VilaWeb.cat
JordiMayoral | dissabte, 18 de gener de 2014 | 18:07h
És sabut que el Barça ocupa posicions de lideratge en les xarxes socials i, concretament, també a Twitter. De ben segur, és degut a la força de la marca del club en l'àmbit mundial i també d'un bon acompanyament en la gestió de l'equip que ho desenvolupa, que fa possible que els fans globals rebin les informacions culers que necessiten. I és que el @fcbarcelona té versions en català, castellà, anglès, francès, àrab, indonesi, portuguès i japonès. Alhora, hi ha els comptes de Twitter dels equips professionals de @FCBbasket, @FCBhandbol, @FCBfutbolsala, @FCBhoquei i també del futbol formatiu @FCBmasia i de les penyes @FCBpenyes.

Ara bé, com sol passar amb els comptes oficials hi han de ser, però no informen de tot el que és necessari per tenir la dosi diària de notícies i opinions. A partir d'aquí, cal anar rascant i rascant per trobar els millors comptes de Twitter amb contingut blaugrana…

Pel que fa als futbolistes, els més imprescindibles són @andresiniseta8, @carles5puyol, @3gerardpique, @DaniAlvesD2, @1victorvaldes, @cesc4official i @neymarjr.

A títol més institucional, cal seguir el president @sandrorosell i alguns directius com @jordicardoner, @tonifreixa, @jordimones i @didaclee.

Per tenir bona informació i opinió de periodistes culers recomano, per exemple, @rbesac, @martiperarnau, @Fotlipou, @airllimos, @ARAToniPadilla, @orioldomenech, @siquerodriguez, @xavierbosch, @jordiborda, @ToniBrosa…

Si voleu seguir gent de l'entorn, és a dir expresidents, exdirectius, presidenciables i altres figures que cal tenir en compte, seguiria @JoanLaportaDcat, @alfons_godall, @agustibenedito, @masip5oficial i @victorfont.

Pel que fa a màrqueting i noves tendències em quedo amb @estevecalzada. Per tenir una visió implacable de la realitat seguiria @eduardvoltas i @ernestfolch.

Si voleu sensacions fortes, no us oblideu dels fenòmens tuitaires emergents com @kantinu, @JaumeTorres14 i @siemprepositifo.

Per acabar, no seria perdonable oblidar-se de seguir el mitjà que acull aquest article. M'agrada el compte @el9esportiu. I per si algú hi té interès, servidor de vostès el trobaran a @jordimayoral.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 de gener de 2014)
JordiMayoral | dijous, 26 de desembre de 2013 | 15:44h
1 Una premissa: sens dubte, Leo Messi és el millor futbolista d'aquesta generació, un dels grans de tots els temps. Sí, estem parlant del millor jugador de la història del Barça, un home que ha contribuït decisivament a l'excel·lència, als moments més màgics del club. Per tant, respecte, admiració i moltes gràcies.

2 Messi no és perfecte, ens diran (senyal que és humà, cosa que alguna vegada havíem dubtat i tot). No conec cap figura, cap número u, que no hagi generat algun conflicte, algun problema. El conflicte més gran, el problema més gruixut és tenir el millor a l'equip rival i fins ara, sortosament, l'argentí és del Barça.

3 El 2013 no ha estat el millor any de l'astre. No haver guanyat cap títol important, les reiterades lesions, la probable pèrdua de la Pilota d'Or, els problemes amb Hisenda i la intoxicació del seu pare vinculat a negocis il·legals, han minvat la confiança de Messi i, és molt probable, que la seva irada reacció provingui d'una certa inseguretat o ràbia.

4 Ara bé, sabent que el 2013 no ha estat el millor any de l'astre, les declaracions de Javier Faus són l'antònim de l'empatia i una manca absoluta de visió general, si no és que el vicepresident actua des de la mala fe i vol obrir-li la porta per cobrar un traspàs milionari, fet que no podem descartar.

5 La junta de Sandro Rosell ha assolit un triplet descoratjador: ha fet enfadar Johan Cruyff, Pep Guardiola i Leo Messi. Exacte, les tres figures més rellevants del Barça contemporani. El president ha de corregir aquesta mancança, que ja no és casualitat, sinó la feblesa més gran del seu govern.

6 El futur el marcarà, i molt, el mundial del Brasil d'aquest estiu. Si Messi aconsegueix la copa amb l'Argentina, el 10 serà elegit rei de reis. En canvi, si el guanya Alemanya, Espanya, Brasil o qualsevol altra selecció, les hegemonies globals canviaran i, en conseqüència, també ho farà el rol de Messi.

7 Per gestionar amb èxit aquesta temporada i les que han de venir, caldria una rectificació en privat del mateix vicepresident econòmic i, sobretot, del president, Sandro Rosell. Cal fer pinya i tornar a mimar Messi, per tal que se senti el que és, protagonista principal. D'ell dependrà la sort del Barça no només aquesta temporada, sinó les següents, ja que sense Messi, el Barça pot guanyar títols, però difícilment podrà a tornar a tocar els estels com ho ha fet amb ell.
(Publciat a El 9 Esportiu el 30/12/2013)
JordiMayoral | dissabte, 14 de desembre de 2013 | 16:06h
1 Es faci un nou Camp Nou o es remodeli l'estadi actual, no es pot millorar ara la gestió de les llotges privades, les revendes d'entrades, el Seient lliure i la situació dels socis sense abonament?

2 El fet de posar un nom comercial al Camp Nou, si mai es vota, es votarà en assemblea o es farà via referèndum? Per cert, no es podria emprar la paraula Catalunya en alguna àrea del Camp Nou, amb la finalitat de difondre tant com es pugui el país globalment?

3 Francament, si la junta directiva no s'hagués tret del barret la idea de construir un nou estadi, algú l'hauria considerada seriosament abans?

4 El Camp Nou, evidentment, s'ha de remodelar, s'hi ha de fer una reforma potent que enfoqui un dels grans actius del Barça cap al futur, però, cal fer-ne un de nou? Per què?

5 Vist que el programa electoral pel qual va ser votat el president, Sandro Rosell, no incloïa, ni tan sols insinuava, la creació d'un nou estadi, algú pot considerar just tirar endavant aquesta opció, segurament la més rellevant en l'aspecte patrimonial dels últims cinquanta anys i dels propers cinquanta, sense abans convocar unes eleccions perquè els socis puguin obtenir tota la informació sobre aquesta opció?

6 Es pot defensar que és suficient fer un referèndum de “sí” o “no” sobre l'opció de construir un estadi nou quan els opositors a la construcció d'aquest possible estadi no tindrien, ni de bon tros, les mateixes tribunes públiques que el poder? Seria realment un debat just i equilibrat?

7 La pregunta del moment: ara, en el marc d'una situació econòmica duríssima, és el moment d'afrontar la construcció d'un estadi? No seria posar en perill l'economia del club innecessàriament, tant pel deute que es podria adquirir, com per si un partner n'acabés assumint part del cost, cosa que ens faria ser massa dependents d'alguna empresa o entitat?

8 Preguntem-nos pel cost, que ningú, de moment, ens ho aclareix, ja que tot són suposicions. Quant valdria fer un estadi? Quants anys es trigaria a amortitzar-lo? Si finalment es fes aquest estadi, el Barça podria seguir fitxant els millors jugadors del món i seguir pagant els millors sous del món perquè aquests no marxessin?

9 Realment, val la pena? No n'hi hauria prou reformant el Camp Nou a fons i fent l'espai Barça que va proposar el president, Sandro Rosell, en les eleccions de 2010?
(Publicat a El 9 Esportiu el 9/12/2013)
JordiMayoral | dimarts, 29 d'octubre de 2013 | 22:32h

Ho volem tot. I sí, podríem conformar-nos només amb un tros gran del que volem, podríem estar contents guanyant la lliga, podríem celebrar fins a l'extenuació que el Real Madrid està pitjor que no pas ho estem nosaltres, podríem creure que tenir el Messi i un gran equip és més que suficient per tenir un marge alt d'alegria, però no. Ho volem tot.

Els barcelonistes hem viscut molt temps donant per bona la teoria del mal conegut, de celebrar títols de segon ordre com si fossin realment importants, però aquesta època per sort va quedar desterrada i aquest ideal màxim ens ha ajudat a tocar els estels quan el Barça de Guardiola es va convertir en el millor equip d'una generació i un dels conjunts més rellevants de la història de l'esport.

Ho volem tot, perquè només amb l'ambició ben entesa es pot arribar lluny, perquè renunciar mai et porta al lideratge, sinó a la zona de confort, a la vida repetida, a l'anar fent i a l'anar tirant.

Ho volem tot. I que quedi clar, volem guanyar el Real Madrid, volem guanyar la lliga, però també volem creure que podem guanyar la Champions, volem creure que podem tornar a jugar com els àngels, sent fidels a la nostra identitat, evidentment, fent-la evolucionar, però sense renunciar-hi, perquè els orígens són el que ens fa diferents. Ho volem tot. Volem entrega al 100%, volem que la meritocràcia sigui el fil conductor de la plantilla, volem respecte pel passat per poder mirar endavant sense fissures.

Ho volem tot. Volem transmetre-li tota la força al Tito, volem cridar independència i ho farem fins que guanyem, però també volem que Unicef no quedi relegada, volem que el Barça es posicioni en el món com el club dels nens, de la solidaritat, dels que els batega el cor amb més determinació i compromís. Volem un president lúcid, valent i decidit, que planifiqui les decisions i no creï alarma social per justificar errades estratègiques, volem un club familiar, volem un club democràtic, transparent i participatiu de veritat. Volem un club dels socis i dels seus aficionats, volem barcelonisme arreu del món. Volem un Barça global que s'impulsi a través dels valors propis, volem la lluna, perquè, si no, serem un club normalet i provincià.

Ho volem tot. I només volent-ho tot s'aconsegueixen grans coses, es fa pujar el llistó de l'exigència i els límits se superen. Ho volem tot. Som milers els barcelonistes a qui ja no ens alimenten les molles, som milers els que volem un Barça total, amb un equip de futbol punter, guanyador i exemplar, amb seccions a la primera línia esportiva, amb un club tan cohesionat i actiu socialment com sigui possible, amb una economia que no pari de generar ingressos per poder fer possible l'impossible.

Ho volem tot. I lluitarem perquè es faci realitat, sense caure en la crítica fàcil, sense tampoc, cal tenir-ho clar, conformar-nos en la acrítica complaent. Hem de fer-ho tot, per seguir sent més que un club, i hem de fer-ho junts, perquè tot sigui possible.
 

(Publicat a El 9 Esportiu el 28/10/13)
JordiMayoral | dilluns, 14 d'octubre de 2013 | 13:03h

1 La comparativa a la baixa: Ens diuen que el Barça és més transparent, participatiu i democràtic que el Real Madrid, un argument que associa un topall imaginari amb el model de Florentino Pérez. I no, cal cercar una nova manera de fer allunyada de models presidencialistes, més incloent.

2 L'assemblea del passat: L'organització de l'Assemblea de Compromissaris és desfasada. El funcionament des de sempre ha estat excessivament teledirigit i limita la participació del soci –més aviat a una petita part dels socis– a una tarda durant tot l'any.

3 Usar les xarxes socials: És genial que el Barça sigui el club esportiu amb més seguidors a les xarxes socials, però hi ha dos elements fonamentals per treure'n molt més suc: la moneritització dels seguidors (rendiment econòmic de cada seguidor que té el Barça a les xarxes) i la participació (que els seguidors puguin fer propostes per millorar el club).

4 Els estatuts: El Barça s'ha d'obrir de bat a bat, la directiva no ha de témer que la participació dels socis li compliqui la vida, sinó tot al contrari. Perquè el Barça sigui viu cal que els socis i els seguidors siguin actius. En el cas dels Estatuts aprovats, per a la propera ocasió, seria bàsic que es poguessin fer propostes prèvies i incentivar decididament la informació als socis.

5 Barça intel·ligent: És molt fàcil i molt banal menysprear la participació dels socis amb l'argument que és ingovernable un club on s'hagi de votar qualsevol cosa que es faci. Senzillament es tracta de fomentar una cultura democràtica i entendre que podem crear un smart Barça. I és que la participació dels socis i seguidors no és un caprici, ni una manera de tenir la massa discreta, sinó una eina per crear una entitat plenament intel·ligent, que pugui detectar els problemes i pugui generar oportunitats de negoci.

6 Referèndum anual: Fora bo incorporar un referèndum anual amb diferents aspectes per poder-los decidir entre tots els socis i, sobretot, preservar als Estatuts que segons quines decisions cabdals (possible conversió a Societat Anònima Esportiva o construcció d'un nou estadi) només es puguin aprovar per referèndum per una majoria dels socis del club.

7 Experiència al Camp Nou: El Barça ha de seguir els passos dels 49ers de San Francisco de futbol americà i arribar a un acord amb una empresa per desenvolupar l'experiència tecnològica dels aficionats que van al Camp Nou. Una connexió a internet de qualitat i elements d'oci vinculats a la tecnologia són viables.


(Publicat a el 9 Esportiu el 14/9/2013)
JordiMayoral | dilluns, 14 d'octubre de 2013 | 13:02h

1 Aixecar la catifa. És històrica la catifa blaugrana. Cada president ha tingut la seva catifa metafòrica, en què ha amagat les vergonyes. Ara, tenim el cas del president del Barça, Sandro Rosell, que tenia un nou model de catifa, la brasilera. El president es va explicar a Catalunya Ràdio i va destapar així rumors sobre els seus suposats problemes al Brasil. Segur que la millor manera d'evitar dubtes és amb transparència, explicant-se. Cal seguir per aquest camí.

2 L'acord de publicitat. De totes les maneres possibles hem explicat l'error del contracte del Barça amb Qatar. El contracte no és prou bo, perquè el Barça percep pocs diners i és una llàstima que, a més, es vagin coneixent, a poc a poc, un munt de contraprestacions publicitàries, com la gegantina lona de Qatar Arways ubicada al Camp Nou.

3 Programa electoral. El Barça com a club dels socis, podria articular algun apartat al seu web en què es fes un seguiment del compliment del programa electoral del president? Des d'Èxit Blaugrana ho fem, però fora bo que també ho fes la part prometent, oi?

4 Participació. Diuen que pocs socis s'han apuntat per revisar la proposta d'estatuts del club. No seria mala idea promocionar-ho més i, alhora, poder-ho fer en línia?

5 La indecència de Bale. Fa uns dies el Tata Martino va fer unes declaracions que no comparteixo sobre el fitxatge de Bale pel Real Madrid. Si ha costat 100 milions d'euros, evidentment és un preu exagerat, però crec que forma part de la lògica o de la il·lògica general de la indústria futbolística.

6 L'autocomplaença. Xavi va reconèixer que la temporada anterior, amb la greu situació de Tito, la plantilla va caure en un dels grans perills: l'autocomplaença. La temptació de perdre l'exigència extrema per guanyar-ho tot sol ser habitual, però cal combatre-la amb totes les forces. Veient l'inici de temporada del Barça, penso que l'equip s'ha de trobar a si mateix i no deixar de remar intensament, per afrontar els mesos decisius en plena forma.

7 Mourinho i el teatre. Va ser esperpèntic l'espectacle, un xou absurd de Mourinho en el partit de la supercopa d'Europa contra el Bayern de Munic. Durant bona part de la pròrroga el tècnic del Chelsea es va dedicar a fer de Manolo del Bombo, engrescant la seva afició, en lloc de dirigir el seu equip. Malgrat els evidents mèrits curriculars de Mourinho, la caricatura l'ha superat i finalment, desviant el focus principal de la seva feina, a poc a poc va perdent el seu crèdit. La derrota amb el Basel en la Champions amplifica l'evidència.

8 La planificació de la temporada: la falta de programació de la lliga és ja un clàssic: no sabem ni els dies ni les hores dels partits de la temporada. Arribarà el moment en què el sentit comú brillarà?

9 El virus de cada any. El futbol professional ja és prou exigent per sumar-hi cada principi de temporada més partits de seleccions nacionals. Cada curs la mateixa cançó, cada curs la mateixa queixa, cada curs la mateixa resignació. Aquest problema endèmic, una xacra que ningú s'atreveix a afrontar. I és que el Barça i el Real Madrid, més enllà dels partits que disputen entre ells, en què tenen el gran parany, els partits que més probablement poden empatar o perdre, són els dels virus FIFA.

10 Abidal. Esperem que mai més el Barça visqui un cas com el d'Abidal. I si mai passa, esperem que el club el renovi automàticament i més, si ho ha promès. Perdre'l és renunciar a un futbolista fantàstic i, a més, dir adéu a un far, a un exemple de lluita per la vida.

(Publicat a El 9 Esportiu el 23/9/2013) 

JordiMayoral | dilluns, 14 d'octubre de 2013 | 12:52h

1 Dos pesos pesants del periodisme. Diuen que costa trobar material periodístic esportiu de qualitat, però bé, costa tant com trobar-ne en altres matèries. Per això, quan t'adones que n'hi ha que van més enllà de copiar notes de premsa, que aprofundeixen, que s'atreveixen a fer la pregunta difícil, que rasquen i busquen petroli i, a vegades, en troben, és una alegria immensa. En l'àmbit català, tenim dos pesos pesants periodístics que mereixen ser seguits a pam: Ramon Besa i Martí Perarnau, que són dos formidables fars per als nous periodistes, que hi són i són punyents, valents i creïbles.

2 Revista Panenka. En l'últim número de la revistaPanenka, que ja per si mateixa destaca per singular i atrevida, tracta com serà el futbol del futur, l'esport rei, l'any 2030. Hi trobareu entrevistes i reportatges interessantíssims, així que de debò val la pena anar al quiosc, buscar la revista, comprar-la i llegir-la atentament. Seran cinc euros ben invertits.

3 Galeano. Parlant de contingut escrit de temàtica futbolística singular i d'alta qualitat, recomano fervorosament el llibre de l'uruguaià Eduardo Galeano Futbol a sol y sombra, un volum on es repassen els mites i les principals històries futbolístiques des d'una ploma privilegiada.

4 Twitter. És en aquesta xarxa social on trobem els comentaris més àcids, divertits, descarats i trencadors. És a Twitter on també, en la vessant futbolística, podem riure més i conèixer i confondre'ns amb detalls transcendents o irrellevants, però segur que sempre d'interès.

5 Museu do Futebol de São Paolo. Jo hi tinc cita pendent, amb aquest museu, però, pel que m'han dit bones fonts, si un té l'oportunitat de visitar el Brasil, cal endinsar-se en el Museu do Futebol de São Paolo, on un descobreix la història del futbol brasiler de manera interactiva i contemporània.

6 Viure el futbol arreu. Si viatgeu pel món, una de les millors maneres de conèixer les cultures, les maneres de viure, les emocions, d'interrelacionar-se amb altra gent, de manera apassionada i entusiasta, és assistint a partits de futbol. Sí, és una manera vibrant de descobrir futbolistes, estadis i, sobretot, aficions, una experiència que goleja el visionat televisiu, on no pots superar la fase contemplativa.

7 Torna-la a posar, Sam. Tots tenim un partit que recordem especialment, que ens va emocionar per sempre. En el meu cas el Barça 5 - Atlético de Madrid 4, partit de tornada de quarts de final de la copa del Rei de la temporada 1996-97, amb Bobby Robson a la banqueta, amb un desastrós Vítor Baía, amb un De la Peña summament esbojarrat, amb un Figo i un Ronaldo en plena forma, amb un providencial Pizzi... Un partit elèctric!

Informe Robinson. Si voleu recordar episodis i personatges memorables de la història del futbol i de l'esport en general, mireu aquest programa televisiu liderat pel ja mític Michael Robinson.

9 La col·lecció de cromos. Si teniu fills o nebots o algun nen a prop, regaleu-li l'àlbum i alguns cromos de la lliga espanyola de futbol. S'ho passarà pipa –i vosaltres també– fent la col·lecció.

10 David Colomer. Fa 10 anys que ja no hi és, un dels que van ser capitans d'aquest diari, un escriptoràs. Cal buscar els seus articles –per quan un llibre que els reculli?–, cal capbussar-se en els seus contes

(Publicat a El 9 Esportiu el 19/8/2013) 

JordiMayoral | dijous, 15 d'agost de 2013 | 13:06h
1 Ja som a mig mandat del president Sandro Rosell i crec que, en general, els que el van votar l'any 2010 no n'estan descontents. Dels que no el van votar, penso que no se n'ha guanyat gaires. Així, recordant que va ser el president més votat de la història del Barça, avui no hi ha elements suficients per dubtar que segueix tenint el timó del club a les seves mans i controlant la dinàmica electoral que ha de venir. Tot i això, ja és sabut que l'entorn del Barça és complex, que ningú garanteix res i que els lideratges avui són efímers.

2 Cal recordar, també, que la crisi de Guardiola amb Rosell, malgrat que s'ha calmat de portes enfora, evidencia un trencament entre dues figures clau del barcelonisme i aquest és un dels punts febles del president.

3 Sí, el rebuig al llegat (incloent-hi la part bona) de Laporta resta en el mandat de Rosell. Ras i curt, menys l'Unicef, aturar la lluita contra els violents a l'estadi i no saber preservar la figura del millor entrenador de la història del Barça, Guardiola, no han estat bones decisions.

4 Malgrat tot, el crèdit continua, perquè fins ara els resultats esportius són bons i el fitxatges de Neymar, quasi indiscutible, i el de Tata Martino, tot i ser una incògnita, fan creure que aquest equip seguirà fent evolucionar el model esportiu, tot apuntalant Leo Messi com l'home estrella del club. Serà l'èxit del primer equip del Barça el que marcarà el futur de Sandro Rosell.

5 Quan fa tres anys que governes un club com el Barça, segur que t'has adonat que moltes coses que volies fer ja no les faràs, perquè les circumstàncies són les que són, perquè vas inflar el programa electoral en excés, perquè no vas posar-hi tot allò que volies fer per por d'espantar els socis. Doncs bé, els de la plataforma Èxit Blaugrana ens vam comprometre a anar fent un seguiment del compliment del programa electoral, el Rosell Control (el podeu trobar actualitzat al nostre web). A tall de resum: s'ha complert o s'està treballant per complir més de la meitat de les seves promeses (54%) i, d'altra banda, s'ha incomplert o no s'ha fet cap acció sobre la resta de compromisos (46%)

6 Pel que fa al compliment del programa electoral, cal celebrar la reducció del deute, la celeritat en acabar la ciutat esportiva Joan Gamper i la regulació de l'entrada de nous socis, entre d'altres mesures.

7 Tot i això, fa patir la falta de transparència en el repartiment d'entrades i la llista d'espera en els abonaments i l'estancament en el nou Palau Blaugrana.

8 Evidentment, dels temes que no sortien en el programa electoral i avui són sobre la taula, el de més impacte és la construcció d'un nou estadi o la seva remodelació. És vital que tots els socis en siguem partícips, que el debat sigui de debò, obert i participatiu.

9 A banda de la construcció o remodelació del nou estadi, és prou evident que el president Rosell s'ha de centrar, i molt, en la creació de nous ingressos, tot constatant que nous clubs a Europa poden prendre l'hegemonia al Barça a mitjà termini. Així, és necessari un impuls valent i decidit per tornar a fer créixer la facturació del Barça, treure suc a la marca global del club, sobretot a través de les noves tecnologies. És urgent, és vital i és factible.

10 I parlant de nous ingressos, cal repensar el model de les seccions professionals. L'èxit esportiu és evident, però voreja l'escàndol les pèrdues que generen. Cal més dedicació i noves idees.
(Publicat a El 9 Esportiu el 5/8/2013)
JordiMayoral | dijous, 15 d'agost de 2013 | 13:04h
Ja hi tornem a ser, ha esclatat en Pep Guardiola, el millor entrenador de la història del Barça, contra l'actual junta directiva blaugrana de Sandro Rosell. I aquest fet evidencia allò que la majoria es temia, que les relacions entre les dues parts eren dolentes, que ja no és que la sortida del de Santpedor ara ja fa un any fos idíl·lica, sinó que ha estat convulsa i s'ha anat empitjorant, que la crispació és excessiva, que els dos bàndols (un d'ells pivota sobre la figura de Guardiola i és l'evolució del cruyffisme i l'altre, liderat per Rosell, és l'evolució del nuñisme) divideixen de nou el Barça, com tantes vegades ha passat a l'entitat, ara, amb vells i nous actors, cadascú arrenglerat a les files d'un exèrcit enfrontat a l'altre: Cruyff, Núñez, Rexach, Laporta, Vilanova…

Segur que cadascun dels lectors d'aquest article té les seves fílies i les seves fòbies, segur que n'hi ha uns que prefereixen l'estil del Guardiola, un home genial, apassionat i guanyador de tots els títols, i que no els convenç l'estil Rosell, caracteritzat per no anar de cara. D'altres preferiran les maneres del president del Barça, un home endreçat, capaç i amb un to correcte, i els ha molestat, i molt, l'atac de Guardiola sense proves, un atac que consideren fora de lloc i que demostra que l'entrenador no és perfecte. També hi haurà altres culers, potser més dolguts en general, que voldrien un Barça més unit i entenen que quan dos es barallen, normalment, és perquè cap dels dos ha fet del tot les coses ben fetes, que tothom té un tros de raó, que gairebé mai res és blanc o negre i que cal remar més junts.

Sí, cal tenir en compte que un atac a l'honor, i tant en Guardiola com en Rosell ho veuen així, és una de les coses que més indignen, i quan això es produeix d'una manera pública i en personatges públics és lògic que saltin les alarmes, que tothom s'alineï, que els retrets, els comentaris i les insinuacions aflorin. I sí, ja hi tornem a ser, com dèiem, a can Barça amb les divisions. Ens hem passat un any especulant sobre Pep Guardiola i la seva mala relació amb Tito Vilanova, convertint la xafarderia més obscena en la tertúlia de bar més ordinària, una manera de fer, un mal costum arrelat i el “m'han dit” és el pa de cada dia. Però el problema no era només entre Guardiola i Vilanova, sinó que és més gran, ja que no són dos amics i dos companys que es distancien o es barallen, no, és pitjor. És l'au fènix blaugrana de la divisió que mai no mor, que treu el pitjor de tots nosaltres i converteix l'entorn culer en el plató de Sálvame Deluxe. En fi, una situació desagradable, la mateixa pedra de sempre que els barcelonistes no sabem esquivar i hi ensopeguem mil i una vegades. De nou a la trinxera, de nou confrontació.

És massa ingenu pensar que malgrat la grandesa del club, els mil interessos i els egos, es pot tenir un entorn on s'accepti la crítica constructiva i s'elimini la guerra civil?
(Publicat a El 9 Esportiu el 15/7/2013) 
JordiMayoral | dissabte, 13 de juliol de 2013 | 15:39h
1 El Concert per la Llibertat i el Barça: una nova manifestació a favor de l'estat propi és a punt d'arribar, serà un gran concert al Camp Nou, amb la majoria dels grans músics del país, amb un estadi que bategarà i vibrarà, de ben segur, per les llibertats que la majoria social del país anhela i necessita. És agradable comprovar com el Barça –mani qui mani– sap mantenir-se fidel als corrents centrals del país.

2 L'entorn es torna a remoure: Rosell assegurant que es tornarà a presentar, l'aparició d'un Laporta desitjant un nou mandat i un Benedito convençut de tornar a ser candidat a les properes eleccions del Barça, garanteixen un debat de debò, ric de matisos i, fins i tot, de desavinences, que han de ser constructives i generadores d'un Barça plural i democràtic. És ideal que el club pugui mantenir el debat intern.

3 Piqué s'estrena als videojocs: molt interessant la iniciativa empresarial de Gerard Piqué, que ha impulsat un videojoc de futbol, a través del qual es poden gestionar equips d'arreu del món. Segurament, una idea molt vinculada al seu desig d'arribar a ser president del Barça; així que, estiguem atents.

4 Guardiola, el Bayern i els jugadors del Barça: ja és prou clar que s'anirà especulant sobre la incorporació de jugadors blaugrana o de l'òrbita del Barça amb Guardiola i el Bayern de Munic. Sembla que hi ha part de l'entorn culer que vol desprestigiar el millor entrenador de la història del club i, amb l'objectiu de laminar el seu barcelonisme, se l'acusarà de voler robar o torpedinar peces de la plantilla i possibles fitxatges de futur. Com a exemples, els casos de Fontàs, Neymar, Valdés, Abidal i, ara, Thiago, semblaven que podien acabar a l'equip bavarès. Per ara i en concret, res de res.

5 Thiago és low cost: La pífia és tremenda, ja que el descens de la clàusula de Thiago, un futbolista amb una qualitat indiscutible, però que sí que ha de perfilar-se i madurar, pot ocasionar la seva marxa per només 18 milions d'euros. Caldria algun moviment urgent de la direcció esportiva per evitar-ho.

6 Espanyols al Real Madrid: després que als blancs se'ls hagin escapat jugadors de la qualitat de Silva, Cazorla i Javi Martínez, un fet incomprensible, ja que són futbolistes de gamma alta i que podien cohesionar la plantilla madridista, sembla que corregiran el rumb fitxant el fins ara del Màlaga Isco. Com ja li ha passat al Barça, probablement, amb més jugadors de nivell de procedència estatal faran un equip més sòlid.

7 La lliga de les estrelles acabarà sent terrenal: La marxa de jugadors i la manca de fitxatges s'accentua cada vegada més, fet que acabarà provocant que l'anomenada lliga de les estrelles baixi del cel i esdevingui una de les lligues interessants, però ja no, la més destacada globalment.

8 El pa i el circ i les manifestacions al Brasil: el Concert per la Llibertat al Camp Nou és un bon exemple per demostrar que el futbol no pot viure d'esquena, sinó que ha de ser mirall, dels anhels de la gent. La disputa de la copa Confederacions i, en paral·lel, les grans manifestacions al Brasil, s'estan articulant de forma antagònica, i aquest fet pot ser el principi de la fi d'una manera de fer en el món del futbol, que massa vegades ha estat aliè i un pèl dèspota amb els conflictes socials.
(Publicat a el 9 Esportiu el 24/6/2013)
JordiMayoral | dissabte, 13 de juliol de 2013 | 15:37h
José Mourinho ha marxat a Anglaterra, de nou a entrenar el Chelsea i la marxa del tècnic portuguès del Real Madrid ocasionarà canvis, de ben segur, en el club blanc, ja que després d'un lideratge compulsiu, radical i controvertit caldrà veure com s'organitza de nou l'equip. I no només l'equip, ja que el club sencer girava al voltant de la seva figura, de la seva teatralitat, d'una imatge volgudament exagerada, histriònica i algunes vegades, fins i tot, desafiant. Aquestes seran les quatre claus de l'any després de Mourinho:

1. El reelegit president, Florentino Pérez, no podrà tornar a amagar el cap sota l'ala; almenys no ho podrà fer tant. L'escut Mourinho ja no hi serà i, per tant, els errors que es cometin assenyalaran ràpidament la màxima figura del club que, no ens enganyem, és el president. Així, Florentino Pérez haurà de trobar un entrenador il·lusionant i fer un parell de fitxatges bandera que reanimin una massa social que necessita al·licients per seguir creient en la décima.

2. El nou entrenador és el repte més gran després de la marxa de Mourinho, perquè cal substituir-lo i perquè cal fer-lo oblidar. Un cop liquidat el rigor de Del Bosque, Florentino Pérez ha anat acumulant tècnics i cap s'ha erigit en l'home determinant per fer del Real Madrid el millor equip del món. Ara mateix, com se sap, les opcions més clares són Zidane i Ancelotti, que no tindrien un paper fàcil i que rarament es podran permetre el luxe de no guanyar cap títol la temporada vinent.

3. Els jugadors, més enllà del parell de fitxatges bandera que ha de fer el Real Madrid (Bale i un altre, oi?), Casillas, Ramos i Ronaldo s'hauran de carregar l'equip a l'esquena, treure el millors d'ells mateixos i demostrar i demostrar-se que sense Mourinho tot és possible, que el problema era el tècnic portuguès, que amb menys mà dura les coses poden funcionar, que no cal dividir per tenir motivada la plantilla. El talent hi és i amb alguna incorporació estrella encara es pot fer créixer, però cal valorar també la competència.

4. La competència és un element cabdal, ja que per molt que el Real Madrid aplegui encerts, per molt que Florentino Pérez, el nou tècnic i els jugadors remin plegats, amb convicció i lucidesa, cal tenir molt en compte contra qui t'has de guanyar les garrofes. I al davant, en les competicions estatals, hi ha el Barça de Messi, Iniesta, Xavi i companyia i amb la incorporació de Neymar, amb un Tito Vilanova que es pot consolidar com a entrenador i, en definitiva, amb un equip guanyador i reforçat que és capaç de tot. I no diguem ja la competència europea, a la qual a banda del Barça cal sumar el Bayern de Munic del triplet i Guardiola, el que quedi del Borussia de Dortmund, els equips de la Premier League i un Juventus i un PSG que poden acabar arrelant com a equips potents.
(Publicat a el 9 Esportiu el 10/6/2013)
JordiMayoral | dissabte, 13 de juliol de 2013 | 15:36h
El Barça, després d'assolir el títol de lliga amb unes condicions francament complexes, però quedant en evidència en la Champions després de la pallissa del Bayern de Munic en les semifinals, ha d'afrontar nous reptes, una nova temporada en què caldrà superar tres reptes ben difícils:

1. Un nou equip i nous lideratges per continuar guanyant. Primer de tot, cal afermar el lideratge de Tito Vilanova, ja que la propera sí que esperem que sigui la seva temporada, la campanya en què pugui governar el vestidor del Barça i apliqui els seu criteri de manera clara i precisa.

Alhora, si es confirma la marxa de Víctor Valdés, peça clau del millor Barça de la història i un dels capitans, caldrà trobar el relleu adequat a la porteria i també caldrà que jugadors com Piqué i Sergio Busquets agafin part de les regnes de l'equip. Si parlem de baixes i d'altes, és ben segur que caldrà vendre jugadors –les llistes corren com la pólvora– i fitxar-ne d'altres, i si parlem de fitxatges cal parlar de Neymar, que ja s'ha convertit en una necessitat mediàtica, en el jugador desitjat. I si parlem de més fitxatges segurament veurem la incorporació d'almenys un central. I si parlem de més incorporacions, hem de tenir en compte la nova fornada de la Masia, els Gerard Deulofeu, Sergi Roberto, Marc Muniesa, Rafinha…

Tot plegat, nous elements per crear un nou equip per continuar enamorant i reprendre el camí de la glòria, perquè el fil conductor de l'èxit –Messi, Xavi, Iniesta i companyia– continuïn a l'equip, per tornar a guanyar, per tornar a marcar una època.

2. El nou Real Madrid després de Mourinho. L'estadística ens diu que per allà on passa deixa l'equip arrasat, que el portuguès matxuca mentalment tant els futbolistes que la baixada de nivell és fefaent. Ara bé, podria ser que alliberats –com ja li va passar fa una pila d'anys a la selecció espanyola de waterpolo d'un entrenador com Matutinovic– els Casillas i Sergio Ramos, per despit i per orgull, es posessin l'equip a l'esquena, vulguessin reivindicar-se i demostrar que Mourinho era nociu per al Madrid. Cal veure quina serà la inversió –segurament que bestial– del més que probable reelegit Florentino Pérez. Els blancs seran el gran rival en la lliga espanyola i un dels grans rivals a Europa; superar-los serà un dels reptes de la temporada que ve.

3. L'hegemonia a Europa. Aquest serà el repte més gran; que el Barça a la Champions League no només pugui arribar a les semifinals, sinó que pugui coronar-se campió o almenys competir amb els millors equips seriosament, tornant a demostrar la millor versió del futbol. Però és clar, el Bayern de Munic, amb Guardiola, Götze i els que hi arribaran, el que quedi d'aquest Borussia Dortmund, els equips anglesos amb més milions invertits, els italians i el PSG no ho posaran gens fàcil. Serà aquesta competició la prova de cotó del Barça de Tito Vilanova, allà on es constatarà si l'equip blaugrana pot continuar fent llegenda o bé si només –que ja és molt– és capaç de dominar les competicions estatals.
(Publicat a El 9 Esportiu el 20/5/2013)
JordiMayoral | dissabte, 13 de juliol de 2013 | 15:34h
Hi havia una vegada el millor equip del món que ho va guanyar tot i ho tenia tot per guanyar, un equip estel·lar que va revolucionar l'esport rei, va esdevenir llegenda, però aquest equip encara tenia reptes al davant, pensàvem que encara tenia l'opció d'allargar-se moltes temporades més fent evolucionar el model, seguint fent gaudir els aficionats, convertint-se per sempre en el mirall més preuat de l'esport.

Aquest equip el liderava un fenomen que es deia Messi, potser el millor futbolista de tots els temps. Aquest equip tenia uns jugadors completíssims, de primera, jugadors que tenien talent i amor pel club, però res dura per sempre, deien els més vells del país. Res dura per sempre, deien els adversaris. I cada dos per tres, algú assegurava que s'acabava el cicle o que venia el llop, cada dos per tres algú ens recordava que ens havíem de despertar, perquè allò era un somni i els somnis, somnis són. Perquè ens recordaven que el nostre paper a la història és secundari, perquè els culers i els catalans no hem nascut per vèncer, sinó per acotar el cap, perquè nosaltres potser hem guanyat, però només hem guanyat una mica i ja està, s'ha acabat. Ara els tocava als altres. Aquest moment màgic havia estat un accident.

Aquest equip que era el millor del món estava fent una temporada agredolça, sí, guanyaríem la lliga, però els partits més importants costaven molt, no s'acabava de fer girar la roda com abans, perquè es veu que els detalls s'havien descuidat, l'entrenador potser no era l'adequat, calia fer neteja a la plantilla. El més difícil era la Champions, la gran competició, allà on els millors jugaven entre ells, allà on es decidia qui tallava el bacallà. I a Munic ens en van fotre quatre. Quatre. I pertot, ressonaven les paraules que s'acabava el cicle o que venia el llop. Pertot es manifestaven grans dubtes, els interrogants caminaven amb pas ferm. Ara bé, sempre hi ha una segona oportunitat, sempre, això diuen els que en saben, tenim l'opció de esmenar els errors. I va arribar el dia, un dimecres d'abril.

Abans que l'àrbitre xiulés l'inici del partit, les grades bullien i els jugadors del Barça escalfaven com mai s'havia vist escalfar, amb una intensitat absoluta, amb una concentració que espantava els germànics. Abans que l'àrbitre xiulés l'inici del partit, el mosaic més bonic que s'ha fet mai en un camp de futbol va omplir d'una plasticitat meravellosa el Camp Nou. I l'àrbitre va xiular l'inici del partit i el Barça tornava a ser el Barça. Abans d'arribar al minut 1 de joc, el porter alemany va haver d'aturar un gol cantat; abans del minut 5, la suor freda, no se la treien de sobre, els de Munic. I va arribar el primer gol d'aquell geni que es diu Messi. I la grada va embogir i el mosaic més bonic que s'havia fet mai en un camp de futbol va tornar a fer esclatar la bellesa i les possibilitats de remuntar, de corregir els errors, de tornar a enfilar l'agulla, perquè tot està per fer i tot és possible. I va arribar el segon gol i l'estadi gairebé es va enfonsar d'emoció, perquè siguem francs, tots necessitem dosis d'èpica, perquè aquest equip no podia morir amb els braços caiguts.
(Publicat a El Esportiu el 29/4/2013)
JordiMayoral | divendres, 21 de juny de 2013 | 22:20h
Quan algú engega un negoci el tòpic diu que cal molt esforç, perseverança, lluita, entrega, audàcia, convicció. Quan algú vol tirar endavant un somni cal posar-s'hi de valent, perquè les coses no surten soles, perquè ningú regala res i ara menys que mai. Són temps de grans canvis, res serà igual després d'aquesta gran tempesta financera i tots els que volem un món millor, no podem permetre'ns plorar pel què hem perdut, sinó remar pel què volem. El pessimisme ens envaeix i cal combatre'l, perquè el pessisme és el pitjor dels enemics, perquè frena, limita i es contagia ràpidament. Cal tombar-lo amb il·lusió, innovació, trempera, motivació. Cal capgirar les coses i trobar-hi el punt, cal veure-hi la port bona, cal animar-se, somriure i endegar nous projectes, ser creatiu. És el cas del meu germà Eduard i la seva dona, la Susanna, que han obert Gaudi Bakery, una pastisseria amb productes boníssims al carrer Sardenya 298 (al costat de la Sagrada Família). Hi fan unes cupcakes de nutella de traca i mocador, uns entrepans per anar-hi amb urgència i com que són gent dinàmica, ja han guanyat el premi al dolç més original del país (la cupcake de carquinyoli) i se n'acaben d'empescar un de nou: la cupcake de Sant Joan, una nova fusió de la pastisseria nordamericana i catalana. Aquest deu ser el camí: al mal temps bona cara, endolcim els nostres dies, siguem imaginatius i fidels al que som, tot aportant el millor del món per enriquir-ho.
JordiMayoral | diumenge, 28 d'abril de 2013 | 19:33h
Sortim a buscar oportunitats, salpem, anem-hi. No hi ha alternativa si volem optar a la prosperitat, si volem canviar les coses, si volem tirar endavant, si no volem quedar-nos encatllats i ser presoners sine die d'aquesta situació econòmica i social que lamina la nostra qualitat de vida i la nostra esperança. I és que no hi ha actualment més sortida que internacionalitzar-ho tot, exportar, buscar nous mercats, intentar trobar models de negoci i redefinir els actuals per anar a nous països, per guanyar mercats, per abraçar el món.
Ser valents, tenir coratge i atrevir-shi ja no és una qüestió d'il·luminats, ni d'un aventurisme mal entès, sinó és una decisió de supervivència, perquè no fer res esperant que torni l'escenari que ens satisfeia és una temeritat, perquè no, no tornarà. Reinventar-se és una necessitat per no acabar lamentant allò que vam ser, allò que plegats vam construir i constatar dia rere dia com se'ns escapa de les mans. Sí, són moltíssimes les empreses, els col·lectius, les persones que han optat per sortir fora del seu radi vital a buscar-se la vida i, sens dubte, cal destinar tot l'esforç a continuar pedalant en aquest sentit amb més convicció i entusiasme que mai.  
Evidentment no és fàcil assolir exportar amb èxit, evidentment ningú regala res i, evidentment, si no s'intenta el resultat és conegut, perquè és el pa de cada dia. És l'hora de posar en valor allò que cadascú tingui, singularitar-se i rearmar-se d'una il·lusió que lògicament ha anat quedant castigada per aquest canvi de model que ens capfica, i de nou, caminar de forma vibrant per nous camins que ens esperen.

(Publicat a l'anuari 2012 del BonDia) 
JordiMayoral | divendres, 26 d'abril de 2013 | 21:47h
1. No serà fàcil, perquè mai és fàcil. Per guanyar la Champions League cal fer-ho gairebé tot bé, cal tenir el vent a favor i, siguem justos, aquesta temporada el Barça no ha tingut la sort de cara. Les malalties de Tito Vilanova i Abidal, les múltiples lesions inclosa la de l’estrella de l’equip, Messi, i els arbitratges nocius a Milà i a París, que han posat al Barça contra les cordes, han suposat un camí empedregat per superar eliminatòries ja de per sí, complicades. 

Tot i això, el Barça després de la fi de l’etapa de Pep Guardiola que podia suposar un trencament brutal, ja té la Lliga al sac, torna a ser a les semifinals de la gran competició de l’any, torna a ser a l‘elit una vegada més, amb totes les opcions de guanyar, perquè l’equip, malgrat ha viscut moments de vulnerabilitat, té un talent inigualable, un palmarès colosal i un rèdit i un respecte guanyat a pols, immens. El Barça, aquest Barça, és o això sembla, el mateix millor de la història i d’ell depèn allargar encara més la llegenda i erigir-se com l’equip més gran de tots els temps.


2. El Bayern de Munich serà un súper rival a les semifinals. Ja ha quedat glosssat per tots els experts i opinòlegs la qualitat del col·lectiu i a nivell individual de l’equip bavarès. El sol fet que un home intel·ligent com Guardiola hagi escollit el Bayern per entrenar-hi el proper trienni, transmet que és un conjunt potentíssim, capaç de tot i amb un futur il·lusionant.

El retorn de Messi, la necesària dossificació dels altres grans jugadors de l’equip (Valdés, Piqué, Alves, Xavi, Iniesta, Sergio, etc), el factor Camp Nou (la tornada serà a casa) i una actitud adequada poden ser algunes de les claus, perquè el Barça obtingui el bitllet per la final de Londres.


3. El Real Madrid i el Borussia Dortmund, l’altra semifinal. Els blancs són els clars favorits i, lógicament, sembla que l’equip de Mourinho serà a la final de Wembley, malgrat no serà fácil, perquè mai és fácil i etcètera. I sí, el Borussia és un equip molt bo i tots els experts i opinòlegs diuen que és temible, però siguem francs, tot sembla indicar que si el Real Madrid fa els deures, compleix les expectatives i juga al seu màxim nivell, l’eliminatòria pinta de color blanc. Ara bé, caldrà que s’arremanguin. 

4. Els arbitratges seran també determinants. Sempre ho són, és clar, però en aquestes eliminatòries on qualsevol detall pot esdevenir clau, un petit error pot suposar un perjudici irreparable. I davant d’això, se segueix constatant que els errors continuen sent exagerats, indignes d’una competició que mou tants diners i, sobretot, tantes esperances i il·lusions. Ja és hora que es comenci a aplicar el sentit comú i la tecnologia s’usi amb normalitat i sigui l’encert dels futbolistes i no els errors artibtrals els que determin les victòries.

5. El que és segur és que els cinc partits que manquen per decidir el campió d’aquesta Champions seran fantàstics, un veritable plaer pels amants del bon futbol.
(Publicat a El 9 Esportiu el 22/4/2013)
JordiMayoral | dissabte, 6 d'abril de 2013 | 14:59h
Ens ha costat dècades de remar incansablement, hem tardat més del que els més impacients haurien volgut, però finalment hem arribat allà on desitjàvem: som majoria, els que volem un estat propi per a Catalunya som majoria per obtenir el nostre anhel nacional més gran. Aquesta és la primera victòria, la de les conviccions i la de les raons, la ideològica, la d'haver sabut escampar la llavor, la d'haver sembrat amb perseverança i criteri, la d'haver persistit. I bé, potser caldrà més temps del que voldríem; alguns creuen que encara queda una eternitat o que no guanyarem mai; d'altres pensen que en un tres i no res la victòria serà assolida. Certament, no ho sabem. L'únic que ja tenim ben clar, perquè la majoria social es fa evident arreu, és que som més i que depèn de nosaltres, de la nostra audàcia.

Ara, hem de fer entendre que serem una majoria tranquil·la, evidentment democràtica i respectuosa, perquè només així és com podem garantir un demà més digne. Hem de ser una majoria càlida i convençuda, amb la mà oberta als que no en formen part, amb els que pensen diferent. I hi hem de posar l'empenta, el seny i la rauxa, per consolidar i fer més gran el que hem creat: actualment, som un conjunt transversal com també ho és el país, parlem desenes de llengües distintes, tenim diferents confessions o cap, aficions diverses, gustos dispars; en fi, com tot col·lectiu immens, com tot conjunt gegantí, som un arc de Sant Martí, i aquesta pluralitat és la nostra força.

Ara, hem de fer que aquesta majoria sigui sòlida, convertir-la en una majoria de fons, consistent, impertorbable, que no depengui d'una conjuntura, sinó arrelar-la fortament. I és que tenim el repte d'esdevenir protagonistes, de fer avançar el nostre Parlament al moment més brillant de la nostra història. Nosaltres, la majoria tenim la gran oportunitat d'afermar l'èpica però també serena manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. La situació actual, consolidar i si es pot eixamplar aquesta majoria social, ha de fer que no tornem a estar enfadats, tristos o desesperats, ni tampoc melancòlics, ni amb un romanticisme tronat, ni reclamant allò que sabem que mai tindrem. Ara ja podem expressar-nos amb alegria, amb un somriure d'orella a orella, perquè som més dels que hem estat mai, perquè som suficients per atènyer el nostre objectiu, perquè tenim les conviccions i els arguments per seguir sumant desenes de milers de ciutadans, perquè podem bastir un futur millor per a la propera generació de catalans i dignificar les anteriors.

Sí, és el moment de ser forts, és el moment, precisament per les dificultats que patim, de transmetre coratge als nostres representants polítics, d'animar-los, de mirar-los de fit a fit i fer-los entendre que no només volem ser lliures, sinó que ho necessitem. Els hem d'acompanyar en aquest acte de sobirania que hauran de dur a terme, i és bo que sàpiguen que hi som i que hi serem, que no els deixarem sols, que junts som invencibles, que guanyarem.
(Publicat a ElPuntAvui l'1/4/2013)
JordiMayoral | dissabte, 6 d'abril de 2013 | 14:56h
1- La vergonya de les seleccions. La nova aturada de les competicions de clubs per disputar nous partits classificatoris, ara pel proper Mundial, és l’eterna aixecada de camisa, una gravíssima manca de planificació dels organismes internacionals, ja que els clubs, sempre són qui paguen les conseqüències en forma de lesions dels futbolistes estrella. ¿Quan es concentraran els partits de les seleccions abans o després de la temporada de clubs, deixant així d’interferir-hi? Com deia aquell, quan ha de durar la broma?

2- L’estil Mourinho. El portuguès segueix armant les seves tàctiques de distracció, basades en l’embolicada general Ara, el teorema del frau en les votacions de tècnic de l’any és el nou element de moda. Sent aquest un tema menor, l’assumpte acaba agafant volada i es deixa de parlar, per exemple, de la mala posició del Real Madrid a la lliga espanyola.

3- Torna Tito Vilanova. És fonamental que l’entrenador del Barça pugui comandar l’equip en el moment crucial de la temporada. Ara, és més necessari que mai un lideratge clar per fer un tram final memorable, ara és més necessari que mai que en Tito pugui agafar les regnes del Barça per intentar el doblet.

4- Continuarà Víctor Valdés? És un dels temes centrals, una de la claus de volta de la planificiació de la propera temporada. Poder convèncer-lo o no per continuar l’any vinent i renovar-lo fins al final de la seva carrera esportiva seria formidable.

5- Arribarà Neymar? El fitxatge de l’astre brasiler pot ser de nou un dels temes estrella d’aquest estiu, més tenint en compte que no hi haurà ni Mundial ni Eurocopa. Sembla prou clar, que el Barça ja té lligat el jugador i que només és una qüestió de temps saber quan arribarà a Barcelona. I un cop arribi, de pregar perquè s’entengui amb Messi.

6- Manchester United i Nike. L’equip anglès torna a ser notícia pel més que possible acord amb la marca esportiva, fet que suposaria un nou rècord econòmic en la indústria del futbol. El president Sandro Rosell ha d’estar-hi alerta, ja que el Barça no pot perdre el tren dels ingressos.

7- La pèssima gestió de La Grada Jove. En aquest tema ningú ha assumit cap tipus de responsabilitats. És un llàstima que les coses quedin així. Que serveixi per encarrilar un rumb més encertat..

8- El Barça té la lliga encarrilada. Podríem parlar-ne molt, però ni cal patir, ni es pot badar.

9- La Champions és possible. Després de la remuntada amb el Milan, si torna l’entrenador i l’equip i, sobretot, Messi estan al nivell esperat, el Barça pot tornar a alçar una nova Copa d’Europa a Wembley. Queden cinc partits, cal jugar-los de forma immillorable i tot es podrà fer.

10- I seguim francs, si Messi continua amb aquest ritme i continua així cinc temporades més, de Champions se’n poden assolir almenys dues del proper lustre.
(publicat a El 9 Esportiu 25/3/2013)
JordiMayoral | dimecres, 13 de març de 2013 | 15:27h
Sortosament, encara som a temps de salvaguardar gran part dels propòsits. En joc contra el Milan tenim l'oportunitat de remuntar una eliminatòria complicadíssima i, alhora, refer la voluntat de tornar-hi, de recuperar la identitat que ha fet d'aquesta generació la millor de les generacions blaugrana. Però cal un canvi a fons. La trajectòria del primer equip s'ha vist greument lesionada per successives derrotes doloroses, amb un estil de joc desconegut.

I és que el Barça ja no sembla ser aquell equip de llegenda, no és tan elèctric, innovador i emocionant. No, el Barça ja no és aquell equip tan creatiu, ni acarona els estels, no és tendència i sembla que hagi perdut frescor, iniciativa i lideratge, creença i ànima. Futbolísticament, el Barça es troba en el punt més important de la temporada massa desorientat. I sí, el Barça guanyarà la lliga espanyola amb tota probabilitat, però aquesta temporada teníem dipositades més esperances, no siguem més modestos del compte...

Aquesta temporada ho volíem tot, volíem seguir el camí de l'èxit, volíem remarcar qui som i obtenir victòries màgiques, aquella sensació que l'equip ens ha donat, fruit del talent, del compromís, de les idees clares, de ser fidels als nostres valors i excel·lir-los. Volíem, perquè crèiem que podíem, però ara estem desconcertats. És el moment de posar tota la carn a la graella. Cal un canvi a fons, cal reempendre el full de ruta, cal que els màxims responsables actuïn com a tals, se la juguin i prenguin decisions.

Però, malauradament, els problemes al Barça no són només esportius. Fa pocs dies hem sabut que s'han comès errors molt greus en l'àmbit social. Reunits amb Jordi Cardoner durant la campanya electoral del 2010, des d'Èxit Blaugrana ja vam dir a l'actual vicepresident que era un error de calaix crear un tipus de grada jove com la que es volia organitzar des de la candidatura de l'actual president, Sandro Rosell. Com hem vist, no ens que no ens fessin cas a nosaltres, sinó que tampoc en va fer als Mossos d'Esquadra. I és que vista la concreció de l'aposta que s'ha realitzat de manera gens transparent, dol comprovar com s'ha negat l'evidència i després s'ha rectificat a corre-cuita sense que ningú assumeixi responsabilitats. La venda d'entrades, per cert, a un preu inferior al de mercat, ha acabat generant un descontrol i, tot seguit, un acte de violència greu (llançament d'una bengala) que representarà una multa al Barça i, sobretot, una taca molt greu en la seva imatge internacional. En aquesta qüestió, també cal un canvi a fons en la manera de fer les coses al club i cal que es faci immediatament.

S'han de fer aquests canvis i, sobretot, s'ha de sumar, perquè per al Barça en aquest tram de temporada és vital que els socis i tots els culers fem pinya per assolir els màxims títols possibles. La remuntada contra el Milan ha de ser el principi. No ho oblidem, hem de ser fidels al model que ens ha donat la glòria esportiva i el reconeixement global i també hem de ser fidels als valors de més que un club que ens donen raó de ser i ens han fet ser un mirall com a entitat arreu del món.
(Publicat a El 9 Esportiu l'11/3/2013) 
JordiMayoral | dilluns, 18 de febrer de 2013 | 23:12h
Obres el diari, engegues la tele, mires el mòbil per consultar el Facebook i el Twitter i pertot esclaten nous casos de corrupció. Sí, és un no parar, és un escàndol per fases d'un sistema literalment podrit i que cau a trossos. Primer deien que eren casos aïllats i ara els més creients tenen fe que demà no sortirà a la llum un nou episodi d'aquest llibre dantesc. Certament, és l'esclat de la bombolla, és l'esclat de les trames ordides d'interessos, és l'esclat de la barra de dimensions siderals que ha petat i segueix esquitxant sense parar.

L'esport en general i el futbol en particular també tenen, com qualsevol activitat creada i liderada per l'espècie humana, grans elements de corrupció com els casos de dopatge, les ja famoses compres de partits i les noves informacions de compra de candidatures de grans esdeveniments. Així, l'alteració del fair play pel tot s'hi val sembla –cada vegada més– que ha imperat amb força. És molt probable que els silencis còmplices mantinguts durant massa anys i que el ja s'ho faran acabin tacant injustament innocents, i és que de moment, algun esport com el ciclisme ha quedat estigmatitzat per la gravetat dels casos i la sistemàtica sensació de presa de pèl ha reduït l'interès i la credibilitat dels esportistes de bona fe.

Així, veient aquest panorama desolador, el més pràctic, perquè la feinada a escombrar és immensa, ha de ser mirar com ho té cadascú a casa seva. Doncs bé, els culers tenim almenys tres casos ben complicats...

1) El nom del president Núñez al museu del Barça. El cas de Núñez condemnat per la justícia és complex, perquè va ser ell qui va impulsar el museu del club i té força sentit que l'equipament porti el seu nom, però ara mateix, retre-li un homenatge etern és incoherent. Evidentment, no cal posar més noms de personalitat als equipaments del club per evitar nous casos com l'esmentat i, segurament, el millor que es podria fer seria recuperar el senzill nom de Museu del Barça.

2) La vinculació amb Qatar. L'esclat del Qatargate, la presumpta compra de vots per part de la candidatura de Qatar per organitzar el mundial de futbol de l'any 2022, pot esquitxar el Barça, ja que el seu patrocinador actual és el país qatarià. Lògicament, els valors del més que un club no conflueixen amb aquestes greus sospites i, per ara, segurament la millor opció seria buscar immediatament un pla b de patrocini.

3) La samarreta d'Urdangarin penjada al Palau Blaugrana. Al jugador d'handbol se li va retirar la samarreta, però fins i tot el PP ha tret el nom de Ducs de Palma a un dels principals carrers de Palma, a causa de la gravetat dels casos que s'imputen a Iñaki Urdangarin. El més sensat és treure-li la samarreta avui mateix del Hall of Fame, perquè és humiliant que es continuï exaltant la seva figura.
(Publicat a El 9 Esportiu el 18/2/2013)

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris