Cap al Referèndum d’independència

El 8 de juny vaig penjar aquesta entrada en què m’afegia a les veus a favor de la idea del referèndum d’independència vinculant com la sortida que podia congriar més suports i unitat per sortir de la situació actual. L’11 de juny, el Secretariat Nacional de l’ANC va acordar consultar els associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència. Certament, què més democràtic que retornar el protagonisme a la gent i curtcircuitar el segrest de la política per part dels partits? Què més políticament irrefutable i comprensible internacionalment? Que els polítics fallin no vol dir que falli la gent.

És clar que abans del referèndum (que no hauria de ser més enllà de la primavera de 2017) haurem de provar per darrera vegada l’acord amb l’Estat espanyol. En això sembla que tindrem a favor els comuns i els podemites. O això prometen en campanya. Mirem quin n’és el resultat, després del 26J. Però, en tot cas, marquem la diferència des de Catalunya. Si l’Estat espanyol es nega a acceptar (cosa previsible) la proposta catalana, el Parlament haurà de fer possible un referèndum vinculant i oficial, amb tots els ets i uts, mitjançant la legalitat pròpia. Fent servir el cens i amb resultat vinculant.

Però caldrà arribar-hi. Caldrà construir un nou consens polític (de tots els partits sobiranistes, de les organitzacions socials, etc.) a l’entorn del referèndum. I arribar-hi en condicions, amb dubtes resolts: d’on sortirà el cens, com es garantirà l’obertura de col·legis electorals, què passarà amb la por dels funcionaris, com es fomentarà el debat obert per aconseguir que el “no” també es vegi empès a votar… I caldrà, a més, acordar la pregunta, clara, de resposta binària, en relació a la independència de Catalunya.

Si la resposta de les bases de l’ANC és positiva, caldrà treballar de valent perquè els partits siguin capaços de presentar una proposta clara sobre com fer un referèndum i sobre com fer la independència si es guanya. I en això tindrà també la seva importància la mobilització de l’11 de Setembre que, si es vol descentralitzada, hauria de preveure una singularitat específica per a Barcelona. Però caldrà treballar molt, també, per refer ponts entre les forces polítiques sobiranistes, avançar cap a la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes, impulsar i consolidar el treball institucional i legislatiu de cara a la desconnexió, i refer un pacte independentista al Parlament que ens permeti arribar a la porta de la República.

Quant a edvilalta

Vaig néixer a Barcelona el 1957 i visc a Mataró des de final de 2011. Tot i ser llicenciat en Història Contemporània, m'he dedicat professionalment a això de la llengua. He estat professor de català per a adults des de 1981 fins a 1993 i dirigeixo el Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat des de 1992. Vaig ser membre del PSUC des de 1975 i coordinador de l'Àmbit de política lingüística d'ICV i membre del seu Consell Nacional. He impulsat Compromís per la Independència (@indepesICV), amb la idea d'aplegar els indepes d'ICV i formava part de la seva Permanent i del seu Secretariat. He estat membre en 2 ocasions del Secretariat Nacional de l'ANC i he estat president d'ICV de l'Eixample de Barcelona. He estat un dels impulsors de l'associació Acord d'Esquerres per la República Catalana (AExRC). A més de l'ANC, sóc soci d'Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua, LaPTP i CCOO. He deixat ICV el 31 d'octubre de 2015.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*