Etziba Balutxo...

Venim d’un silenci?

Els de la meva generació, fins no fa gaire, només havíem pogut espipellar les reminiscències d’un tret distintiu de la nostra cultura: la glosa de combat. La reconeixíem més en la literatura escrita que no en l’expressió oral, i molt més a les illes Balears i Pitiüses que no a la Catalunya continental, on romania gairebé esvaïda. No és aquí l’espai ni el moment de fer l’elogi de la funció vindicativa, informativa, formativa i de denúncia social dels glosadors, però sí que vull fer un petit apunt per esvair el tòpic que, durant molts d’anys, els declarava en perill d’extinció¹. És fals. L’eclipsi o, millor encara en plural, els eclipsis que cíclicament s’han produït estan en relació directa amb els períodes negres i sinistres de la nostra història, quan la figura del glosador, lluny de ser la imatge de la llibertat d’expressió, ha esdevingut la del bufó reial; la del llepaculs. La prova més evident és verificar com les dates de més intensa activitat, de major producció i, sobretot, d’un nivell més alt de qualitat, van en proporció directa al nivell de crítica social que, com a creadors d’opinió, han sabut i pogut practicar. En canvi, quan han viscut “subvencionats” per qualsevol poder oficial, d’una manera directa o indirecta s’han subordinat als patrocinadors i han esdevingut unes patètiques teresetes. Res de nou, tanmateix. La glosa és una expressió més de la Literatura i, per tant, quan ha passat això (i ha passat i passa), els glosadors han fet un paperot idèntic al d’en Llorenç Villalonga o al de na Maria Antònia Salvà: còmplices de l’anorreament del nostre poble. Ni més ni pus!

A l’imaginari popular mitològic, encara que mai en la justa mesura, s’ha divulgat el coneixement i part de l’obra d’alguns noms claus de referència: Pere Antoni Jusama i Barceló (1837-1916), Serral, Bernat Rigo Rubí (1870-1936), el Cabo Loco, Llorenç Ferragut i Munar (1880-1954), Cartutxo, Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, Sebastià Vidal (1888-1966), Sostre, Pere Capellà i Roca (1907-1954), Mingo Revulgo… A aquests noms, de la primera meitat del s. XX, als qui s’han dedicat llibres, cal afegir els de dos sollerics del s. XIX: Pau Noguera Ripoll (1781-1868), Cerol, i Andreu Coll Bernat (1794-1872), Tambor. Per descomptat, és imprescindible la referència a un nom encara més antic i més idealitzat: Sebastià Gelabert Riera (1715-1768), Tià de Sa Real, nascut el mateix any de la usurpació de l’autogovern i de les institucions de la Nació Catalana. La seva figura i la seva obra ens han arribat, certament mediatitzades, des de la radiografia que en va fer aquella puta bèstia d’Antoni Maria Alcover (perdonau, però no he trobat definició més científica possible d’aquell homenarro). A una de les rondalles, com a Jordi des Racó, va descriure aquell glosador del s. XVIII així: “Era d’una casta d’homo que com ell només en neix un cada cent anys, i casi mai sura.” I hi afegia: “Si hagués sembrat damunt pedres hauria coïda bona anyada.” De tots els noms esmentats, però, no hi ha documentació viva que permeti escoltar i veure en directe alguns dels combats que varen mantenir. Les escomeses ens han arribat per tradició oral i, sovint, amb exotismes llegendaris, inexactituds manifestes i descripcions de dubtosa fiabilitat. Roman, en positiu, la certesa del seu enginy i l’acceptació popular que els acompanyà. En negatiu, per a la majoria d’ells, se sap que patiren greus problemes quan tocaven el voraviu dels mecanismes del poder dels tirans. Els casos d’en Sostre de Cas Concos, d’en Mingo Revulgo d’Algaida o d’en Cartutxo de Sencelles només són tres exemples de víctimes de la repressió feixista.

Personalment, he tingut ocasió d’escoltar en viu Jaume Calafat i Pons (1901-1982), En Calafat de Son Servera, Joana Serra López (1908-1991), Cartera, Antoni Socias Simonet (1929-2011), En Socies (i Tauler), Esteve Barceló (Ciutadella, 1925), Verderol, Joan Planissi Massanet (Manacor, 1928), Rafel Roig Maimó (Es Carritxó, 1933), Miquel Ametller (Ciutadella, 1937) i gairebé tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de les generacions posteriors (Xisco Bufi, Joan Escandell, Llorenç Cloquell, Pilar Pons, Jordi Cloquell…) fins arribar a les darreres esperançadores i prometedores fornades: Macià Ferrer, Noto, Maribel Servera, Figona, i tants i tants de jovençans i jovençanes que brollen a les totes d’arreu dels pobles de les nostres illes. Això, a banda dels nous moviments del Principat (Carles Belda, Caterina Canyelles, Ferriol Macip…), amb la gent de Cor de Carxofa. La cosa funciona. Cada vegada hi ha més trobades, cada vegada la participació augmenta i cada vegada el nivell qualitatiu és més alt. No només creixen les nòmines de glosadors, sinó també el públic a qui els agrada la glosa.

Vindicació de l’arma de la glosa

De tota la vida, sempre he procurat, a les presentacions dels meus llibres, fer-me el present i l’honor de brindar als assistents la veu dels qui entenc com els millors il·lustradors de les paraules: els poetes i els glosadors². Vull dir que, en el camp de la glosa i sigui dit metafòricament, sense saber “música” puc presumir de tenir prou “oïda” per estimar-la i per valorar els qui la practiquen. La meva padrina paterna, Maria Mestre Gelabert, Vica, feia gloses i, fins i tot, en va publicar algunes. Potser per això, el món de la glosa m’acompanya d’ençà de fa molts d’anys i a ell i als seus protagonistes he dedicat temps i paraules. De fet, La Identitat Reeixida explica a la sinopsi com “en els moments de més opressió, l’amnèsia, l’agrafia, l’alèxia i l’afàsia empeltades per la força de les armes s’han vist esbaldregades per la veu popular dels glosadors”³. Sempre he arrufat el nas davant dels il·lustrats i he explicat la gran diferència entre aquests i els intel·lectuals. Una diferència consemblant a la que hi ha entre erudició i cultura. Els il·lustrats, en una immensa majoria, fan part del discurs dominant (per això els conviden a fer els “pregons oficials” de les institucions públiques). Els vertaders intel·lectuals, en canvi, defensen la crítica i el debat; és a dir, allò que representa el món de la glosa.

L’amic Guillem d’Efak (1930-1995) també va practicar amb esma, entre molts d’altres papers de l’auca cultural que va representar, l’ofici de glosador. Ell, a qui quan cantava solien presentar sempre com “la veu de Mallorca”, estava absolutament convençut que el poble que canta no morirà. Per això es queixava l’any 1980 en veure com la gent de Mallorca ja no cantava com quan ell era infant, durant el temps de la República. Tenia ànsia que el poble hagués perdut “el remuc”, una expressió eloqüent de perdre la capacitat de protesta. En parlàrem més d’una vegada. Es consolava pensant que els pagesos, tot i llaurar amb un tractor en comptes de fer-ho amb muls, no s’havien aturat de cantar. Era taxatiu: “Les feines de la terra, necessiten cançons”⁴. Quan més negre ho veia, pegava revinclada als seus recursos pràctics de reanimació i sentenciava: “Els joves, seran els joves els qui tornaran a recobrar-nos la veu!”. Així ho va expressar a una de les darreres converses, quan l’anàrem a veure a la clínica amb Biel Majoral, amb qui coincidia que era la nostra, la generació estafada i atupada per l’escola, la que havia emmudit. Sabia que l’educació nacional-catolicista havia pervertit i, en gran part, tudat tota una generació. Assegurava que, en tancar-se aquest parèntesi de domini fosc, des d’una creixent normalitat la cosa reprendria per poder reeixir el nostre poble en plenitud. Acabava la conversa amb una conclusió que sonava un poc messiànica: “Tanmateix recobrarem la veu del poble. Només cal esperar els cantadors nascuts després del franquisme. ” Guillem d’Efak deia això el gener de 1995, just un mes abans de morir.

Estació d’enllaç

El divendres 24 d’octubre de 2014, al Teatre de Petra, ple com un ou, amb l’acompanyament musical de Delfí Mulet i dels germans Manel i Pere Martorell, s’escenificà un espectacle del tot original. La cosa anava d’una transmissió de poders; d’un relleu generacional. D’una banda, Gabriel Oliver i Oliver (Algaida, 1950), Biel Majoral, s’encarnà en la figura de Mestre Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, per establir un combat amb el jove Mateu Mates Ordines, (Santa Margalida, 1982), Xurí. Certament, entre el Mestre Llorenç Batle i el jove Mestre Mateu Xurí hi ha més d’una generació. Podríem parlar (recordant la premonició d’en Guillem d’Efak) d’una baula perduda, d’una connexió interrompuda, d’un salt a la història. No és exactament així, perquè aquest enllaç existeix i no és virtual ni metafòric. A l’acte comentat, era Biel Majoral qui oficiava el relleu entre dos glosadors. Les figures de la cerimònia no eren escollides a l’atzar. Ambdues, eren molt més que un símbol.

L’acte va ser una exhibició del potencial que hauria pogut verificar-se, de manera no virtual, en el cas d’haver coincidit en el temps els dos glosadors. En Majoral cantava algunes de les gloses que, al llarg dels anys, ha pogut recollir d’en Capellà i, d’immediat, en Xurí les replicava. Algú pot objectar que no hi havia la possibilitat del contraatac, però no minva la força que, com un salt d’aigües cristal·lines, deixava entreveure aquell joc de paraules i de versos

En Xurí i la veu d’un poble

L’espectacle de Petra va ser un, entre tants i tants, on la gent va gaudir de l’art de la glosa que exhibeix, des de fa ja molts d’anys, el Mestre Mateu Xurí. Tot i això, tenia la significació especial, descrita anteriorment, de traspàs de funcions. I és que, malgrat la joventut, en Xurí ja és un líder. Representa la conjunció cultural perfecta del seny i de la rauxa. Arrela, a peu ferm inamovible, per enfilar millor la soca. Si el món de la glosa viu avui un moment esplèndid, tant en l’ordre quantitatiu com en el qualitatiu, era lògic que n’emergís un primer gran mestre que, per pura definició del terme i per raons biològiques, generarà la formació de nous mestres. De fet, ja hi ha altres noms que demostren un altíssim nivell de qualitat (i que em perdonin tots si esment de nou na Servera).

El cas d’en Xurí és molt especial. No fa part del grup dels glosadors analfabets (ep, sigui dit sense desmerèixer la qualitat), ni tampoc dels glosadors “de camilla” (dit també sense suprimir el valor de les composicions en fred). Ell té una alta formació filològica, lingüística i lexicològica que el fa millorar sensiblement la riquesa de vocabulari que passeja, amb un bon català vilero de la Part Forana de Mallorca, menys contaminat que el de les grans ciutats. Té, potser per haver-s’hi posat de ben jove, un gran domini de la composició. És destre, hàbil fins a la filigrana més minuciosa, amb una agilitat que l’acosta a la immediatesa, amb un enginy i una ocurrència fora mides… Tot això, però, no és més que el paper d’embolicar; la forma.

Indubtablement la manera d’entrunyellar la glosa té una gran importància, perquè abelleix la presentació i hi posa “la música” que complau els escoltadors més exigents. No obstant, allò que més el caracteritza, allò que millor comunica d’ell, allò que més força li fa emetre i transmetre, no és la gràcia de la rima ni la gamma intensa i immensa del seu llenguatge. Per no ser el tret més distintiu, no ho és la ironia que domina i escampa; els jocs de paraules ni tan sols. Ni ho és la farsa i la fressa del doble llenguatge que s’activa tant en parlar dels poders més alts com dels instints més baixos (ei, i més divertits). Tampoc no són les tonades que usa, dins d’un ventall heterogeni que s’apropia de la tradició del romancer i de la cançó popular, ni el seu to de veu, ni l’èmfasi que hi posa, ni la mirada deixondida i viva que hi aboca, ni tan sols l’entenedora vocalització que en fa.

El conjunt anterior descrit, que podríem definir com a formal, excel·leix al més alt nivell. Però per a mi, i crec que per a una bona part dels seus admiradors, allò més destacable és el discurs que conté. En Xurí és un creador d’opinió, un magnífic comunicador i, encara que no en faci bandera, també és un ideòleg. El seu major actiu no és l’habilitat de correspondre la intel·ligència (que té) amb la independència (que ha de servar) i la insolència (que ha de servir) per fer-ne una dècima o un llarg romanç. El seu potencial reneix des dels continguts i pren fua en el sentit d’allò que proclama. Aquí rau, al meu entendre, la garantia de projecció futura d’aquest gran mestre de la glosa. Difícilment es desviarà. Em sembla impossible que, fins i tot en les pitjors circumstàncies, reculi una passa per agafar embranzida ni que sigui. És evident que si hom es dedica a conservar les dècimes que, en el seu dia, en Xurí publicava en el Diari de Balears o les que, actualment, emet en vídeo des de la plana digital d’Ara Balears, veurà amb els anys com l’actualitat dels temes que comenta, per l’efecte imparable de la temporalitat, prescriu o decau. Això, però, no passa amb el rerefons, amb allò que hi ha en el fons de cada un dels “comentaris del dia”, és a dir, això no passa amb el discurs que amaren els seus versos. Hi ha suc i substància. Hi ha, destil·lada i nítida, l’exposició pública d’un enaltidor de les llibertats individuals i col·lectives. Hi ha un acte de revolució permanent contra l’oprobi i la cadena. Hi ha la tasca, tenaç i perseverant, d’un defensor de la terra. Ho he escrit abans: el Mestre Xurí representa la síntesi de la nostra cultura matriarcal del seny i de la rauxa. És Mateu Mates aquella “veu del poble” profetitzada (vaticinada, si més no) fa vint anys per Guillem d’Efak? El temps ho confirmarà, però jo crec que té les habilitats i condicions necessàries. De moment, gaudim d’un gran mestre glosador que ens diu coses i, a més, les diu molt bé. Que així sia per molts d’anys!

Coda et Da Capo

Per cloure aquest escrit de gratitud i de reconeixement, he trobat oportú adreçar-vos a la darrera intervenció de Mateu Mates al concert esmentat de Petra. Sobre l’himne encara no oficial de la Nació Catalana, La Muixeranga, interpretada per Delfí Mulet i els Germans Martorell, en Xurí expressa una declaració de principis, un manifest que ha de constar en acta, una manera de viure, una raó de ser, una identificació del sentit que representa un glosador. Si voleu entendre millor en la seva síntesi allò que he volgut explicar-vos amb la meva anàlisi, només heu de clicar sobre aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=58bI-MYW-I0&feature=em-upload_owner

PER A COMPLETAR I COMPLEMENTAR LA INFORMACIÓ:

1. ALTRES SIS FRAGMENTS DEL CONCERT DE PETRA:

És a l’esperit del poble, on habita el glosador: https://www.facebook.com/video.php?v=858062567560066&l=53186482440446757

Volem viure en llibertat: https://www.facebook.com/video.php?v=858092237557099&l=8562882916639202743

Els havanneros: https://www.facebook.com/video.php?v=858082967558026&l=4281877948052897953

Un collonera?: https://www.facebook.com/video.php?v=858069397559383&l=8176144162017521140

Sa Madona: https://www.facebook.com/video.php?v=858057510893905&l=7876809012175111886

No ens fareu callar: https://www.facebook.com/video.php?v=858092974223692&l=7221731876957521793

2. ALTRES DUES PETITES (però significatives) MOSTRES:

En Macià Ferrer, Noto, i en Mateu Mates, Xurí, a unes matances es toparen amb na Catherine Deneuve: https://www.facebook.com/video.php?v=166706680028995&l=6373967267590107840

Pregó de La Real (16-VIII-2011): https://www.youtube.com/watch?v=wlymWs77WT8

3. NOTES