Abraço la idea

Sembla que tot el que impliqui política partidària ens porta a l’enfrontament i al fracàs del procés d’alliberament nacional. En un article ben recent, Andreu Barnils recull paraules d’Eduard Voltes i d’Elisenda Paluzie apuntant al referèndum unilateral d’independència com a solució a la situació d’impàs en què ens trobem i en què ens trobarem si seguim el full de ruta actual. També Josep Pinyol Balasch apuntava en un article recent un camí possible, en un sentit semblant, com també Abat Ninet en la seva compareixença al Parlament.

El serial dels pressupostos és el darrer exemple que tot allò que dugui segell “ideològic” ens complicarà encara més la vida. Unes eleccions porten tant debat entre opcions i propostes diverses, com una (proposta de) constitució que s’haurà hagut de redactar prèviament (en situació de no independència). La suma d’enfrontaments genera desànim i cansament entre gent molt diferent (la famosa transversalitat) que només comparteix l’objectiu de la independència. “Allargar la decisió sobre la independència desgasta la societat”, diu Paluzie; Junts pel Sí i la CUP “votant igual dos cops? No em faci riure”, afegeix Barnils.

Abraço la idea, també. Un referèndum vinculant, amb pregunta clara, resposta binària i data concreta. Amb el vistiplau, o no, de l’Estat. Amb suport i observadors internacionals.

Ara hi ha eleccions espanyoles. el 27 de juny, molts dels que ara reclamen un referèndum imprecís hauran de posicionar-se definitivament davant el govern de gran coalició que ens espera. Després, la Diada Nacional d’enguany haurà de servir per exigir al nostre Govern que faci els passos per convocar el referèndum.

Abraço la idea. Però qui la durà endavant, si els partits estan com estan? Qui pot ser capaç d’entomar el repte de generar l’energia suficient, la mobilització massiva necessària per fer inexcusable la convocatòria, i dur-la fins a les últimes conseqüències? La força social de l’independentisme recuperarà i farà valdre la força que ens va dur a les urnes el 27S i els seus resultats?

Quant a edvilalta

Vaig néixer a Barcelona el 1957 i visc a Mataró des de final de 2011. Tot i ser llicenciat en Història Contemporània, m'he dedicat professionalment a això de la llengua. He estat professor de català per a adults des de 1981 fins a 1993 i dirigeixo el Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat des de 1992. Vaig ser membre del PSUC des de 1975 i coordinador de l'Àmbit de política lingüística d'ICV i membre del seu Consell Nacional. He impulsat Compromís per la Independència (@indepesICV), amb la idea d'aplegar els indepes d'ICV i formava part de la seva Permanent i del seu Secretariat. He estat membre en 2 ocasions del Secretariat Nacional de l'ANC i he estat president d'ICV de l'Eixample de Barcelona. He estat un dels impulsors de l'associació Acord d'Esquerres per la República Catalana (AExRC). A més de l'ANC, sóc soci d'Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua, LaPTP i CCOO. He deixat ICV el 31 d'octubre de 2015.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*