Em pregunto què té Julio Anguita que el fa tan atractiu com a intel.lectual o com a polític ? És un marxista en un moment en que sembla que el marxisme ja no el segueix ningú, en un moment en el que sembla que ni tant sols els indignats el reivindiquin. I ell utilitza un llenguatge escolàstic (de l’escolàstica marxista, s’entén ), per expressar-se: que si materialisme dialèctic, que si materialisme històric, etc… No sembla precisament fàcil que la gent el pugui seguir.
I, a més, és l’home més allunyat del populisme que hom es pugui imaginar. Res d’estridències de mítings, ans tot al contrari. Parlar seré, reflexiu, d’intel.ligència a intel.ligència. Però, malgrat tots els malgrats, crec que allò que ens atrau de Julio Anguita és la seva retòrica. I aquí cal recordar que encara que avui es menystingui la retòrica i que sembli que un retòric sigui aquell que no te res a dir, la retòrica o manera de d’adreçar-se a la gent, ha estat un estudi importantíssim pràcticament des de que es va inventar la paraula. I que probablement el pecat contemporani – i el dels sofistes de totes les èpoques – ha estat buidar aquestes paraudes de contingut. Els grans retòrics de tots els temps, els grans oradors de tots els temps, no només parlaven bé sinó que deien coses importants i semblava que deien coses importants: es feien escoltar, es sabien fer escoltar.
Julio Anguita – com Jordi Pujol, com Felipe González i pocs altres – saben fer-se escoltar. Cadascú amb el seu mètode. Felipe González és un advocat xulo. Jordi Pujol és un capellà de poble. Julio Anguita és un mestre d’escola. Cadascú, amb una tècnica que sembla que els hi surti de l’ànima però que els hi surt directament del cervell, saben com arribar a la gent i ser escoltats. Però saber captar l’atenció del públic, que el públic reconegui en el discurs l’art de la retòrica, de la lògica i de la coherència, no vol dir estar d’acord amb tot el que es diu. Ni amb el missatge final. Cosa que, a més, és lògica perquè se suposa que els ciutadans hem de tenir un criteri propi que ha d’anar més enllà de la retòrica dels qui ens parlen.
La veritat és que el discurs de Julio Anguita sobre el procés – camuflat en la seva veu amable i tranquil·la – va ser confús. Si haguessis de fer una valoració final del que va dir, més enllà de la manera excel.lent en que ho va dir, tens feina per saber realment què pensa realment Anguita del procés català. Per exemple: diu que Catalunya és una nació i que te dret a autodeterminar-se, per una banda i, per una altra, que el procés va ser il.legal. Si Catalunya té dret a autodeterminar-se el procés no pot ser il·legal perquè no hi ha cap llei que pugui fer il·legal un dret que tu tens per ser el que ets ( una nació en aquest cas ). Una altre exemple: va criticar molt durament l’actuació de la policia espanyola i de tots els que cridaven “A por ellos” però també va dir que el govern català havia actuat de manera irresponsable al posar en marxa la seva maquinària. El govern català havia de renunciar al dret d’autodeterminació de Catalunya per a ser responsable?
Un moment important va ser quan va criticar la incoherència del president Puigdemont de proclamar la República i de fugir a Brusel.les. Segons Anguita el que havia d’haver fet el president era tornar a Catalunya i entregar-se. No sé. No ho veig clar. Quan tu estàs en guerra no té sentit entregar-se a l’enemic i encara que nosaltres no estem en guerra amb espanya és evident que espanya està amb guerra amb nosaltres. Per tant, és evident que si el president Puigdemont haguès tornat ara seria un presoner de guerra més ( jo no en dic presos polítics, sinó presoners de guerra o ostatges perquè a espanya no es persegueix la divergència política sinó la divergència nacional ). Una altra cosa és que si el president Puigdemont va prometre que tornaria, hauria de tornar. Però el millor és que no ho haguès promès.
Un moment que podia haver estat molt interessant i no ho va estar per culpa de l’entrevistadora és quan aquesta li va preguntar a Anguita que què pensava de la CUP. Anguita va dir que no els entenia. Malauradament, l’entrevistadora no li va preguntar el perquè. Fet i fet, a hores d’ara, jo és als únics que em sembla que entenc. Als de la CUP, vull dir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!