La lluita contra la invisibilitat: “Les petjades de l’home invisible. Dietari” de Manel Alonso

L’escriptura de dietaris segueix el seu ritme inexorable en les nostres lletres. De tant en tant, pum!, en cau un per ací, l’altre per allà: ara és d’un escriptor conegut, ara d’un novell… Entre els autors   valencians, molts dietaristes són poetes: Enric Sòria, Vicent Alonso, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon… El cas que ens ocupa Les petjades de l’home invisible. Dietari de Manel Alonso és també el d’un poeta, autor reincident en la prosa del gènere, a més de ser un conegut narrador i autor de papers d’opinió.

Les petjades… ens mostra l’activitat mental i literària durant dos anys de la vida de Manel Alonso, un lletraferit inquiet, de múltiples iniciatives, capaç de fer un desplegament d’energies intel·lectuals sense aturador: creació poètica, narrativa, columnes d’opinió, iniciatives poètico-musicals, editorials… El diari, que escriu puntualment un dia a la setmana, és un exponent i un testimoni formidables d’una activitat sovint frenètica. A les seues pàgines, ara comenta un fet familiar, ara un succeït de Puçol de fa uns anys, ara parla sobre un poema, ara sobre l’escomesa editorial, ara sobre un personatge conegut… El fil és la vida quotidiana, familiar i local —recordem que l’autor és de Puçol, transmutat literàriament en Pouet—, però també hi ha experiències de lectures, comentaris d’idees i filosofies, incursions sobre el caràcter de la societat valenciana en els seus caires psicològics. Les pàgines de Les petjades… volen deixar, sobretot, el testimoni de l’home que escriu i que té problemes econòmics, que es fa càrrec dels progenitors malalts, que vol recuperar l’esperit de la infantesa amb racons daurats i evoca figures importants de la seua biografia.

El to càlid de la seua prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.

Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers…  De Les petjades de l’home invisible em quede en la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *