El meu Manuel Pérez Bonfill (5)
La campanya que es va tirar endavant des del govern municipal de Jesús per demanar la concessió de la Creu de Sant Jordi al nostre professor va fructificar en uns pocs mesos. Hi vaig prendre part molt activament, ja que era un acte de justícia per la seua notable tasca intel•lectual i per la seua total fidelitat a la catalanitat.
Personalment, l’alegria va ser immensa. L’amic Manolo, ja puc usar aquesta bonica paraula per referir-me a ell, em va trucar per a comunicar-m’ho. Seguidament va donar mostres d’una gentilesa enorme. Davant del problema que només li donaven 8 entrades per a l’acte de lliurament, les quals anaven majoritàriament per a membres de la família, em volia fer un petit-gran reconeixement. Li dolia molt que no hi pogués assistir, i em va dir que en contraprestació em regalaria un llibre d’un gran valor històric. Datava de 1907 i estava dedicat a l’històric 1r Congrés Internacional de la llengua catalana, un dels grans certàmens d’estudi de la nostra llengua que va organitzar el mossèn manacorí i filòleg, Antoni Maria Alcover. No cal dir que va ser tota una joia i un orgull que hagués pensat en mi!
Posteriorment, després de menejar els fils pertinents amb membres dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, va aconseguir tres entrades per a Dolors Queralt, Manel Ollé, Pere Panisello (alcalde de Jesús) i per a mi. Realment, extraordinari. No va moure un dit per a que hi poguessin assistir les patums polítiques tortosines, només va voler a la família, i a nosaltres quatre. L’orgull i l’honor era màxim!
Durant aquell curs jo continuava exercint com a professor d’anglès a l’institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. Al matí vaig fer les meues classes mentre a la tarda em vaig desplaçar al bell Palau de la Generalitat, on em vaig reunir amb els altres convidats.
L’acte de lliurament va ser molt emotiu. Aquell dia va traspassar Joan Antoni Samaranch, un conegut feixista adinerat d’aquest país, que havia ocupat càrrecs de molt poder durant el criminal règim franquista. El vell lluitador va haver de veure com es demanava un minut de silenci en el seu record per part del llavors president José Montilla. A l’orella em digué, fins i tot avui m’he d’acompanyar el record a un feixista! No tenia pèls a la llengua, i semblava que l’ombra del feixisme romania. Mai no es pot oblidar que els feixistes havien arraconat la llengua catalana i intentat generar genocidi lingüístic i cultural imperdonable.
Durant l’acte també va rebre la màxima distinció catalana un altre ebrenc de la cultura, el veterà sardanista Tomàs Membrado, fill d’Orta de Sant Joan a la Terra Alta. El seu amic Gerard Vergés, un dels grans poetes d’aquest país, l’havia rebut en anterioritat. Anys a venir el rebrien altres grans literats, historiadors i lingüistes de les comarques centrals dels Països Catalans com: Artur Quintana (La Codonyera), Joan Beltran i Jesús Massip (Tortosa) i Victòria Almuni (La Sènia).
La recuperació de la seua figura arribava per la porta gran i assolia el cim. La Generalitat complia abastament amb un reconeixement merescut a un dels grans homenots de lletres de la terra de l’Ebre, fidel a la llengua i a la nació catalanes com ben pocs!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!