Literatura catalana moderna - Illes

Segona part: L’encobriment

Per Alex Steiner

Hom pot resseguir els inicis de la campanya de rescat de la reputació heideggeriana davant el veredicte de la posteritat fins als esforços del mateix Heidegger. Els grans trets de la llegenda de l’acadèmic políticament ingenu ja s’infanten en l’assaig biogràfic que Heidegger presentà al Comitè de Desnazificació el 1945. Hi escrivia: “L’abril de 1933 vaig ser elegit rector per unanimitat (amb dues abstencions) en sessió plenària de la universitat, i no pas, com pretén el rumor, nomenat pel ministre nacionalsocialista. [Aquest nomenament vindria més tard, quan Heidegger fou fet Führer de la universitat, punt que oblida d’esmentar. A. S.] Fou com a resultat de la pressió del meu cercle de col·legues (…) que vaig consentir a ésser candidat a aqueixa elecció i vaig acceptar d’exercir el càrrec. Prèviament ni desitjava ni ocupava cap càrrec acadèmic. No havia pertangut a cap partit polític [Aquesta no és ben bé la història completa, perquè sabem que amb vint-i-pocs anys havia presidit un moviment juvenil catòlic d’extrema dreta. A. S.] ni mantingut cap relació, ni personal ni substantiva, ni amb el NSDAP ni amb autoritats governatives. Vaig acceptar el rectorat reticentment i en interès exclusiu de la universitat.” 1 Havent pintat el quadre de la seva reticència a prendre plaça de rector, la carta procedeix a descriure com l’autor s’incorporà al partit nazi, quasi en una distracció, de cara a facilitar les relacions administratives amb la universitat:

Heidegger a la “cabana muntanyenca”

“Al cap de poc de prendre possessió del rectorat, el cap de districte s’hi presentà, acompanyat de dos funcionaris encarregats de qüestions universitàries, per a urgir-me, d’acord amb els desigs del ministre, a incorporar-me al Partit. El ministre insistí que d’aquesta manera les meves relacions oficials amb el Partit i els òrgans governatius se simplificarien, més que més quan jo no hi havia tingut cap contacte fins llavors. Després d’àmplies consideracions, em vaig declarar disposat a ingressar en el Partit en interès de la universitat, però sota la condició expressa de refusar-hi cap càrrec durant el rectorat i posterioment.” 2 [Oblida d’explicar, ací, per què, si la seva militància partidària era deguda al seu desig de facilitar-se la tasca com a rector, continuà renovant-se’n el carnet any rere any fins al 1945, molt després que haguessin conclòs els seus deures com a rector. A. S.]

Finalment presenta proves de la seva oposició al nazisme a partir de la dimissió com a rector el 1934:

“Després de dimitir el rectorat em resultà evident que, en continuar ensenyant, la meva oposició a la cosmovisió nacionalsocialista només podia créixer… A mesura que la ideologia nacionalsocialista esdevingué cada cop més inflexible i cada cop menys disposada a una interpretació purament filosòfica, [La “interpretació purament filosòfica” sembla ésser la manera com Heidegger pretén comunicar al lector la seva atracció inicial pel nazisme, que infortunadament havia perdut molt del llustre metafísic a les alçades de 1934. A. S.] el fet que jo fos actiu com a filòsof ja era en si una expressió suficient d’oposició…

*

Un campió de Heidegger més sinistre encara fou el seu traductor francès Jean Beaufret. Beaufret, antic lluitador de la Resistència, publicà diversos volums de converses amb Heidegger abans de morir el 1982. Durant trenta-cinc anys fou el defensor més ferm de Heidegger a França. Les seves credencials com a antic resistent afegien pes a la seva defensa d’un antic nazi. Emperò, sembla que en tota l’activitat de Baufret hi havia una intencionalitat oculta: durant un temps havia simpatitzat secretament amb el notori historiador negacionista Robert Faurisson. Beaufret, com Faurisson, negava l’existència de l’Holocaust i, més específicament, de les cambres de gas. S’ha citat una carta a Faurisson en què Beaufret deia:

‘Nosaltres, que volem retre homenatge als pensadors, ni que la nostra residència es dreci al mig del món, no podem deixar de trobar dolorós i potser exasperant que Plató i Heidegger, en involucrar-se en els afers humans, s’acostessin a tirans i Führers. Caldria imputar-ho no tan sols a les circumstàncies dels temps, ni menys encara a un caràcter poc format, sinó més aviat en allò que els francesos anomenen deformació professional. Perquè es pot demostrar atracció teòrica per la tirania en molts dels grans pensadors (Kant n’és la gran excepció). I si aquesta tendència no és demostrable en allò que feren, això és tan sols perquè n’hi hagué pocs de preparats a anar més enllà de ‘la facultat d’admirar-se del que és simple’ i a ‘acceptar aquesta admiració com a llar.’ 9

Segons l’al·legat presentat per Arendt, la infeliç relliscada de Heidegger no es degué ni a les circumstàncies que vivia ni al seu caràcter, i certament no té ressò en les seves idees. El fet que Heidegger es féu nazi, cosa que ella descriu eufemísticament com a “haver sucumbit a la temptació de canviar de ‘residència’ per a involucrar-se en el món dels afers humans”, es pot atribuir exclusivament a l’atzar ocupacional d’ésser filòsof. I si altres filòsofs no en seguiren les passes, això es pot explicar pel fet que no es prenien la filosofia tan seriosament com Heidegger; no estaven preparats per a “acceptar aquesta admiració com a llar”. La peça d’Arendt és notable per la transparència de la seva barra. Reïx a convertir Heidegger en víctima de la grandesa del seu pensament. En dir que “fou servit pitjor que Plató” implica que fou arrossegat per forces que depassaven el seu control; que no li corresponia cap responsabilitat sobre les seves accions. Com si reconegués l’absurditat de la seva postura, Arendt canvia l’argument del cos del text en una llarga nota explicativa a peu de pàgina. En aquesta nota davalla de l’excelsa retòrica de les disquisicions platonianes a qüestions més concretes que envolten l’afer Heidegger. Reprèn el tema de la innocència primigènia i la ingenuïtat política de Heidegger tot escrivint que “la qüestió decisiva és que Heidegger, com molts altres intel·lectuals alemanys de la seva generació, nazis o antinazis, no havia llegit Mein Kampf“. 10

Hannah Arendt: sí, però…

Fins i tot el 1971, Hannah Arendt en sabia més, o n’hauria d’haver sabut més, que el romanço que explica en aquesta apologia tan embarasosa. Certament, coneixia, per exemple, la reedició heideggeriana del seu assaig de 1953 sobre “la veritat íntima del nacionalsocialisme”. També, mitjançant l’amistat amb Karl Jaspers, estava assabentada de la deplorable conducta desplegada per Heidegger envers Jaspers i la seva muller jueva (Heidegger trencà les relacions personals amb Jaspers i la seva dona poc abans d’esdevenir rector. Només en la postguerra provà de reparar llur relació personal. Malgrat un intercanvi postal intermitent, els dos filòsofs no pogueren reconstruir mai llur amistat a conseqüència del refús heideggerià de retractar-se del suport al nazisme.) La referència als “riscos considerablement majors” que assumí és, com la “oposició espiritual” de Heidegger al nazisme, un ressò de les falsificacions de postguerra de Heidegger mateix. ¿Per què, llavors, Hannah Arendt, destacada oposicionista liberal al feixisme, s’aplicà tan fervorosament a l’intent de rehabilitar la reputació de Heidegger? Només hi podem fer suposicions. Potser hi pesava un element de lleialtat al seu antic mestre; una lleialtat enagrida però no esberlada per la persecució de què la feren objecte els nazis i pels anys d’exili. (En un cert moment es trobà en una presó nazi. Més endavant, durant la guerra, fou atrapada a la França ocupada pels nazis, però reeixí en una fuga agosarada.) La interpretació més caritativa de la seva grotesca defensa de Heidegger és que defugí una veritat que no podia afrontar. ***

Karl Jaspers

Quan el llibre de Víctor Farías arribà a les llibreries, tingué un efecte electritzant en els heideggerians francesos. Un cop publicat Heidegger et le nazisme a l’octubre de 1987, van aparèixer no menys de sis estudis sobre Heidegger en l’espai de nou mesos. No era cap sorpresa. Havia estat a França, al capdavall, on la influència de Heidegger havia arrelat més profundament durant la postguerra. El deute francès amb Heidegger s’estén de l’existencialisme de Sartre, en la immediata postguerra, a les onades més recents de l’estructuralisme, el postestructuralisme i la desconstrucció associades, respectivament, amb Claude Levi-Strauss, Michel Foucault i Jacques Derrida. També els postmoderns Jean-Francois Lyotard i Jean Baudrillard pugnaven amb interpretacions pròpies de la relació de Heidegger amb el nazisme.

A grans trets, hom podria agrupar les menes de resposta a Farías en tres categories principals. La primera és la defensa incondicional de Heidegger pels més ortodoxos dels guardians de la flama. Aquest grup és representat per François Fedier, qui, d’ençà de la mort del seu mestre Beaufret, ha estat el defensor més ferm de Heidegger a França. Fedier persisteix a negar que Heidegger hagi tingut cap problema amb el nazisme, i es limita a minimitzar el període de rectorat com a flirteig juvenil sense cap relació amb el pensament heideggerià. La resposta de Fedier, a la llum del voluminós material ofert pel llibre de Farías i per altres de publicats posteriorment, mereix escassa credibilitat fora del cercle de devots més ardents del culte a Heidegger.

Aquest punt de vista pervers fou hàbilment condensat per un dels deixebles de Derrida, Lacoue-Labarthe, qui afirmà que “el nazisme és un humanisme.” Amb això volia dir que els fonaments filosòfics que apuntalaven la tradició humanista de la Il·lustració tingueren com a conseqüència la dominació de la humanitat al servei d’un totalitarisme universal totpoderós. Aquesta idea ha esdevingut mercaderia habitual del comerç de Derrida, Lacoue-Labarthe i seguidors. La noció que el nazisme no és sinó una expressió més de l’universalisme il·lustrat ha estat repetida recentment pels estato-unidencs Alan Milchman i Alan Rosenberg, els quals escriuen: “Aquest principi de raó suficient, base del pensament calculador, en la seva forma totalitzadora i imperialista, es pot veure com la fonamentació metafísica que possibilità l’Holocaust.” 13

Jacques Derrida: embolica que fa fort

A partir d’aquesta premissa, Lacoue-Labarthe basteix una defensa sofisticada de Heidegger. A diferència dels heideggerians ortodoxos, concedeix que el pensament de Heidegger és coherent amb el seu nazisme. Tanmateix, tot seguit Lacoue-Labarthe prova de rescatar Heidegger tot adduint que el Heidegger posterior a 1935, que havia superat la metafísica i l’humanisme, era lliure de tota taca nazi. En acabat, aquesta argumentació tan extravagant és duta fins a les darreres conseqüències per altres desconstruccionistes que insisteixen que no tan sols el segon adveniment de Heidegger és lliure de tota infecció feixista, sinó que és la seva obra el que per primera volta ens possibilita per a “pensar l’Holocaust”. Si el lector pensa que hi faig una exageració polèmica, que escolti les paraules de Milchman i Rosenberg:

“Així com determinades facetes del pensament de Heidegger poden ajudar-nos a discernir l’experiència de l’Extermini, possibilitar-nos per a pensar Auschwitz, el mateix Holocaust pot ajudar-nos a penetrar l’opacitat del pensament del Heidegger tardà.” 14

D’altra banda, els acusadors de Heidegger han estat qualificats de “totalitaris” en algun dels annals del desconstruccionisme. Un cop més, com ja hem vist en la peça d’Arendt, Heidegger és presentat com a víctima d’enemics envejosos i de ment estreta. Immers en el debat de l’altra banda del Rin hi havia Hans-Georg Gadamer, intèrpret de Heidegger des de feia molts anys. En un ressò curiós de l’assaig arendtià de 1971, “Heidegger a vuitanta anys”, Gadamer retorna al pensador benintencionat però ingenu que abandona l’intent d’educar el príncep de Siracusa. 15

En contrast amb l’obscurantisme filosòfic practicat per Derrida i Lacoue-Labarthe, en el debat francès s’han alçat veus que assumeixen clarament el problema plantejat per la relació vitalícia de Heidegger amb el feixisme. La més destacada és la de Pierre Bourdieu, que havia escrit un estudi important sobre Heidegger molt abans que aparegués el llibre de Farías. Aquest llibre fou reeditat a França, en versió lleugerament revisada, després que esclatà la controvèrsia. L’ontologie politique de Martin Heidegger (1988) prova de fonamentar la filosofia de Heidegger en el context històric de què emergí. Alhora, Bourdieu evita la temptació de reduir el pensament heideggerià a mer reflex de la seva posició històrica i de classe. Bourdieu es lliura a una anàlisi textual de l’obra de Heidegger en una temptativa de demostrar la relació intrínseca entre la filosofia de Heidegger i la seva política. L’anàlisi textual de Bourdieu divergeix de la lectura “immanentista” característica de Derrida i altres desconstruccionistes, que aïllen artificialment els textos de les circumstàncies històriques en què foren produïts.

Per a Nolte, el viratge nazi de Heidegger no representa cap mena de problema. Nolte no tan sols insisteix en la connexió íntima entre la filosofia de Heidegger i el seu nazisme, sinó que també defensa el nazisme com a reposta necessària a l’amenaça interna i externa representada per la Revolució Russa. Per a Nolte, el nazisme fou una resposta necessària al bolxevisme, i Heidegger, en optar pel nazisme, es limitava a respondre a la crida de la necessitat històrica. Nolte fins i tot arriba a defensar l’Holocaust com a mesura defensiva feta indispensable per l’hostilitat del judaisme internacional contra el règim nacionalsocialista. La defensa de l’Holocaust per part de Nolte subjau en la següent pregunta retòrica: “¿Podria ser el cas que els nacionalsocialistes i Hitler duguessin a terme un acte ‘asiàtic’ [l’Holocaust] només perquè es consideraven a si mateixos i als seus com a víctimes potencials o reals d’un acte ‘asiàtic’ [soviètic]? L’’Arxipèlag Gulag’, no precedí Auschwitz?” 16

Ernst Nolte: recuperar l’orgull d’ésser genocides

Existeix una simetria entre els apologistes primerencs de Heidegger i l’esforç de Nolte. Allà on els defensors inicials provaven de minimitzar el compromís polític de Heidegger, i tot seguit de bastir un mur entre la seva política i la seva filosofia, Nolte inverteix els termes de l’argumentació. En la visió de Nolte, Heidegger no tan sols era un pensador políticament compromès des de bon principi, sinó que féu la tria correcta. Escriu: “En la mesura que Heidegger resistí la temptació de la solució [comunista], ell, com moltíssims d’altres, tenia raó històricament… En comprometre’s amb la solució [nacionalsocialista], potser esdevingué ‘feixista’; però això de cap manera converteix d’antuvi la seva postura en històricament errònia.” 17

En altres passatges Nolte adreça la història del Heidegger pensador-aliè-al-món breument entrampat en qüestions polítiques que no entenia. Aquesta imatge tan fèrtil, introduïda per Hannah Arendt, és capgirada per Nolte; sens dubte, no podia permetre que una jueva hi tingués l’última paraula. Escriu del suport heideggerià a Hitler que “no fou pas cap ‘envolada’ episòdica del reialme de la filosofia a la politica del dia a dia, sinó que se sostenia en una esperança ‘filosòfica’ (…) essencial a la seva vida i al seu pensament.” 18

Dit altrament, el pensament de Heidegger i la seva pràctica estaven tallats del mateix patró; no tan sols era nazi, sinó que, en paraules de Thomas Sheehan, era “un nazi normal”.

Finalment, cal esmentar la biografia més recent de Heidegger, l’obra de Rüdiger Safranski Ein Meister aus Deutschland: Heidegger und seine Zeit [‘Un mestre d’Alemanya: Martin Heidegger i el seu temps’], de 1994, traduïda a l’anglès el 1998 com a Martin Heidegger: between good and evil [‘Martin Heidegger: entre el bé i el mal’]. Aquest llibre, a diferència de l’efusiu suport de Nolte al nazisme de Heidegger, representa una retirada cap a una defensa més ortodoxa. Un cop més, se’ns presenta una divisió esquizofrènica entre el Heidegger home i el Heidegger filòsof. L’autor presenta correctament els fets coneguts de l’associació heideggeriana amb el nazisme; alhora, proporciona una lectura àmpliament positiva de les idees heideggerianes.

Tot evitant els excessos i les giragonses lògiques de Lacoue-Labarthe i altres desconstruccionistes, Safranski sembla incapaç d’emetre cap mena de judici de pes sobre el seu objecte d’estudi. Aquesta deficiència, marca registrada de la biografia i la historiografia modernes, és considerada virtut en el tètric context cultural d’avui. Els mots claus hi són “imparcialitat” i “equilibri”. Malgrat la minuciositat factual, hi ha poca comprensió. A la seva manera, aquest llibre constitueix una altra contribució a l’encobriment. Al final, Safranski s’inclina de la banda dels qui lloen Heidegger per haver-nos fet possible “pensar Auschwitz”. Escriu:

“El fet que Heidegger refusés la idea que li calia defensar-se com a còmplice potencial del crim no significa pas que defugís el repte de ‘pensar Auschwitz’. Quan Heidegger es refereix a la perversió de la moderna voluntat de poder, en virtut de la qual l’home i la natura han esdevingut meres ‘maquinacions’, sempre, explícitament o no, es refereix també a Auschwitz. Per a ell, com per a Adorno, Auschwitz és un crim típic de l’era moderna.” 19

No podem estar-nos de comentar l’arrogància de Safranski en juxtaposar Heidegger i Theodor Adorno. Adorno menyspreava Heidegger i no tenia sinó desdeny pel seu “galimaties de l’autenticitat”, que ell veia com a una forma de xerrameca filosòfica que es feia passar per lucidesa profunda. Aquest llibre tètric, malgrat l’exactitud factual, no representa més que una altra apologia del compromís heideggerià amb el nazisme. Tanmateix, les ressenyes han estat àmpliament favorables.

N’és un exemple típic la de Richard Rorty, qui hi escrivia: “Heidegger oblidà el turment dels seus amics i col·legues jueus, però al cap d’un any d’organització i propaganda febrils, sí que s’adonà com la cúpula nazi no li feia gaire cas. Amb això n’hi hagué prou per a demostrar-li que havia sobrevalorat el nacionalsocialisme.

‘Així doncs, es retirà a la seva cabana muntanyenca i, com diu Safranski tan elegantment, bescanvià la fermesa per la imperturbabilitat. Després de la Segona Guerra Mundial explicà, de forma imaginativa però monomaníaca, que eren irreversibles l’americanització, la tecnologia moderna, la trivialització de la vida i l’oblit absolut de l’Ésser (per a ell, quatre noms d’un mateix fenomen).” 20

Un cop més trobem la figura habitual del pensador benintencionat però masegat que “es retirà a la seva cabana muntanyenca”. Almenys aquesta volta ens estalvien un altre retorn de Siracusa. Cal subratllar que ni tan sols en el llibre de Safranski hi ha la menor base per a concloure que Heidegger, al cap “d’un any d’organització i propaganda febrils” –el seu mandat com a rector a Friburg–, “es retirà” de la contesa política. El que diu Safranski és que durant els anys posteriors a la dimissió del rectorat, Heidegger reduí gradualment el compromís amb el nazisme, sense tallar-lo completament fins al 1945.

En un assaig revisat en data tan recent com el 1989, ben després de publicat el llibre de Farías, Rorty escrivia que “Heidegger només fou nazi accidentalment”. En acabat ampliava la interpretació en nota amb l’explicació següent: “El seu pensament [de Heidegger] era, en veritat, essencialment antidemocràtic. Però molts alemanys que eren escèptics envers la democràcia i la modernitat no es feren pas nazis. Heidegger sí perquè tenia més d’oportunista cru i d’ignorant polític que la majoria dels intel·lectuals alemanys que compartien el seu escepticisme.” 21 Tot i que Rorty llança mots aspres en la direcció de Heidegger, és a saber, la seva caracterització de Heidegger com a “ignorant” i “oportunista”, el quid de la seva presentació és una altra caricatura del filòsof ingenu que recobra el seny. A aquestes alçades ja ens hem familiaritzat prou amb aquest argument. N’hem vist variants en l’autojustificació heideggeriana del seu rectorat, en els defensors ortodoxos de Heidegger a França, en reflexions d’amics personals com Hannah Arendt i en la forma invertida i pro nazi de la biografia de Nolte. Que aquest argument pugui ésser repetit ad nauseam davant el cúmul creixent de fets que demostren com la relació de Heidegger amb el nazisme fou més que incidental, ens demostra que ens les havem ací no pas amb judicis acadèmics objectius, sinó amb mala fe i apologètica.

Richard Rorty, postpragmatista

A França el debat ocupà els dos anys següents a la publicació del llibre de Farías el 1987. Actualment, se sent ben poc sobre la política de Heidegger, a França. En contrast, als Estats Units, Gran Bretaya i altres estats anglòfons el debat ha continuat ininterrompudament des d’inicis dels anys noranta. De fet, des del 1997 hi han aparegut tres llibres diferents sobre la matèria. D’aquests, el de Julian Young, Heidegger, philosophy, Nazism [‘Heidegger, la filosofia, el nazisme’] s’inscriu francament en la tradició de l’emblanquiment heideggerià. De fet, l’autor anuncia les seves intencions de bell antuvi, quan diu: “Aquesta obra es proposa de proveir allò que podríem anomenar ‘desnazificació’ de Heidegger.” 22

1 Martin Heidegger, “Letter to the Rector of Freiburg University, November 4, 1945, Wolin, p. 61
2 Martin Heidegger, “Letter to the Rector of Freiburg University, November 4, 1945, Wolin p. 64
3 Martin Heidegger, “Letter to the Rector of Freiburg University, November 4, 1945, Wolin, pp. 64-66
4 Sheehan, “Heidegger and the Nazis”
5 Sheehan, “Heidegger and the Nazis”
6 Sheehan, “Heidegger and the Nazis”

** No deu ser casual que Paul de Man fos nebot d’Henri de Man (1885-1953), quadre destacat de la socialdemocràcia belga, líder seu a la mort de l’històric Émile Vandervelde (1938), teoritzador d’un corporativisme feixistitzant durant els anys trenta i, juntament amb Leopold III, figura principal del col·laboracionisme pro nazi a la Bèlgica ocupada. [Nota del traductor]

11 Tom Rockmore, On Heidegger’s Nazism and philosophy, Berkeley: Univeristy of California Press, 1992, p. 6
12 Arendt, “Martin Heidegger at eighty”

Vegeu també:

–Primera part: L’expedient

–Tercera part: Història, filosofia i mitologia

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!