El bloc del Director (ILC)

[…] 

L’acte va combinar tres elements, o potser en van ser quatre. El primer, la lectura: Gemma Pasqual i Carles Sala van llegir en veu alta fragments de les obres guanyadora i finalista de l’edició anterior dels premis. El segon, l’agraïment emotiu dels guardonats d’enguany, Josep Sampere i Dolors Garcia Cornellà. El tercer, els discursos poc o molt institucionals: el del director editorial, Eduard Cerrada, i el de Pere Martí Bertran en representació del jurat.

Tres elements, o potser quatre, deia. Perquè la conducció de l’acte va anar a càrrec d’un hipotètic Eliseu Lletraclara, que es va presentar com a escriptor inèdit i concursant frustrat i va confessar que l’editor li havia donat aquella oportunitat a canvi que no li tornés a enviar originals. El tal Lletraclara va fer el fet, tal com s’esperava d’ell, de la manera més penosa: va intentar llegir un dels seus textos –que va resultar ser, quin error, la llista de la compra–, va intentar canviar els papers dels director editorial, va intentar malparlar dels veritables guanyadors. Veritablement, el tal Lletraclara necessitava un cop de mà.

Per això quan em va tocar cloure l’acte vaig gosar dir-li dues coses. La primera, que quan escriu sense obsessionar-se amb els premis, és gairebé bo: la llista de la compra havia tingut certa grapa. La segona, que els jurats sempre l’encerten quan premien, però sovint també l’encerten quan no premien. I que, per tant, si havia tingut tan poca sort fins ara potser era per algun motiu; li vaig recomanar que escoltés l’opinió dels més pròxims, que es plantegés deixar d’escriure –al capdavall si tothom hi persistís encara hi hauria menys arbres– i que s’adonés que hi ha una cosa que segur que pot fer, ell i tothom: llegir.

I en nom de la lectura vaig agrair a Barcanova la feina que fa, la capacitat que ha tingut de reinventar-se i de mantenir-se fidel a la seva doble vocació: el llibre de text que dóna eines per a la formació per part dels mestres, i el llibre infantil i juvenil, que dóna als petits lectors i futurs ciutadans eines per formar-se com a tals. No puc deixar de recordar que jo, per edat, sóc fill dels Grumets de la Galera, que amb aquells llibres em vaig fer, i que justament perquè hi reconec un senyal d’identitat avui fa una especial emoció arribar a l’habitació d’un nen i veure que, malgrat tot, hi continua tenint llibres que fan biblioteca, i entre aquests els ben fàcils de reconèixer de Barcanova.