El bloc del Director (ILC)

Un any més vaig formar part del jurat, en aquesta ocasió amb Ramon Muntaner, Lali Ribera i Vicent Sanchis. El teatre Artèria Paral·lel bullia mentre els voluntaris ajudaven els guardonats, ara de treballs individuals ara de treballs en grup, a pujar a l’escenari sota la mirada atenta de pares i cuidadors, de mestres i professionals. En un parell d’interludis, la gent de Psico-Art va demostrar, si calia, que la distància entre les discapacitats i les capacitats és més que relativa. I van contribuir a canalitzar la il·lusió i l’emoció que omplia aquella esplèndida platea.

En vam sortir amb un nou volum de Paraules al vent, que aplega tots els treballs guanyadors, en aquesta ocasió prologat per Vicent Sanchis. L’any passat vaig escriure-hi aquestes paraules:

Aquest llibre presenta una experiència un punt insòlita i no gens anecdòtica. Conté els textos d’un concurs de narrativa, els premis que promou l’Associació Al Vent, que aquest 2010 s’ha celebrat per segona vegada.

I això, què té d’insòlit? Que aquest concurs no és ben bé com la majoria dels que coneixem, perquè vol engrescar les persones amb discapacitat intel·lectual a gosar escriure. I a fe que sembla que en tenen ganes, vista la resposta que n’han obtingut les dues primeres convocatòries. L’any passat s’hi van presentar 193 treballs, signats per més de 700 nois i noies de més de 60 centres d’educació especial de tot Catalunya. I enguany s’ha anat una mica més enllà: hi han participat 750 concursants de 66 centres amb 213 treballs.

I per què dic que no és anecdòtic? Perquè em sembla un exemple significatiu de l’enorme poder que té la paraula com a instrument per expressar-se, per comunicar-se i per sentir, fins i tot en moltes situacions especials. Escriure no és un privilegi dels escriptors, per bé que són ells els que aconsegueixen fer que les paraules diguin amb tota la plenitud i tota la profunditat el que som, el que veiem i el que ens passa. La lectura dels textos presentats al concurs Al Vent ens ha mostrat com els seus autors, individualment o en grup, han fet l’esforç de posar, ells també, les paraules al servei de totes les seves capacitats i com van aconseguint retenir i mostrar ara un sentiment, allà una vivència, potser un dubte. Fins a oferir-nos un text que pot arribar a ser capaç de penetrar el cor del lector com les paraules dels millors escriptors.

L’any passat l’acte de lliurament va ser una veritable festa. Al Cosmocaixa, sota la conducció de Beth Rodergas, s’hi van repartir una desena de premis, entre accèssits, finalista i guanyador, seleccionats per un jurat que integràvem Vicenç Villatoro, Màrius Serra, Lali Ribera i jo. Va ser un luxe descobrir el valor que els concursants donaven a la seva capacitat d’expressar una història viscuda o imaginada, el valor d’una paraula que, en alguna mesura, comença ja a ser literària. Va ser un luxe que desitjo que es repeteixi aquest any, i molts anys més.

Perquè l’exercici que han fet els autors dels textos aplegats aquí, i els de tots els altres que han participat en el concurs, és en ell mateix un premi per a tots els qui creiem en la paraula. Llançar paraules al vent pot deixar una positiva empremta!