El 30 d’octubre farà anys d’aquella emissió radiofònica que va fer furor i va donar fama al seu protagonista. Orson Welles. Un jove de només vint-i-quatre anys va retransmetre en directe per la ràdio una invasió de marcians. Ho va fer tan bé que la gent s’ho va creure de debò i van començar a fugir en massa. Poc després, l’home va haver de fer unes declaracions en les quals demanava disculpes i explicava que només volia entretindre a la gent.
Però en realitat, tots aquells que es varen deixar emportar pel pànic tenien una ferramenta a l’abast per a informar-se correctament del què estava passant. Si és que passava alguna cosa. N’hi havia prou amb canviar d’emissora.
Una cosa semblant està passant a l’Estat Espanyol. Si algú s’informa des d’allà del què passa a Catalunya deu pensar que ací ja ens han envaït els marcians. I els venusians i els d’altres planetes més llunyans, també. Per no parlar dels nazis, els bolivarians, els bonzos, els fanàtics independentistes i els obsedits amb una llengua que veges per a què serveix. La gran diferència amb aquell programa de Welles és que a Espanya són pràcticament tots els mitjans de comunicació, els que coincideixen en el seu discurs. I com als habitants d’aquell malaguanyat país no se’ls ensenyen altres llengües, ho tenen molt difícil, per a canviar de cadena i escoltar altre missatge.
Al final de l’emissió, però, caldrà tornar a la normalitat. I aleshores, els desconcertats habitants de l’Altiplà i territoris assimilats s’assabentaran del fet sorprenent que els seus governants no tenen més remei que negociar amb la nova República Catalana per tal d’evitar una fallida que, sense negociació, és inevitable.
Però no passarà res. Ningú no protestarà, perquè aleshores tots els mitjans de comunicació bastiran un discurs convenient per a justificar l’injustificable. Més o menys, com han fet ara amb l’escàndol de LexNet, que està en mans de l’Executiu quan hauria d’estar en mans del Judicial, es veu que és un nyap, que s’han fet públiques les dades de milions de persones i s’ha qualificat “d’errada”. I no ha dimitit ningú.
Veges que en lloc de fer una còpia d’Orson Welles no n’estiguen fent una de George Orwell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!