Discurs del lliurament de Lo Grifonet a Lola Santacatalina

PRESENTACIÓ DE LOLA SANTACATALINA
Senyores i senyors sóc alcoià, tinc senyera on blau no hi ha, dic ben fort que parle català i que ho faig a la manera de València.
Bona nit a totes i a tots,
He volgut començar amb uns versos del gran Ovidi Montllor, del memorable Ovidi, del cantant i actor, d’aquell que estimava de debò la terreta i la llengua, del nostre Ovidi, per homenatjar la persona de Lola Santacatalina i Ubiedo: valencianeta de cor i de praxis, militant de la catalanitat, persona amb ideals molt nobles.
Vaig conèixer Lola l’any 1984, fa trenta anys justament, i he de dir, sense embuts, que ha estat una de les persones que més m’ha influenciat ideològicament. Ella tenia ideals ferms i clars, sorprenents per a un xiquet de 17 anys, estudiant de COU llavors, quan jo tenia uns quants anys menys i bastant més pèl, però estava carregat d’esperances i d’il•lusions. Lola va ajudar-me a crear la meua Ítaka, que m’ha acompanyat tostemps, que passava justament per ideals molt nobles i, molt especialment, per la independència dels Països Catalans, acompanyada de justícia social. Lola parlava amb contundència, amb mestratge, amb coneixement de causa. El seu missatge era creïble i encoratjador. Sempre ens recomanava agafar cursos de dialèctica per ser convincents davant de la societat, la qual respectava en tot moment com a bona humanista que és. Els ideals passaven per una millor distribució de la riquesa, per la desaparició de les desigualtats socials, per la dignificació de la llengua d’Ausiàs i de Ramon Llull, de Moncada i de Vergés, i per la lluita implacable a favor de les dones. Aquesta ha estat la seua causa, l’essència de la seua vida, lluitar per tal que les dones arribin a assolir la igualtat real, que els allunyi de tota mena de discriminació. Rosa de Luxemburg, Rosa Parks, Teresa de Calcutta, i tantes altres, són l’espill de la dignitat, la fermesa, i la lluita, tantes altres, tantes!!!
Lola sempre ha lluitat amb valentia, fortalesa i esperit crític. Aquest esperit crític la porta a rebel•lar-se quan veu polítiques que tiren en orris els avenços en el procés d’igualtat, i no pot callar ni deu callar. La seua tasca política passa per l’independentisme extraparlamentari, el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra) i Catalunya lliure, tres projectes independentistes que han sembrat la llavor que ha permès arribar a l’èxit del procés actual. Aquests pioners independentistes mereixen el nostre reconeixement i el reben avui de part de l’Òmnium ilercavó en nom de Lola Santacatalina. Una generació de dones i d’homes fidels a la terra i amb una Ítaka enlairada, sense genuflexions, amb grans intel•lectuals com Pep Guia (professor universitari, escriptor, ideòleg, la veu de la rebel•lia des de València estant); Jordi Moners (ferm historiador de Sant Boi, el poble que guarda les restes del mític conseller en cap Rafel de Casanova), Salvador Balcells (novel•lista, ideòleg, la veu de la terra verda), Vicent Partal (de Bétera, Camp del Túria, el periodista de les noves tecnologies, director del primer diari on line en català), Xavier Romeu (l’enyorat escriptor i intel•lectual reusenc, que viuria amb entusiasme el moment actual, home de lletres i terra); Paco Gas (homenot roquetenc i el meu veritable espill ideològic, qui tinc amb gran estima); Maria Conca (professora i donassa valenciana d’alta cultura).
La seua fermesa ens ha encaminat cap al procés d’independència que part dels Països Catalans tenim a tocar. Si una cosa vaig aprendre de tots aquests companys i totes aquestes companyes és estimar cada indret del país com a propi, sense exclusions ni autocomplaences. Estimi el Rosselló, estimu l’Empordà, Estimo Campredó, Estime València, Estim Maó, estimu l’Alguer, l’espai de la catalanitat plena.
El 25 d’abril de 1707 es va perdre una batalla al terme d’Almansa i a conseqüències d’aquella derrota van entrar al País Valencià i continuaren cap als Països Catalans, una pandilla de lladres que ens van arrabassar les nostres institucions polítiques, Al Tall dixit.
Tot i això, Teodor Llorente ens cantava des de la ciutat del Túria: Vora el barranc de l’Algadins, hi ha uns tarongers de tan dolç flaire, que per a omplir d’aroma l’aire, no té lo món millors jardins. Allí hi ha un mas i el mas té dins volguts records de ma infantesa; per ells jo tinc l’ànima presa vora el barranc dels Algadins.
Tot i això: no hi havia a València dos amants com nosaltres car d’amants com nosaltres se n’han parit ben pocs, cantava el gran Estellés.
I una senyera sense blau, i una llengua que es parla a la Sueca del gran Fuster i ala Pena-roja de Tastavins del gran Desideri. Els valencians d’ací de Catalunya som eixits i la llengua d’ací la tenim tot i que pel contacte amb el castellà molt trastornada, ja deia Don Pedro, cavaller valencià de Los Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig a la segona meitat del segle XVI.
I Lola ha realitzat un munt d’estudis, màsters per aprendre i devorar saviesa, ha estat abnegada en la seua professió. Justament en l’època de joventut ens recordava que una de les errades de l’independentisme era pensar-se que es podia ser de professió independentista, quan s’havia de ser infermera, mestra, fuster o bombera. Ha realitzat una tasca professional esplèndida, que també mereix el nostre reconeixement. Professional de la salut i professora universitària, professional de cap a peus, i no hi ha cosa més bonica que et puguin dir.
Deia la Maria Mercè Marçal, donassa de lletres, el record de la qual ens entendreix el cor:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Lola, quins versos de la nostra Maria Mercè, filla d’Ibars d’Urgell, també de l’escola del PSAN, una de les poetesses més grans de les que es fan i es desfan!
La laboriositat, la intel•ligència, la dedicació, la motivació, el talent, la contundència ferma ideològica, la integritat són alguns dels adjectius que ’han acompanyat Lola Santacatalina al llarg dels anys. En un moment de la meua vida, Lola em va oferir ajuda, era justament per encaminar el meu futur professional amb un negoci familiar que m’ha permès ser professor d’idiomes. No ho oblidaré mai, perquè són d’aquelles coses que mai no es poden oblidar, per la generositat i per l’interès, car la feina forma part intrínseca de la classe obrera i ens porta a l’èxit i a la victòria. Lola, sóc de classe obrera, fill de pagès i de pagesa, arrelat a la vora de l’Ebre sentint la dolça remor de l’aigua en el record.
Lola és mare i iaia, i en sentir aquests mots somriu i s’ompli d’orgull. Des de l’Òmnium ilercavó estem molt contents que hagis rebut el Grifonet 2014, la grifoneta si volem crear neologismes, com ens explicarien dos dels grifonets anteriors, els estimats Joan Beltran i Manel Ollé; l’altre és el músic Octavi Ruiz, un home de banda de música, Lola, què hi ha tan valencià com una banda musical? Encara ressonen els acords de la Lira ampostina al Palau de la música fa més de vint anys en l’homenatge a Raimon, de Xativa: No diguem no, nosaltres no som d’eixe món. Rebel•lia per la dignitat.
Lola, la nostra Ítaka serà realitat. Malgrat rotatius que fan enquestes per deprimir-nos, malgrat periodistes que van defensar pactes agenollats i ara s’han erigit en gran defensors de la causa i que ataquen tot allò que no vagi amb els interessos de qui els paga. Lola, saps que sempre parlo clar, si ho es convoquen eleccions és per interessos, de nou. I llavors… i llavors… i llavors. Però, la nostra Ítaka aquest cop serà realitat.
Lola, ets una grifonet en essència: llengua, cultura i país. La igualtat de les dones, la lluita obrera, la independència de la nació catalana, d’aquest tros de terra que va de les Corberes al Segura i del Cinca, amb la barca del temps amb el vent de llevant, a l’Alguer. Visca, Visca i Visca!!!
Per acabar un himne poètic del meu poeta de capçalera, l’amic Gerard Vergés:
Fràgil com un vidre és la memòria

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
despertar-me demà sense memòria.
I mirar-me a l’espill i no coneixe’m.
I veure davant meu un home estrany,
el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?
Com era aquella dona que em va amar?
Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me
d’aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
Al tard les orenetes revolaven
xisclant entre el daurat polsim dels núvols
i el so de les campanes i del riu.
I anava a l’institut —les matemàtiques,
la lectura, el dibuix— i m’agradava
una noia de llargues trenes rosses
i ulls de color de pluja. Molt després
—me’n recordo— vingueren la Botànica
(pàl•lids, tristos herbaris de flors seques),
la simetria transparent del quars
i l’obsessiu hexàgon del benzè.
I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar graffiti
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada —me’n recordo—
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m’adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.
De cop comprenc que l’home és la memòria.
Emigdi Subirats i Sebastià,
Roquetes, 20 de desembre de 2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*