrbia. En canvi el Tribunal de Justícia Internacional ha estat claríssim i ha assentat jurisprudència sentenciant que res de l'ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés d'independència unilateral si és la voluntat majoritària dels ciutadans del territori. Entenc que vostè s'agafi a la legislació espanyola per dir que aquest referèndum no té cap validesa jurídica, però permeti’m fer-li veure que el dret internacional diu exactament el contrari, diu que aquest referèndum passa per sobre la constitució espanyola si es fa amb garanties democràtiques.

Resulta també indignant el menyspreu que mostra cap una iniciativa nascuda de la societat civil amb una repercussió social com mai a la història d'aquest país (tant en números absoluts com percentuals sobre el cens). Segurament mai en la història recent d'Europa hi ha hagut un moviment social com aquest i ni tan sols els Joc Olímpics del 92 van mobilitzar un nombre tan elevat de voluntaris arreu del país. Per tant faria bé de reconèixer el caràcter històric del que està passant, perquè això no és una manifestació on cadascú compta la gent com més li convé, aquí les dades són objectivables, i tenint en compte que de moment s'han fet referèndums aproximadament a la meitat del país i portem més de 600.000 vots la projecció és depassar de llarg el milió de ciutadans mobilitzats quan aquest procés s'acabi. I com vostè bé sap si cap partit fos capaç de concentrar aquest vot obtindria una confortable majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Modestament crec que faria bé de no menystenir aquestes dades.

Personalment jo li concedeixo tot el dret a discrepar que vostè em reclama, però li agrairia que l'exercís en el terreny del debat de les idees i no en bords intents de boicot o d'utilitzar el seu mitjà amb voluntat de desmobilitzar. No em vull ni imaginar quina seria la seva reacció si la premsa de la dreta espanyola fes una crida a no votar en unes generals per intentar treure validesa als resultats que es poguessin produir.

Per últim, i sense voler contradir-me, vull donar-li les gràcies per la portada d'ahir que sens dubte ha encès l'ànim d'anar a votar demà a molts ciutadans que segurament estaven dubtosos de fer-ho.

Quant d'ego i que poc d'altruisme tenen els líders independentistes d'aquest país. Quan d'inútil egòlatra a Esquerra, a Reagrupament, a Solidaritat i segurament també a Convergència (però com que aquests manen una mica més, el poder els manté a ratlla).

Si l'independentisme no és avui una opció majoritària al parlament és únicament i exclusiva responsabilitat de tota aquesta patuleia, sense capacitat de treball en equip i molt lluny de la més mínima capacitat de lideratge en el millor sentit.

N'estic fart. Avui és Laporta i Solidaritat. I Esquerra intentant sucar-hi pa. És patètic. A mi m'agafen ganes d'esborrar-me d'independentista, a mi tots aquests no em representen, i crec que com jo deuen pensar la immensa majoria dels que no ens sentim espanyols. Prou, si us plau, prou, us ho esteu carregant tot.

De vegades penso que tenim un país preocupantment primari i no només des de la base sinó també en amplis sectors intel·lectuals. Xavier Sala i Martín, economista brillant i admirable, per exemple, es converteix en un energumen quan ha de tractar temes de medi ambient. I no seré jo qui defensi els despropòsits perpetrats per Iniciativa des de les conselleries de Medi Ambient i Interior, però de vegades sembla que els motors dels cotxes a casa nostra cremin testosterona en comptes de benzina.

En primer lloc perquè l'encesa polèmica ve, si no m'equivoco, per una diferència màxima de temps per trajecte d'onze minuts (recorrent el tram més llarg de la zona de 80). I en segon lloc perquè la diferència de consum és una obvietat. Jo he fet la prova de fer un mateix trajecte a 80 o a 120 i no hi ha color. La discusió s'ha acabat un cop s'ha provat. Per a més informació us convido a veure el programa QuèQuiCom que tv3 va dedicar al tema; no deixa marge al dubte.

Ara toca el torn dels 110. Una diferència insignificant novament amb els temps de recorregut respecte a conduir a 120. No vull entrar a debatre les bondats d'aquella mesura aleshores ni les bondats dels 110 ara. Remeto a qui li interessi una visió científica a l'esmentat programa de televisió. Però no me'n puc estar de contestar alguns arguments s'estan exposant en contra d'aquestes mesures i que cap dels polítics, tertulians o intel·lectuals del nostre país sembla capaç de contestar.

Crec que era la Vanguardia que treia un informe que posava en dubte la utilitat de la mesura i que Iniciativa havia amagat als socis de govern. En primer lloc reprovo la pueril actitud  d'Iniciativa que finalment ha donat arguments als seus propis adversaris però sobretot els critico que no hagin sigut capaços de contestar una cosa tan elemental com que aquell informe es va fer durant el primer any d'aplicació de la mesura, que no hi havia sèries de dades prou llargues i significatives i que per un informe científic que qüestionava la mesura, després n'han aparegut desenes, tant de nacionals com d'internacionals, que objectivaven la baixada de nivells de pol·lució i accidents. Tan és així que en la zona 80 en els anys d'aplicació de la mesura la mortalitat va baixar de 12 morts a l'any a 4. I això és incontestable.

És tan incontestable que CIU, que tan durament va criticar la mesura, que Felip Puig, que ara defensa els 130km/h, s'han hagut de fer enrera i desmuntar la seva promesa d'aixecar el límit de 80 km/h (per més que ara diguin que mai van dir exactament això):  A Badalona segueix vigent i a la resta de trams és variable però al primer anticicló tots a 80!

Altres arguments que he sentit ara per oposar-se als 110 a les autopistes són de tipus individualista, com per exemple "si la benzina la pago jo, gasto la que vull" sense entendre que la pujada de preus dels hidrocarburs té conseqüències sobre la inflació i per tant sobre tota la societat. De fet si la inflació puja és molt possible que el Banc Central Europeu es decideixi a pujar novament els tipus d'interès per contenir-la i això seria catastròfic ara mateix per la nostra economia. 


Però el propòsit del meu post no és entrar en temes econòmics. Sovint ens escandalitzem quan determinats grups de pressió nord-americans obliguen a estudiar creacionisme a les escoles negant l'obvietat científica de l'evolució, o quan la Generalitat Valenciana o el govern espanyol tracten Valencià i Català com a llengües diferenciades contravenint qualsevol criteri filològic i, sobretot, contravenint el més elemental sentit comú. Bé, doncs molt de compte amb actituds que sovint tenim a casa i que utilitzen el mateix principi testosterònic per negar la realitat científica i sobretot molt de compte amb certa premsa que embotint-se el capell de la llibertat hi dona cobertura agafant-se als arguments més peregrins.

En resposta a l'article publicat a El Periodico amb el títol

Duran veu erroni irritar els valencians parlant de 'Països Catalans'

Benvolgut senyor Duran,

De la mateixa manera que els espanyols parlen d’”Hispano-América” per referir-se al seu marc cultural, sigui literari, musical, lingüístic o en qualsevol altre àmbit la gent de cultura catalana també tenim dret a referir-nos al nostre marc cultural amb un nom. O és que a Catalunya i al País Valencià no s’escolta indistintament Raimón, Obrint Pas, Els Pets o els Amics de les Arts? O és que a Catalunya i al País Valencià no es llegeix indistintament Ferran Torrent, Quim Monzó, Isabel Clara-Simó o la revista el Temps? Si el problema és el nom diguem-ne “Països Valencians”, a mi m’és igual perquè el nom no fa la cosa, però em temo que el problema no és de nom sinó de voluntat d’esborrar una realitat cultural, fent demagògia i practicant obertament la censura (cas de Tv3). Com deia el valencià Joan Fuster “Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense.” Doncs això, que si els hi pica allà baix que es rasquin, i el que no pot ser és que els nostres polítics es baixin els pantalons davant d’això.

Acabo de tornar d’uns dies de descans al Cap de Creus i ho faig amb una sensació agredolça. Per una banda content pels dies de descans i per l’espectacle natural que aquest paratge ofereix i per una altra banda preocupat per algunes coses que hi he vist. Segons tota  la informació del parc, la zona del cap és reserva natural integral (és a dir que no es pot tocar ni una flor) i diu que és “el primer parc marítim-terrestre del país”.

I la veritat és que l’espai s’ho val. Crec que potser és l’últim lloc del territori català que queden fons amb prats de posidònia ben conservats. Aquesta planta és l’amagatall perfecte per moltes espècies marines i, segurament, és l’ecosistema més ric del Mediterrani. És per això que em va sorprendre molt desagradablement el que hi vaig veure: centenars, per no dir que potser més d’un miler d’embarcacions fondegen impunement cada dia en aquestes cales, i cada cop que tiren l’àncora i l’arrosseguen pel fons s’emporten per davant un bon tros de posidònia, que, fins on jo sé, és una planta absolutament protegida. Altres embarcacions fan exhibicions de la potencia del seus motors posant en perill banyistes i trencant completament la pau del parc. De la mateixa manera que s’han tancat molts camins terrestres a l’accés amb cotxe, no seria lògic vetar l’accés d’embarcacions a les cales? Als voltants de Cadaqués la degradació pels amarratges i la contaminació pels motors de benzina és més que evident i la vida és molt més escassa, per exemple, que a la zona del Cap de Creus.  A més a més és molt fàcil veure dins del parc, a qualsevol lloc i a qualsevol hora, gent pescant , i escombraries que s’acumulen portades pel mar o deixades per la gent en moltes cales de la zona que és reserva integral sense que, aparentment, ningú faci res per retirar-les (amb l’evident perill que suposen el plàstics per molts peixos que en ingerir-los moren), i no costa trobar peixos amb ferides d’arpons que no els han arribat a matar. Mentrestant a Portlligat se segueix construint fins davant mateix del cartell que senyalitza l’inici del parc natural i que jo sàpiga la resta de parcs naturals del país compten amb perímetres de transició on no s’hi pot construir. A més a més en algunes parets es poden llegir pintades que diuen “no al port esportiu de Portlligat” . Vol dir això que es vol fer un port esportiu al cor d’una Reserva Natural? En hem tornat bojos?

No entenc com totes aquestes coses passen. No ho entendria en cap cas, però se’m fa insuportable pensar que tot això passa mentre qui controla la Conselleria de Medi Ambient és un partit que es diu ecologista i un govern que s’autoanomena progressista. Potser és ignorància, potser és simplement incompetència. En tot cas penso que el que he vist aquests dies escapa a la meva humil denúncia, i fóra bo que algun mitjà de comunicació s’hi posés a fons.

En pocs mesos hem assistit a un seguit de fenòmens meteorològics poc habituals per la seva intensitat al nostre país: primer va ser el temporal de llevant amb onades rècord en molts punts que va arrasar la costa, després una copiosa nevada a cotes baixes i ara fa uns dies unes ventades, les conseqüències de les quals fan posar els pèls de punta. Segurament cap d'aquests fenòmens seria, per ell mateix, res més que un exotisme del nostre clima si no fos perquè s'han succeït en un termini molt curt de temps. Jo no sóc meteoròleg i cap de les opinions que exposaré a partir d'ara té una sòlida base científica, però la coincidència d'aquests tres fenòmens em suscita algunes reflexions.

La primera és que sembla un indici més de canvi climàtic. Els escèptics em diran que pot ser una mera casualitat, i hi estic d'acord, pot ser-ho, però també hauran d'accedir a acceptar que tres fenòmens rars (sobretot per la seva intensitat) en la nostra climatologia encadenats en un període curt de temps és una cosa poc probable i que és interpretable que hi hagi pogut haver factors externs que hi hagin contribuït. I el canvi climàtic el que està proporcionant és precisament més energia retinguda a l'atmosfera i per tant, tal i com senyalen molts científics, més energia perquè es produeixin fenòmens extrems.

L'altra cosa que em crida l'atenció és el moment en el qual aquests tres fenòmens s'han produït. Ja fa temps que en cercles científics es parla de la teoria de l'enfosquiment global. Bàsicament el que diu aquesta teoria és que a causa de les partícules contaminants que hi ha en suspensió a l'atmosfera i d'una manera remarcable, les ombres de les esteles dels avions, arriba menys radiació solar i per tant menys energia sobre la superfície de la terra. No voldria equivocar-me però crec haver sentit que en alguns sectors del planeta la reducció de radiació arriba al 10% anual. O sigui que mentre els gasos d'efecte hivernacle van escalfant el planeta aquestes partícules actuen com a fre alentint aquest procés i impedint que part de l'energia solar arribi a la terra tot reflectint-la novament cap a l'espai.

Bé doncs, la meva hipòtesi (el temps dirà si tinc raó o no) és la següent: amb la crisi es disminueix l'activitat industrial i de transport a tot el planeta i per tant també les partícules en suspensió que produeixen l'enfosquiment global. L'atmosfera ja té molta energia acumulada a causa del canvi climàtic però ara a més a més disminueixen els elements de filtració d'aquesta energia, i com a conseqüència arriba més energia i augmenten la intensitat i la freqüència de fenòmens poc habituals arreu del planeta.

Només el temps dirà si la crisi econòmica pot tenir conseqüències sobre el clima. O potser m'equivoco del tot. Però la intensitat i la freqüència dels darrers fenòmens meteorològics a Catalunya a mi em porten flaire de canvi climàtic, i ara a més a més de crisi econòmica.