A tall d'invocació

A l’autobiografia de Montserrat Abelló, El miracle és viure, hi ha un repàs a una vida plena d’esdeveniments i llarga: l’escriptora va morir ara fa un any amb noranta-sis anys. Va ser una dona tenaç, sensible, l’obra de la qual perdurà a través dels seus versos i de les traduccions d’autors anglesos i americans, sobretot, de poetes com Ann Sexton  i Sylvia Plath. També va traduir autors catalans a l’anglés com ara la seua tan estimada Maria Mercè Marçal. Vaig descobrir l’autora tard en llegir alguns dels poemes de Montserrat Abelló que Vicent Berenguer va publicar a “Edicions de la guerra” en el volum Memòria de tu i de mi—, com ara “Plaer de viure”. Em  vaig sentir seduït per una veu directa i senzilla:

          Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

               Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur

                                                                           amb el poc que vull                                                                        al meu abast.
I, en no esperar

            ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Es tracta d’un poema que llig a classe i el comente amb els alumnes. Deixant de costat  els encavalcaments abruptes de l’autora que creen unes pauses molt grans, un poc arbitràries, trobe que és un exemple de com dir les coses essencials amb la màxima simplicitat. En açò consistia per a Mercè Rodoreda escriure bé. La invocació a Epicur és, a més a més, una porta per recórrer una vida i un pensament estimulants. El filòsof grec amb el seu hort on convocava des de dones a esclaus, tot passant per altra mena de ciutadans, va proposar el tetrafarmakon. Els remeis als quatre grans problemes dels homes: la por als deus, al destí, a la mort i al dolor. La resposta, en definitiva, per assolir la felicitat —que potser hauríem de traduir més com plenitud, per tal de combatre el desgast del mot “felicitat”. Doncs bé, tenim ací el plaer de viure: la felicitat en la boca de la poeta i resta ben clar que n’és una actualització adient d’Epicur.

De l’obra d’Abelló i de la seua poesia, se’n poden dir moltes coses. M’agrada el seu compromís amb l’escriptura que el trobem en molts  textos com ara en aquest poema que inicia Més enllà del parlar concís,

Si no escrivís

És com si no existís.

Em desconec.

Oblido qui sóc.

I temo que hauré de tornar

a confegir-me.

A El miracle és viure, l’autora ens relata els seus orígens: una família benestant per part de mare i no tant per part de pare, enginyer naval, que va haver de viure a Cadis i a Cartagena. I també a Londres, on la xiqueta Montserrat va aprendre l’anglés. Un fet que decantaria després a fer del seu ensenyament, la professió. I des d’on faria traduccions molt estimables.

El període de la República agafa la família a Barcelona només tocar els anys de la Universitat. Però vindrà, de seguida, la guerra i després la decisió de marxar amb el seu pare a l’exili. Aquest exili té una primera estada a Londres i després una instal·lació a Xile. Un país d’acollida de tants republicans i, entre aquests escriptors catalans com Pere Quart o Domènec Guansé. El primer esdevindrà  íntim amic de Montserrat. A Xile es va casar i va tenir tres fills i el 1960, vint anys després, va tornar a Barcelona.

Abelló es troba una ciutat i un país humiliat i reprimit. Farà classes d’anglés i, després, fins i tot estudiarà filologia anglesa. I entre la docència i les traduccions acompanya la seua obra de creació poètica que es publicarà en una edició completa el 2002: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, amb un pròleg d’Oriol Izquierdo. Un estudiós que n’ha parlat molt encertadament. Al cor de les paraules ha tingut dues edicions més. Posteriorment, Edicions de la guerra, dirigida per Vicent Berenguer des de València, va publicar Memòria de tu i de mi, 2006, Poemes d’amor. Antologia, 2010 i Més enllà del parlar concís, 2014.

Si comparem la seua obra amb la d’altres poetes catalanes coetànies, és curta o concisa —com li agradava dir a l’autora. Però no deixa de ser una aportació substancial a la nostra literatura. Montserrat viurà la creació poètica acompanyada del grup d’escriptores que participaran en La Sal edicions, amb Maria Mercè Marçal al capdavant. Les seues traduccions, per exemple, publicades a Edicions del Mall, Proa, Columna, entre d’altres, compten amb una recepció entusiasta i completen una biblioteca —de poesia, sobretot— en la qual cal parar esment.

La creació es revela essencial per a la nostra autora. I voldria acabar amb un altre poema que també faig servir a classe “Memòria de tu i de mi”.  Ací la poesia esdevé un mitjà contra la banalitat, la vulgaritat, contra “la misèria humana reflectida en la petita pantalla”:

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

Ballen les hores a ritme

de rumba i s’oblida

tanta tristesa, i el record

de la misèria humana

reflectida a la petita

pantalla,

i fent zapping busquem

rostres més bells, imatges

resplendents i focs d’artifici,

i tot em sembla falç

després d’haver vist

la mirada d’aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen,

i no volen ser partícips

de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i

tractem de fer un poema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!