Deu ser l’escassa cultura política democràtica, l’escassa tradició de pactes de govern que no siguen corruptes -com ens recorda el pacte del pollastre amb què es va iniciar el malson ara fa 20 anys amb Zaplana i Lizondo-, deu ser el terror a que reaparega la més mínima possibilitat de govern del Partit Popular, deu ser que tenim pressa perquè no ens refiem dels principals actors, el cas és que totes les persones que hem votat canvi per l’esquerra i el valencianisme estem patint tant o més com gaudírem la nit electoral. Resultaria difícil de suportar un govern que llancés a perdre aquestes expectatives des de la seua mateixa constitució. Això és el que sembla que algun dels actors principals vol ignorar mentre busca estratègies de personalització – la suposada perversitat depredadora de Mónica Oltra- i malda per l’hegemonia mediàtica amb la coral d’opinadors veterans de la vella escola del periodisme de saló. Ara, a més, reforçada per la gosadia postmoderna d’alguns joves periodistes més ben dotats per a engroguir el que tracten que per al rigor. És senzillament repugnant tot el reguitzell d’estupideses de caire personal que s’han abocat sobre Mónica Oltra i que no cauré en la temptació –què fàcil seria- d’equilibrar desbarrant sobre Ximo Puig.
De sobte, l’ànsia del canvi sembla haver oblidat les polítiques que el fan imprescindible i la societat que el demanda. Encara no he llegit, per part del corifeu de suport a “Ximo president tant si es vol com si no es vol”, la més mínima anàlisi rigorosa de l’enfonsament del vot socialista, del que significa la terrible davallada a la ciutat de València i a l‘àrea metropolitana, i també al conjunt del país. Tampoc no he trobat cap apunt sobre les necessitats urgents de la societat valenciana –com aturar la crueltat injusta dels desnonaments, les situacions d’emergència social a les famílies on no entra cap salari, què fer amb l’inici de curs que Maria José Català continua ordenant com si hagués guanyat, com recuperar la sanitat pública i moltes altres qüestions urgentíssimes. Ara sembla com que tot “s’arreglarà” per art de màgia si li lliurem la presidència a qui s’ha erigit en redemptor.
El fracàs del periodisme d’investigació -algunes coses són ben senzilles- ha fet que cap periodista s’haja molestat en repassar quines decisions que ens perjudicaven com a valencians ha votat el PSOE valencià a les Corts espanyoles: quantes vegades han callat el finançament injust que patim, quants trens d’alta velocitat i autovies els han passat per davant del nas, com han votat obedientment la reforma de la constitució per pagar primer als bancs o canviar de rei, i moltes altres més. La manera com s’han burlat miserablement de l’esforç de denúncia de Joan Baldoví desacredita considerablement alguns diputats socialistes. I ací, a les Corts valencianes, s’han “arreglat” amb el PP la representació política a les caixes –Bancaixa i CAM- que ja hem vist com ha acabat, han fet una oposició mel·líflua i han pactat amb el PP sempre que ha calgut, tot bandejant l’esquerra del parlament –Compromís i EUPV- del pacte de reforma de l’estatutet. Toleraren els centenars de milions que des de RTVV s’abocaren als equips de futbol – per al València lo que faça falta, van dir- i participaren amb alegria i diners de la desfilada de milionaris per la Copa Amèrica que anava a dur tant de progrés i benestar, tot tractant de llevar-li protagonisme al PP. El lector podria anar afegint molts altres temes que no semblen interessar als mitjans dominants. I davant les denúncies contundents de Compromís contra els corruptes, amb samarretes o el que fes falta, ells i el corifeu periodístic, gent d’ordre, han criticat el “lamentable espectacle” que donaven les diputades de Compromís que li plantaven cara a Camps, a Blasco, a Cotino.
Alguns vells militants de l’esquerra han treballat tant per arribar en aquest moment que ja no poden esperar ni un segon més, no suporten la tensió i volen una resolució immediata com siga. Sembla que s’han oblidat de tot el que ens ha traït i mentit el PSOE, de les seues polítiques neoliberals, del seu suport, ara mateix, al TTIP i a les polítiques del FMI que ens han dut en aquesta situació de pobresa creixent per a la majoria i més enriquiment de la minoria ínfima. Podem acceptar l’amenaça que si no ens traguem el que ells diuen se n’aniran amb Ciudadanos? És d’esquerres un tal plantejament? Tenen ja un pacte amb Ciudadanos? Per què no han esperat a fer públic l’acord programàtic per a parlar de la presidència? Poden fer-ho dependre tot del fet que Ximo Puig siga president? No tenen dret els possibles socis a voler assegurar-se que no ens la tornaran a pegar? Quina força tindrien per a negociar un bon programa si li lliuren la presidència sense condicions? Tenen dret a ofendre’s els mateixos actors que posaren en marxa RTVV i iniciaren les pràctiques de control informatiu, censura de paraules i amiguisme si els diguem que no ens en fiem? Té molt de trellat enviar a negociar a qui era el secretari d’organització del PSOE amb Felipe González en l’època del GAL? Pensa el PSOE en el País Valencià amb aquesta estratègia o busca desesperadament la seua supervivència?
Una altra aritmètica és possible. Al remat sembla que allò que més pesa és la por a un govern liderat per Compromís. La por dels de sempre, clar. Però, els vells amics de l’esquerra que freturen per un pacte i s’enfaden perquè tarda, s’imaginen Ximo Puig enfrontant-se a Madrid? Se l’imaginen plantant-li cara a les empreses del negoci amb la nostra salut? L’heu vist al costat dels moviments socials i els grups més desfavorits?
Si jo fos Ximo Puig, em demanaria la presidència de les Corts, acceptaria Mónica Oltra de presidenta, aconsellaria al meu partit que jubile els cocodrils que porten en càrrecs més de trenta anys i només treballen per la seua supervivència i que una nova generació intente aprendre a fer les coses d’una altra manera si volen sobreviure com un partit d’esquerres. La seua feina hauria de ser acompanyar i facilitar el canvi. No estan en condicions de liderar-lo.
Si jo fos Mónica Oltra, tancaria, si es deixen i l’accepten, un bon programa de govern amb un pacte amb la ciutadania, totalment públic i transparent, i buscaria alguna fórmula estil primàries per resoldre la presidència. Davant la vella política i les maniobres de saló, més democràcia i transparència.
Com que no sóc ningú dels dos, m’abrace en l’angoixa als meus vells companys de l’esquerra i la combatem esmolant l’eina per si cal, una vegada més, sublevar-se.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!