40 anys de poesia mallorquina: Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de Espais secrets, el poemari que fa el vint-i-dos dels editats en aquests prop de quaranta anys de conreu de la poesia –més els originals que romanen encara dins les carpetes--, m’ha fet reflexionar sobre el significat passat i present de la poesia en la meva vida. Malgrat no va ser fins a començaments dels anys vuitanta que vaig comença a publicar poesia el cert és que aquesta formava part de la meva vida des de la més remota infantesa. Potser una herència del pare, que formava part de les Milícies de la Cultura republicanes i recitava Miguel Hernández. Pablo Neruda, Rafel Albertí, Pedro Garfias, Miguel de Cervantes i Quevedo a les trinxeres des d’on el poble feia front a la bèstia feixista? La influència de la padrina, Martina Caldés de Can Ximbó de sa Pobla a la qual vaig sentir multitud de glossats que deixaven amb la boca badada tots els veïns del carrer de l’Escola on vivia? La influència dels meus mestres de l’escola Graduada de sa Pobla, els senyors Antoni Cladera Serra i Antoni Perelló que en una festa escolar de l’any 1956 en feren recitar Lo Pi de Formentor? Les lectures d’adolescent de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Blas de Otero, Nazim Hikmet, Bertolt Brecht, Essenin, Vladimir Maiakovski, Baudelaire? El cert és que, com he escrit una mica més amunt, malgrat que el primer poemari que vaig editar va ser el premi Marià Manent 1983, ja el 1968 m’havia presentat al premi Ciutat de Palma de poesia amb un poemari d’experimental que portava per títol Ruptures. En els primers anys de la meva activitat literària, la poesia esdevenia un instrument de resistència personal, una eina d’experimentació constant i malgrat unes inicials provatures de publicació no reeixides de publicació. Durant molts d’anys, amb el premi de teatre Carles Arniches 1972, lliurat a Alacant, el Ciutat de Palma guanyat l’any 1975 amb l’obra Autòpsia a la matinada, el Premi Especial Born de Teatre per Les Germanies, el premis de narrativa Ciutat de Manacor 1973 pel recull de narracions La guerra just acaba de començar, semblava que la meva dedicació exclusiva anava enfocada cap a l’acció teatral i els contes. Però la poesia, la flama rebel i subversiva de l’herència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i Agustí Bartra, cova dins mi creant molts dels poemes que veurien la llum en els anys vuitanta, els noranta i, també, en aquest inici de segle XXI. [Continuar]
Memòria de Jean-Paul Sartre, Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger, Henry Miller, Faulkner, Hemingway, Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra, Bartomeu Rosselló-Pòrcel...
Per Miquel López Crespí, escriptor
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora.
Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació. [Continuar]
"Com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe". (Feliu Ripoll)
De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans (El Jonc Edicions)
J. Fontana, J. Guia, A. Jarné, M. Lladonosa, M. López Crespí, M. Marín, B. Muriesa, F. Rubiralta, C. Sastre i R. Usall.
Per Feliu Ripoll
La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a "demòcrates de tota la vida" i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans
és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. [Continuar]
Presentació del llibre "Sa Pobla i la història" de Miquel López Crespí.
Per Mateu Morro, historiador
Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.
Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.
He de confessar, però, que després de llegir primer "Temps i gent de sa Pobla" i ara "Sa Pobla i la història", veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.
Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar. [Continuar]
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST CRIDA A LA SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA
CRIDA A LA SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA
En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme
El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: "Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament."
Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya. Aquesta sentència significa el final de la via autonomista i ens vol condemnar a una autonomia d’espoli i d’empobriment econòmic i democràtic. Però alhora, aquesta sentència ens mostra que el millor camí per avançar i progressar és la creació d’un Estat Català en el si de la Unió Europea.
Els avantatges que Catalunya sigui un Estat propi són molts i s'han exposat des de l’àmbit acadèmic i professional. Sent un Estat, Catalunya acabarà amb l’espoli fiscal. Disposarem de tots els nostres recursos i podrem fer polítiques que ens permetran incrementar les pensions de la gent gran, millorar la sanitat i tenir un ensenyament de millor qualitat. Els treballadors tindran millors salaris i les empreses amb seu a Catalunya pagaran menys impostos, tindran més beneficis i obtindran més ajuts per a la innovació, la recerca i el desenvolupament. Amb un Estat Català disposarem d’infraestructures de primer nivell, apostarem per l’arc mediterrani que permetrà als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, podrem gaudir d’un sistema aeroportuari i una xarxa ferroviària que connecti Catalunya amb el món i una xarxa viària sense peatges. Si Catalunya és un Estat tots els ciutadans del nostre país gaudiran de millors oportunitats i un nivell de benestar equiparable al dels països capdavanters del món.
Sabem que l’objectiu no és fàcil. Res que valgui la pena és fàcil d’aconseguir. Ho hem de fer entre tots. El repte de constituir-nos en Estat demana la màxima unitat i la fermesa de tot el poble, de la societat civil, i dels partits polítics i moviments socials catalanistes. L’exemple que tot és possible quan estem units és la gran manifestació del propassat 10 de juliol on més d’un milió de ciutadans van demanar la independència de Catalunya. Ara és el moment de fer el pas endavant amb responsabilitat, generositat i intel.ligència.
És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i especialment als seus militants. Ens estem referint a: Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat així com a d’altres partits i a tots els moviments socials que pensen que Catalunya ha de ser un Estat. A tots ells, els proposem unir-se en una gran coalició, La Solidaritat Catalana per la Independència, i els proposem fer-ho amb els compromisos següents:
1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).
2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat Català en el si de la Unió Europea.
Fem una crida a tots els ciutadans que estiguin conformes amb aquesta proposta perquè s’inscriguin al web de solidaritatcatalana.cat ( www.solidaritatcatalana.cat) i organitzin assemblees locals als seus municipis, el màxim d’unitàries possible, per constituir les Coordinadores Locals de suport a la candidatura de la Solidaritat Catalana per la Independència.
Visca Catalunya Lliure!
Web Solidaritat Catalana per la Independència
Des d’aquest moment, ens posem treballar i ens comprometem a parlar amb totes les organitzacions socials i polítiques catalanistes per aconseguir que el màxim nombre d’elles formin part de l'esmentada coalició.
A vegades em sembla que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.
De totes maneres aquesta "recuperació" pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. [Continuar]
Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès". [Continuar]
Memòria històrica dels comunistes de les Illes de tendència trotsquista (OEC) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.
Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.
Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema. [Continuar]
«Al cinema/ somiàvem desperts,/ érem Robin Hood,/ Maciste o Charlot,/ James Bond o Tarzan,/ Clark Gable, King-Kong./ Érem D'Artagnan/ i els tres Germans Marx/ i el General Custer/ i Billy the Kid./ Érem Frankenstein/ i Buffalo Bill,/ Cantinflas, John Wayne, Tom Sawyer, El Cid. Jo era Superman/ i tu, Hayley Mills./» És un fragment de 24 imatges/segon de l'àlbum discogràfic Veus de lluna i cel obert (1978), amb la qual Ramon Muntaner ens va oferir un tast a propòsit de les tardes de diumenge de molts vailets del franquisme.
Aquest univers d'herois i cacauets mal torrats esdevé per a l'escriptor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) un dels llocs sagrats de la seva infantesa. De més gran, li caurà l'ànima als peus en descobrir que John Wayne era un «declarat enemic de negres, rojos i sud-americans». I, en canvi, l'emocionarà saber que Humphrey Bogart s'havia mobilitzat en defensa de la república espanyola. En el seu darrer llibre, Cinema del segle XX (El Tall editorial, Palma 2010), sospitem que la trajectòria personal d'aquest pobler ha anat de bracet del setè art: «el cinema tingué una importància decisiva en la nostra formació cultural. Va ser una de les dèries que des de l'adolescència ens ajudà –i ajuda encara!- a conèixer el món». I és que la vida esdevé fascinant quan t'adones dels seus àmbits de llibertat. En aquest sentit, el cinema, especialment el rupturista, és un ventall de possibilitats lligades a la sensibilitat, la bellesa, l'enginy. Sobretot, en contrast amb el cinema de Sarites Montiels, Joselitos, Marisols i de les espanyolades, pensades segons l'autor de Cinema del segle XX per «barrar el pas a tota possible reflexió damunt la problemàtica del poble treballador». També és cert que l'Alfredo Landa en calçotets del franquisme estarà desconegut en el film El puente (1976). I és que en el tombant de règim o, més ben dit, durant la restauració borbònica, es produeixen uns anys de lucidesa, que segons López són «genialitats que sorgeixen en circumstàncies històriques concretes i determinades». [Continuar]
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic..
El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials. [Continuar]
Records de París (el Tall Editorial publica París 1793)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de la novel·la París 1793 (El Tall Editorial) m’ha fet recordar novament les meves primeres lectures de Fourier, Saint-Simon, Cabet... No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer... no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre?
En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut.
Algunes d’aquestes idees ja les havia plantejades en unes reflexions que vaig escriure amb motiu de la publicació de la novel·la La ciutat del sol (Editorial Granollers, Barcelona, 2000). Amb l´única diferència que aquella era una obra adreçada a un públic juvenil i ambientada en la Mallorca i l’Espanya imperial del segle XVI. En aquell article dèiem: "
És evident que el títol que he posat a la novel× la, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebel× lades contra Roma (la Gàl× lia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espirituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa". [Continuar]
Són molts, jo diria que incomptables, els directors de cinema, els guionistes, els actors i actrius d'aquesta indústria dels somnis i de la revolta, que han conformat la nostra existència. Stanley Kubrick, al costat de Charles Chaplin, Eisenstein, Michelangelo Antonioni, Juan Antonio Bardem, Luis Buñuel, Andrei Tarkovski o Orson Welles, és un d'aquests noms que han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat. Aquests, entre molts d'altres, són els intel× lectuals que han ajudat a modificat la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.
Parlar de Stanley Kubrick és parlar del cinema de la segona meitat del segle XX. Kubrick és el típic director autodidacte format a les sales de projecció. Als disset anys ja treballa com a fotògraf de les revistes Look i Life; a partir dels anys cinquanta, sobretot després de l'estrena de El perfecte atracament (1956), es passa uns anys fent una sèrie de thrillers d'aquest tipus fruit de la seva col× laboració amb el productor James B. Harris. The killing és considerada, juntament amb Sed de mal (1957) d'Orson Welles, una de les millors pel× lícules del "nou cinema estato-unidenc" (el sorgit després de la repressió maccarthista). [Continuar]
Miquel Morell: grans artistes mallorquins marginats i abandonats per les institucions. Miquel Morell viu a una residència d'Albacete. Als 87 anys anyora Mallorca. Hauria de poder tornar a l'illa abans que la tristor el mati!
L'esquerra illenca, nacionalista o no, ha decidit que la millor manera de recuperar la Memòria Històrica de les víctimes republicanes de la Guerra Civil és enaltint i protegint els símbols del feixisme. (Marçal Isern)
La Feixina, 5 mesos després
Marçal Isern Ramis | 17/07/2010 |
El 5 de febrer de 2010, les primeres inscripcions del monument dedicat a l' "immortal Crucero Baleares" començaven a caure sota la piqueta i els compressors dels operaris, que d'aquella manera donaven satisfacció al decret de batlia de Cort i a les pressions dels grups patrimonialistes i veïnals que n'havien exigit la conservació. Era aquella decisió, impensable en altres democràcies participatives i suposadament modernes i progressistes, la confirmació que a Mallorca queda molta feina a fer en matèria pedagògica, per eradicar dels espais públics la parafernàlia feixista del règim del dictador Franco. Les primeres impressions dels tècnics municipals fou que l'estat de conservació d'aquelles immortals pedres era excel·lent, opinió de la qual en podem extreure tot un seguit de conclusions sociopolítiques d'allò més interessants.
La primera és que realment el feixisme espanyol té una salut excel·lent, donat que sense líder físic a qui idolatrar, el seu llegat manté una salut envejable i que la seva obra, monumental o no, té encara molts d'adeptes entre la societat illenca i espanyola en general. Basta llegir les cartes publicades als mitjans, o als fòrums virtuals, per adonar-se que Franco fa aixecar braços entre els seus adeptes i defensors del seu patrimoni i també entre la classe política illenca, però en aquest cas en senyal de rendició i submissió total al seu llegat. Perquè partits polítics i ideologies, llargament i profusament assassinades pel feixisme, no han dubtat a protegir-ne el record, en l'exercici de capitulació més escandalós dels darrers anys en democràcia. [Continuar]
La cultura xinesa en la poesia mallorquina: Lletra de batalla
Per Miquel López Crespí, escriptor
Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants independentistes Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria". [Continuar]
"En general, l'art és una expressió de la necessitat que té l'home d'una vida harmoniosa i completa, és a dir, de la seva necessitat d'aqueixos grans béns de què ha estat privat per la societat classista. Aquesta és la raó per la qual de tota obra realment creativa forma part una protesta contra la realitat sigui conscient o inconscient, activa o passiva, optimista o pessimista. Tota nova tendència artística comença amb la rebelió".
(L.D. Trotski: Art i Política en la nostra època [1938])
Per Miquel López Crespí, escriptor
Havíem llegit La Mare de Gorki comprada d'amagat a les golfes de qualsevol llibreria progressista de Palma o Barcelona. Contemplàvem Octubre, La Vaga, El Cuirassat Potemkim, d'amagat. Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns "selectes" comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves "excelses" opinions literàries, la "genialitat" de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que "el meu únic compromís és amb la ploma".
Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: "Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells". [Continuar]
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ:Trenta anys de poesia mallorquina
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.
Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc. [Continuar]
14 de juliol. Commemoració de la presa de la Bastilla. Revolució Francesa. Avui dia nacional de França.
Fa uns anys vaig assistir a un debat. Es va celebrar a Alaior i es centrava en la pervivència dels valors progressistes. Em varen quedar gravades unes paraules d’un dels participants. Deia que aquests valors es podien resumir en el lema que encapçalà la Revolució de 1789, les famoses "Liberté, egalité, fraternité". De fet, si hi pensam amb un poc de deteniment, no tan sols tenia raó en aquells moments si no que, ara, en te més que mai. Perquè, en definitiva, com hem de traduir a la pràctica aquestes belles paraules?.
Llibertat. Des del meu punt de vista cal avançar i això suposa assumir les llibertats ja establertes –opinió, expressió, manifestació, etc- però també incrementar les llibertats personals i també les col•lectives dels pobles. Hi ha encara camí per fer.
Igualtat. Més enllà de la igualtat jurídica davant la llei, que a l’Estat Espanyol ha tengut els darrers un fort desenvolupament (per exemple amb l’equiparació de drets de les persones homosexuals), cal assolir majors cotes d’igualtat econòmica, cal superar passa a passa la desigualtat injusta entre les classes socials i entre els individus que les conformen, i cal així mateix que la igualtat d’oportunitats sigui una realitat efectiva i això passa per millorar molt el sistema educatiu, sanitari, etc.
Fraternitat. Pot ser és l’aspecte d’aquesta triada on l’endarreriment és més palès. Avui la paraula fraternitat s’ha transmutat amb una altra també ben significativa: solidaritat. Cal que els esforços solidaris creixin dia a dia, agafin solidesa i continuïtat, es converteixin en imperatius ètics dels individus i de les administracions. Solidaritat amb els que menys tenen, solidaritat amb les poblacions del món que pareixen fam i malaltia, solidaritat amb els pobles oprimits, solidaritat amb els perseguits, els refugiats, els immigrants que han de deixar el seu país….N’hi ha molt- massa- per fer.
El 14 de juliol de 1789 s’obrí una nova època. Encara no l’hem transitada ni de bon tros. Fins i tot, malauradament, s’han donat –i s’estan donant- moltes passes de cranc. Si més no, tinguem ben present que el full de ruta fa més de dos segles que va ser escrita. Ningú pot al•legar ignorància.
Blog personal d’Eduard Riudavets (Diputat del Grup Parlamentari Bloc PSM-Verds de Menorca i membre de la Mesa del Parlament de les Illes Balears).
El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el "socialisme utòpic", és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)
Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)
En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.
Robespierre
L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el "socialisme utòpic", és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial. [Continuar]
La cultura a Mallorca en els anys 60 (pàgines del meu dietari)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia Pere Martínez Pavia.
En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968). [Continuar]
Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política de la transició. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret. [Continuar]
