JordiMayoral |
diumenge, 28 d'abril de 2013 | 19:33h
Sortim a buscar oportunitats, salpem, anem-hi. No hi ha alternativa si volem optar a la prosperitat, si volem canviar les coses, si volem tirar endavant, si no volem quedar-nos encatllats i ser presoners sine die d'aquesta situació econòmica i social que lamina la nostra qualitat de vida i la nostra esperança. I és que no hi ha actualment més sortida que internacionalitzar-ho tot, exportar, buscar nous mercats, intentar trobar models de negoci i redefinir els actuals per anar a nous països, per guanyar mercats, per abraçar el món.
Ser valents, tenir coratge i atrevir-shi ja no és una qüestió d'il·luminats, ni d'un aventurisme mal entès, sinó és una decisió de supervivència, perquè no fer res esperant que torni l'escenari que ens satisfeia és una temeritat, perquè no, no tornarà. Reinventar-se és una necessitat per no acabar lamentant allò que vam ser, allò que plegats vam construir i constatar dia rere dia com se'ns escapa de les mans. Sí, són moltíssimes les empreses, els col·lectius, les persones que han optat per sortir fora del seu radi vital a buscar-se la vida i, sens dubte, cal destinar tot l'esforç a continuar pedalant en aquest sentit amb més convicció i entusiasme que mai.
Evidentment no és fàcil assolir exportar amb èxit, evidentment ningú regala res i, evidentment, si no s'intenta el resultat és conegut, perquè és el pa de cada dia. És l'hora de posar en valor allò que cadascú tingui, singularitar-se i rearmar-se d'una il·lusió que lògicament ha anat quedant castigada per aquest canvi de model que ens capfica, i de nou, caminar de forma vibrant per nous camins que ens esperen.
JordiMayoral |
divendres, 26 d'abril de 2013 | 21:47h
1. No serà fàcil, perquè mai és fàcil. Per guanyar la Champions League cal fer-ho gairebé tot bé, cal tenir el vent a favor i, siguem justos, aquesta temporada el Barça no ha tingut la sort de cara. Les malalties de Tito Vilanova i Abidal, les múltiples lesions inclosa la de l’estrella de l’equip, Messi, i els arbitratges nocius a Milà i a París, que han posat al Barça contra les cordes, han suposat un camí empedregat per superar eliminatòries ja de per sí, complicades.
Tot i això, el Barça després de la fi de l’etapa de Pep Guardiola que podia suposar un trencament brutal, ja té la Lliga al sac, torna a ser a les semifinals de la gran competició de l’any, torna a ser a l‘elit una vegada més, amb totes les opcions de guanyar, perquè l’equip, malgrat ha viscut moments de vulnerabilitat, té un talent inigualable, un palmarès colosal i un rèdit i un respecte guanyat a pols, immens. El Barça, aquest Barça, és o això sembla, el mateix millor de la història i d’ell depèn allargar encara més la llegenda i erigir-se com l’equip més gran de tots els temps.
2. El Bayern de Munich serà un súper rival a les semifinals. Ja ha quedat glosssat per tots els experts i opinòlegs la qualitat del col·lectiu i a nivell individual de l’equip bavarès. El sol fet que un home intel·ligent com Guardiola hagi escollit el Bayern per entrenar-hi el proper trienni, transmet que és un conjunt potentíssim, capaç de tot i amb un futur il·lusionant.
El retorn de Messi, la necesària dossificació dels altres grans jugadors de l’equip (Valdés, Piqué, Alves, Xavi, Iniesta, Sergio, etc), el factor Camp Nou (la tornada serà a casa) i una actitud adequada poden ser algunes de les claus, perquè el Barça obtingui el bitllet per la final de Londres.
3. El Real Madrid i el Borussia Dortmund, l’altra semifinal. Els blancs són els clars favorits i, lógicament, sembla que l’equip de Mourinho serà a la final de Wembley, malgrat no serà fácil, perquè mai és fácil i etcètera. I sí, el Borussia és un equip molt bo i tots els experts i opinòlegs diuen que és temible, però siguem francs, tot sembla indicar que si el Real Madrid fa els deures, compleix les expectatives i juga al seu màxim nivell, l’eliminatòria pinta de color blanc. Ara bé, caldrà que s’arremanguin.
4. Els arbitratges seran també determinants. Sempre ho són, és clar, però en aquestes eliminatòries on qualsevol detall pot esdevenir clau, un petit error pot suposar un perjudici irreparable. I davant d’això, se segueix constatant que els errors continuen sent exagerats, indignes d’una competició que mou tants diners i, sobretot, tantes esperances i il·lusions. Ja és hora que es comenci a aplicar el sentit comú i la tecnologia s’usi amb normalitat i sigui l’encert dels futbolistes i no els errors artibtrals els que determin les victòries.
5. El que és segur és que els cinc partits que manquen per decidir el campió d’aquesta Champions seran fantàstics, un veritable plaer pels amants del bon futbol.
JordiMayoral |
dissabte, 6 d'abril de 2013 | 14:59h
Ens ha costat dècades de remar incansablement, hem tardat més del que els més impacients haurien volgut, però finalment hem arribat allà on desitjàvem: som majoria, els que volem un estat propi per a Catalunya som majoria per obtenir el nostre anhel nacional més gran. Aquesta és la primera victòria, la de les conviccions i la de les raons, la ideològica, la d'haver sabut escampar la llavor, la d'haver sembrat amb perseverança i criteri, la d'haver persistit. I bé, potser caldrà més temps del que voldríem; alguns creuen que encara queda una eternitat o que no guanyarem mai; d'altres pensen que en un tres i no res la victòria serà assolida. Certament, no ho sabem. L'únic que ja tenim ben clar, perquè la majoria social es fa evident arreu, és que som més i que depèn de nosaltres, de la nostra audàcia.
Ara, hem de fer entendre que serem una majoria tranquil·la, evidentment democràtica i respectuosa, perquè només així és com podem garantir un demà més digne. Hem de ser una majoria càlida i convençuda, amb la mà oberta als que no en formen part, amb els que pensen diferent. I hi hem de posar l'empenta, el seny i la rauxa, per consolidar i fer més gran el que hem creat: actualment, som un conjunt transversal com també ho és el país, parlem desenes de llengües distintes, tenim diferents confessions o cap, aficions diverses, gustos dispars; en fi, com tot col·lectiu immens, com tot conjunt gegantí, som un arc de Sant Martí, i aquesta pluralitat és la nostra força.
Ara, hem de fer que aquesta majoria sigui sòlida, convertir-la en una majoria de fons, consistent, impertorbable, que no depengui d'una conjuntura, sinó arrelar-la fortament. I és que tenim el repte d'esdevenir protagonistes, de fer avançar el nostre Parlament al moment més brillant de la nostra història. Nosaltres, la majoria tenim la gran oportunitat d'afermar l'èpica però també serena manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. La situació actual, consolidar i si es pot eixamplar aquesta majoria social, ha de fer que no tornem a estar enfadats, tristos o desesperats, ni tampoc melancòlics, ni amb un romanticisme tronat, ni reclamant allò que sabem que mai tindrem. Ara ja podem expressar-nos amb alegria, amb un somriure d'orella a orella, perquè som més dels que hem estat mai, perquè som suficients per atènyer el nostre objectiu, perquè tenim les conviccions i els arguments per seguir sumant desenes de milers de ciutadans, perquè podem bastir un futur millor per a la propera generació de catalans i dignificar les anteriors.
Sí, és el moment de ser forts, és el moment, precisament per les dificultats que patim, de transmetre coratge als nostres representants polítics, d'animar-los, de mirar-los de fit a fit i fer-los entendre que no només volem ser lliures, sinó que ho necessitem. Els hem d'acompanyar en aquest acte de sobirania que hauran de dur a terme, i és bo que sàpiguen que hi som i que hi serem, que no els deixarem sols, que junts som invencibles, que guanyarem.
JordiMayoral |
dissabte, 6 d'abril de 2013 | 14:56h
1- La vergonya de les seleccions. La nova aturada de les competicions de clubs per disputar nous partits classificatoris, ara pel proper Mundial, és l’eterna aixecada de camisa, una gravíssima manca de planificació dels organismes internacionals, ja que els clubs, sempre són qui paguen les conseqüències en forma de lesions dels futbolistes estrella. ¿Quan es concentraran els partits de les seleccions abans o després de la temporada de clubs, deixant així d’interferir-hi? Com deia aquell, quan ha de durar la broma?
2- L’estil Mourinho. El portuguès segueix armant les seves tàctiques de distracció, basades en l’embolicada general Ara, el teorema del frau en les votacions de tècnic de l’any és el nou element de moda. Sent aquest un tema menor, l’assumpte acaba agafant volada i es deixa de parlar, per exemple, de la mala posició del Real Madrid a la lliga espanyola.
3- Torna Tito Vilanova. És fonamental que l’entrenador del Barça pugui comandar l’equip en el moment crucial de la temporada. Ara, és més necessari que mai un lideratge clar per fer un tram final memorable, ara és més necessari que mai que en Tito pugui agafar les regnes del Barça per intentar el doblet.
4- Continuarà Víctor Valdés? És un dels temes centrals, una de la claus de volta de la planificiació de la propera temporada. Poder convèncer-lo o no per continuar l’any vinent i renovar-lo fins al final de la seva carrera esportiva seria formidable.
5- Arribarà Neymar? El fitxatge de l’astre brasiler pot ser de nou un dels temes estrella d’aquest estiu, més tenint en compte que no hi haurà ni Mundial ni Eurocopa. Sembla prou clar, que el Barça ja té lligat el jugador i que només és una qüestió de temps saber quan arribarà a Barcelona. I un cop arribi, de pregar perquè s’entengui amb Messi.
6- Manchester United i Nike. L’equip anglès torna a ser notícia pel més que possible acord amb la marca esportiva, fet que suposaria un nou rècord econòmic en la indústria del futbol. El president Sandro Rosell ha d’estar-hi alerta, ja que el Barça no pot perdre el tren dels ingressos.
7- La pèssima gestió de La Grada Jove. En aquest tema ningú ha assumit cap tipus de responsabilitats. És un llàstima que les coses quedin així. Que serveixi per encarrilar un rumb més encertat..
8- El Barça té la lliga encarrilada. Podríem parlar-ne molt, però ni cal patir, ni es pot badar.
9- La Champions és possible. Després de la remuntada amb el Milan, si torna l’entrenador i l’equip i, sobretot, Messi estan al nivell esperat, el Barça pot tornar a alçar una nova Copa d’Europa a Wembley. Queden cinc partits, cal jugar-los de forma immillorable i tot es podrà fer.
10- I seguim francs, si Messi continua amb aquest ritme i continua així cinc temporades més, de Champions se’n poden assolir almenys dues del proper lustre.
JordiMayoral |
dimecres, 13 de març de 2013 | 15:27h
Sortosament, encara som a temps de salvaguardar gran part dels propòsits. En joc contra el Milan tenim l'oportunitat de remuntar una eliminatòria complicadíssima i, alhora, refer la voluntat de tornar-hi, de recuperar la identitat que ha fet d'aquesta generació la millor de les generacions blaugrana. Però cal un canvi a fons. La trajectòria del primer equip s'ha vist greument lesionada per successives derrotes doloroses, amb un estil de joc desconegut.
I és que el Barça ja no sembla ser aquell equip de llegenda, no és tan elèctric, innovador i emocionant. No, el Barça ja no és aquell equip tan creatiu, ni acarona els estels, no és tendència i sembla que hagi perdut frescor, iniciativa i lideratge, creença i ànima. Futbolísticament, el Barça es troba en el punt més important de la temporada massa desorientat. I sí, el Barça guanyarà la lliga espanyola amb tota probabilitat, però aquesta temporada teníem dipositades més esperances, no siguem més modestos del compte...
Aquesta temporada ho volíem tot, volíem seguir el camí de l'èxit, volíem remarcar qui som i obtenir victòries màgiques, aquella sensació que l'equip ens ha donat, fruit del talent, del compromís, de les idees clares, de ser fidels als nostres valors i excel·lir-los. Volíem, perquè crèiem que podíem, però ara estem desconcertats. És el moment de posar tota la carn a la graella. Cal un canvi a fons, cal reempendre el full de ruta, cal que els màxims responsables actuïn com a tals, se la juguin i prenguin decisions.
Però, malauradament, els problemes al Barça no són només esportius. Fa pocs dies hem sabut que s'han comès errors molt greus en l'àmbit social. Reunits amb Jordi Cardoner durant la campanya electoral del 2010, des d'Èxit Blaugrana ja vam dir a l'actual vicepresident que era un error de calaix crear un tipus de grada jove com la que es volia organitzar des de la candidatura de l'actual president, Sandro Rosell. Com hem vist, no ens que no ens fessin cas a nosaltres, sinó que tampoc en va fer als Mossos d'Esquadra. I és que vista la concreció de l'aposta que s'ha realitzat de manera gens transparent, dol comprovar com s'ha negat l'evidència i després s'ha rectificat a corre-cuita sense que ningú assumeixi responsabilitats. La venda d'entrades, per cert, a un preu inferior al de mercat, ha acabat generant un descontrol i, tot seguit, un acte de violència greu (llançament d'una bengala) que representarà una multa al Barça i, sobretot, una taca molt greu en la seva imatge internacional. En aquesta qüestió, també cal un canvi a fons en la manera de fer les coses al club i cal que es faci immediatament.
S'han de fer aquests canvis i, sobretot, s'ha de sumar, perquè per al Barça en aquest tram de temporada és vital que els socis i tots els culers fem pinya per assolir els màxims títols possibles. La remuntada contra el Milan ha de ser el principi. No ho oblidem, hem de ser fidels al model que ens ha donat la glòria esportiva i el reconeixement global i també hem de ser fidels als valors de més que un club que ens donen raó de ser i ens han fet ser un mirall com a entitat arreu del món.
JordiMayoral |
dilluns, 18 de febrer de 2013 | 23:12h
Obres el diari, engegues la tele, mires el mòbil per consultar el Facebook i el Twitter i pertot esclaten nous casos de corrupció. Sí, és un no parar, és un escàndol per fases d'un sistema literalment podrit i que cau a trossos. Primer deien que eren casos aïllats i ara els més creients tenen fe que demà no sortirà a la llum un nou episodi d'aquest llibre dantesc. Certament, és l'esclat de la bombolla, és l'esclat de les trames ordides d'interessos, és l'esclat de la barra de dimensions siderals que ha petat i segueix esquitxant sense parar.
L'esport en general i el futbol en particular també tenen, com qualsevol activitat creada i liderada per l'espècie humana, grans elements de corrupció com els casos de dopatge, les ja famoses compres de partits i les noves informacions de compra de candidatures de grans esdeveniments. Així, l'alteració del fair play pel tot s'hi val sembla –cada vegada més– que ha imperat amb força. És molt probable que els silencis còmplices mantinguts durant massa anys i que el ja s'ho faran acabin tacant injustament innocents, i és que de moment, algun esport com el ciclisme ha quedat estigmatitzat per la gravetat dels casos i la sistemàtica sensació de presa de pèl ha reduït l'interès i la credibilitat dels esportistes de bona fe.
Així, veient aquest panorama desolador, el més pràctic, perquè la feinada a escombrar és immensa, ha de ser mirar com ho té cadascú a casa seva. Doncs bé, els culers tenim almenys tres casos ben complicats...
1) El nom del president Núñez al museu del Barça. El cas de Núñez condemnat per la justícia és complex, perquè va ser ell qui va impulsar el museu del club i té força sentit que l'equipament porti el seu nom, però ara mateix, retre-li un homenatge etern és incoherent. Evidentment, no cal posar més noms de personalitat als equipaments del club per evitar nous casos com l'esmentat i, segurament, el millor que es podria fer seria recuperar el senzill nom de Museu del Barça.
2) La vinculació amb Qatar. L'esclat del Qatargate, la presumpta compra de vots per part de la candidatura de Qatar per organitzar el mundial de futbol de l'any 2022, pot esquitxar el Barça, ja que el seu patrocinador actual és el país qatarià. Lògicament, els valors del més que un club no conflueixen amb aquestes greus sospites i, per ara, segurament la millor opció seria buscar immediatament un pla b de patrocini.
3) La samarreta d'Urdangarin penjada al Palau Blaugrana. Al jugador d'handbol se li va retirar la samarreta, però fins i tot el PP ha tret el nom de Ducs de Palma a un dels principals carrers de Palma, a causa de la gravetat dels casos que s'imputen a Iñaki Urdangarin. El més sensat és treure-li la samarreta avui mateix del Hall of Fame, perquè és humiliant que es continuï exaltant la seva figura.
JordiMayoral |
dilluns, 14 de gener de 2013 | 21:25h
Era impossible que no hi hagués un canvi de paradigma entre els culers després de viure durant ja un grapat d'anys el millor Barça de la història i un dels millors equips de tots els temps. La por que empresonava l'alegria dels socis i aficionats, el temor, l'ai ai ai i l'“avui encara patirem” s'han capgirat gairebé com una truita i al Camp Nou hi regna un clima de confiança, entusiasme i empatia amb l'equip, una germanor entre afició i jugadors i no només amb els cracs que marquen la diferència, sinó també amb els lesionats i els suplents més emblemàtics. La massa social ha canviat i ja no és cert que el Camp Nou sigui un cementiri, que l'afició no animi, que l'ambient sigui glacial. Els aficionats que van a l'estadi viuen contagiats de l'espectacle que es viu a la gespa i això es nota.
Francament, no sabem si aquest canvi de paradigma serà per sempre o bé, quan tornin –si tornen– els mals resultats i el joc de l'equip es fa menys atractiu, es reprendran les queixes, la mala maror, la divisió guerracivilista, la confrontació i la resta de tics característics que han marcat els culers durant generacions. No, no sabem com evolucionarà l'actitud dels barcelonistes a l'estadi, però en pocs mesos cal destacar novetats rellevants: el Camp Nou ja és un estadi sense fum; els mòbils amb connexió a internet, per fi, funcionen, fet que dóna joc a la interactivitat i, sobretot, pel que fa a la negativa a la grada jove –que hauria pogut suposar un fre a l'animació a l'estadi–, no només s'ha evitat i el camp sol ser un clam, sinó que una gran part dels culers ha fet seu el càntic central del país, vingut dels carrers de pobles i ciutats...
I és que recentment vivim al Camp Nou una de les màximes expressions de catalanisme a la història del Barça. Sí, els crits d'independència en el minut 17 segon 14, tant en la primera part com en la segona, són un element ja habitual a l'estadi, són una consigna que crida bona part de la graderia i que s'ha consolidat de manera extraordinària. Així, el Barça (l'afició del Barça) fent-ho des de baix, des de la voluntat de cada una de les persones que crida a favor de les llibertats nacionals de Catalunya, és un dels principals propagadors de la causa catalana al món (així va quedar palès al reportatge de la nord-americana CBC) i esdevé un nou motor de la causa independentista país endins. El Barça sempre ha estat un dels catalitzadors principals del catalanisme i ara, en aquest repte gegantí que viu el país, ho torna a ser, desacomplexadament, amb naturalitat, com no podia ser d'altra manera.
Davant dels que voldrien que tot fos intocable, dels que neguen qualsevol reclamació de drets civils i nacionals en el marc del futbol, dels especialistes a afirmar que no es pot barrejar la política i l'esport, milers de culers en cada partit fan de gota malaia perquè els representants polítics no s'oblidin del mandat que tenen entre mans i alhora exerceixen pacíficament d'altaveu de l'anhel d'independència arreu del món. Tot plegat, no sabem quan durarà, si el càntic pro independència s'apaivagarà o arribarà ben viu fins a la celebració del referèndum l'any 2014. Això sí, segurament aquest és un dels capítols més destacats sociològicament de l'afició del Barça dels darrers anys.
JordiMayoral |
diumenge, 30 de desembre de 2012 | 20:04h
Doncs sí, més d'un miler de persones, així ho ha dit TV3 en els informatius del migdia i així podríem dir que hem viscut un dels dies més emocionants d'una etapa plena d'emocions.
El Museu de Joguets de Verdú l'hem convertit en un espai central del turisme i la cultura a Lleida, un centre de referència internacional en la seva temàtica, un lloc que ha bategat intensament, amb centenars d'activitats i exposicions temporals al llarg de 8 anys. Un espai que continuarà, evolucionant com ho fan tots els projectes vius, cap a un museu més encarat en l'art i mantenint, evidentment l'esperit participatiu, familiar i incloent que l'han fet triomfar.
El balanç ha superat totes les nostres previsions: gairebé 200.000 visitants en un poble d'interior són molts visitants i el més important, més que la quantitat ha estat la qualitat dels visitants, la seva alegria compartida, les famílies entusiasmades compartint records i sensacions. El llegat és meravellós, la petjada és immensa i el nostre compromís és fer una exposició permanent nova, més actual, més participativa, més engrescadora per seguir sumant, per seguir compartint, per seguir gaudint intensament del futur apassionant que volem atrapar.
El futur ens espera i a Verdú, a la tardor de 2013 tenim tota la il·lusió per fer realitat un nou somni: un nou Museu per un nou món. Un Museu d'art singular, atrevit, un projecte que no patiu, ja anirem desgranant...
JordiMayoral |
dilluns, 24 de desembre de 2012 | 16:22h
Hi ha mil maneres diferents de fer les coses, de liderar equips, d'endegar iniciatives, de prendre decisions, de comprometre's. Hi ha mil maneres d'entrenar un equip de futbol de primer nivell mundial i els culers, malgrat els èxits dels darrers anys i els resultats brillants d'aquest principi de temporada, no hem de caure en el cofoisme de creure que el model del Barça és senzillament el millor, que té uns acabats tan perfectes i ideals que no cal revisar-lo mai més, sinó tot al contrari.
El model del Barça, el model de lideratge del Barça seguirà sent hegemònic si sap ser dinàmic i s'adapta a les noves circumstàncies, si sap ser creatiu i arriscat, si el model té inserit en el seu ADN la capacitat de canvi continu basant-se, evidentment, en la idea fundacional. El model seguirà sent si té la capacitat de revolucionar-se internament.
Hi ha mil maneres diferents de fer les coses i no hi ha una sola manera d'assolir èxits memorables com ha obtingut el Barça dels darrers anys. I com que no hi ha una sola manera de guanyar i de convertir-se en llegenda, Florentino Pérez va decidir que el Real Madrid tenia l'obligació de competir de tu a tu amb el millor equip de tots els temps. I sí, l'encarregat de liderar aquest desafiament era José Mourinho, avalat pels seus títols internacionals. S'hi va posar amb tota la determinació, s'hi va posar amb els cinc sentits encetant una guerra per terra, mar i aire, però després d'optar per la terra cremada, després que l'entrenador portuguès hagi socarrimat la competència interna i que qualsevol opinió que li pogués fer ombra dins el Real Madrid hagi estat dinamitada, va rebre la pitjor de les notícies a final de la temporada passada.
Avui és prou evident que la marxa de Guardiola de la banqueta barcelonista va ser la decisió més brillant per perllongar el model d'èxit del Barça i carregar-se l'estratègia de Mourinho, ja que ha estat l'entrenador del Real Madrid la persona que més ha trobat a faltar l'entrenador de Santpedor. Veient-se sense un enemic clar, Mourinho ha continuat disparant trets, però d'una forma desorganitzada i dubitativa, ja que el més probable és que no se senti còmode atacant Tito Vilanova. El portuguès deu creure que el nou entrenador culer no està a la seva altura, l'episodi del dit a l'ull l'ha d'avergonyir eternament, els problemes de salut del Tito han de frenar, poc o molt, l'atac personal i tot plegat ha accentuat el seu desconcert.
Mourinho, a setze punts del Barça de Vilanova i Roura, s'ha de sentir humiliat profundament, perquè té mínimes opcions de guanyar la lliga abans d'acabar la primera volta del campionat contra uns teòrics aprenents d'entrenador. Mourinho, qüestionat internament per campions del món com Iker Casillas i Sergio Ramos, no pot aguantar sine die una bomba de rellotgeria que ell mateix ha fabricat. És cert que el cost d'acomiadar Mourinho és altíssim, però a dia d'avui el cost de mantenir-lo i el cost personal de Mourinho de quedar-se a la banqueta del Real Madrid no es pot allargar gaire.
Finalment, i aquesta seria la gran victòria del Barça, es pot demostrar que hi ha mil maneres diferents de fer les coses, però n'hi ha que no són útils, que optant pel camí de la provocació permanent no s'assoleixen objectius de gran volada.
JordiMayoral |
divendres, 14 de desembre de 2012 | 10:52h
És ben sabut que la decisió d'incloure la publicitat de Qatar Foundation primer i ara, de Qatar Airlines a la samarreta del Barça per a la propera temporada ha estat controvertida. Ho ha estat, perquè la samarreta blaugrana havia estat verge de patrocini, ho ha estat també pel patrocinador escollit, ho ha estat degut a què l'acord econòmic arribat amb el patrocinador, ja que malgrat ser important, no és ni de ben tros comparable al que percep el Manchester United i, cal dir-ho, ha estat una decisió controvertida també per la forma en què els dirigents del club han exposat l'acord i les seves variables.
El Barça com a club esportiu segueix endavant, sens dubte, convertit des de fa una dècada en un dels equips més importants del món en tots els aspectes. El club ha sabut superar canvis recents de màxima transcendència com el de la banqueta. La incorporació de Tito Vilanova funciona, tot preservant el model futbolístic triomfant, marcant un segell personal de discreció i d'una gestió eficaç del dia a dia, l'equip bat rècords i genera confiança. El Barça segueix atresorant Messi i d'altres futbolistes de primer nivell com Iniesta, Xavi, Piqué i Cesc que transmeten il·lusió, ganes de guanyar i una alta competivitat. Esportivament el Barça lidera l'elit mundial, opta a guanyar-ho tot i té un planter que pot donar noves perles ben aviat.
El Barça socialment està calmat degut al seguit de victòries i títols de les últimes temporades, realment l'espectacle que crea l'equip és el millor bàlsam. La sensació de calma l'incrementa el savoire faire de Guardiola retirat un any a Nova York i també un president i una junta directiva poc interessats en ocupar els mèdia, que governen sense crispació. Alhora, l'esperit crític des de fora del govern del club se centra fins ara en una mirada constructiva i que no traspassa la necessària línia de la vigilància. Els culers respiren confiança, les assembles de compromissaris son plàcides i la tensió social no aflora.
El Barça econòmicament és on té ara mateix el gran repte. La situació econòmica global tan plena d'incerteses com d'oportunitats, sumant-hi un panorama català i espanyol agudament castigat converteix la situació econòmica del club en delicada, en un moment de màxima importància. El club lidera la indústria del futbol, però la competència clàssica del Manchester United, Real Madrid, els equips italians i alemanys, cada vegada és més forta i cal sumar-hi els equips emergents fruit de grans fortunes com el Chelsea, el Manchester City i el PSG que poden cruspir-se a mig termini bona part del focus mediàtic i de títols esportius. El Barça, per tant, ha de posar la màquina de fer ingressos a tot drap, ha de sortir com ho fa l'equip de futbol a la victòria, perquè per preservar el model d'èxit, caldrà que el club segueixi liderant també en l'aspecte econòmic el mercat del futbol.
Res és fàcil, però ara, després que el Barça hagi perdut el patrocini de Turkish Airlines és moment de tornar-hi i de reempendre el camí de l'èxit, perquè sense èxit econòmic és inviable que la maquinària del club funcioni a mig termini.
JordiMayoral |
diumenge, 25 de novembre de 2012 | 23:37h
1) CiU ha obtingut un resultat dolent, un resultat massa baix per liderar solitàriament un procés complicat, més llarg del que prevèiem. CiU va cometre un error majúscul volent personalitzar el procés d'un gran sector dels catalans, fent-ho d'una forma un punt injusta respecte la resta de partits. I evidentment, CiU ha pagat les incoherències internes amb Duran i Lleida al capdavant. I, lògicament CiU ha pagat molt cares les retallades.
2) ERC liderarada per un Oriol Junqueras pletòric en campanya ha doblat resultats i és l'esperança del procés independentista. Junqueras ha sabut trobar el to, generar confiança, transmetre il·lusió i retrobar el seu electorat.
3) El PSC ha obtingut un resultat perillós per l'autoengany. És el pitjor resultat de la seva història i pot semblar bo, però no ho és gens. Pere Navarro ha estat un mal candidat i el PSC ja no és al centre del país, ni pel que sembla serà la 2a força.
4) El PP treu uns bons resultats i no nota les retallades. El fet de tenir el govern espanyol i un aparell mediàtic molt potent l'han ajudat ha retenir el vot espanyolista.
5) ICV ha fet també uns bons resultats amb un discurs clar, net i radical liderant les esquerres al Parlament. Joan Herrera ha estat coherent i ha sabut trobar el seu lloc.
6) Ciutadans ha estat un dels grans guanyadors de les eleccions. Un discurs actual, sense hipoteques del passat i duent a terme una campanya força centrada, Albert Rivera ha superat previsions.
7) La CUP ha estat la gran sorpresa de les eleccions, malgrat ja es podia esperar la seva entrada. Un discurs radical i amb un procés intern de foc lent, ha causat un gran èxit.
8) SI ha estat la damnificada de les eleccions i PxC encara és lluny d'entrar al Parlament.
9) La participació massiva, gairebé d'un 70%, valida absolutament els resultats.
10) La política de pactes, el nou govern i el procés del referèndum és una caixa oberta.
JordiMayoral |
diumenge, 25 de novembre de 2012 | 21:58h
Les dades continuen més o menys igual. És ja evident la caiguda descomunal de CiU, el bon resultat del PSC, ICV i PP, l'ascens espectacular d'ERC i C's i l'entrada de la CUP.
JordiMayoral |
diumenge, 25 de novembre de 2012 | 21:22h
Els nervis afloren, les dades van arribant. Sembla que CiU no farà el resultat esperat, sembla que el PSC aguantarà prou bé, que ERC i C's pujaran molt... Sembla que tot és més complicat, que encara haurem de remar molt els que volem un país lliure. Sembla que res s'assembla al que ens semblava.
JordiMayoral |
diumenge, 25 de novembre de 2012 | 20:54h
Avui sóc dins de Vilaweb, a la redacció del diari, per seguir l'escrutini històric d'aquestes eleccions que poden canviar les nostres vides. Estarem molt atents. Hi serem fins al final, vibrant, perquè avui poden canviar moltes coses.
JordiMayoral |
dimecres, 31 d'octubre de 2012 | 21:22h
Fa temps es considerava el Camp Nou com un dels estadis més freds del món mundial, un camp on només s'animava quan l'equip acompanyava: l'afició feia sentir la seva veu per celebrar els gols i les grans jugades i si les coses anaven maldades, la grada enlloc d'estirar l'equip tenia una actitud queixosa, es lamentava i fins i tot, xiulava i feia mocadores en senyal de protesta. Aquest estat anímic de l'afició, aquesta forma de ser, s'ha anat corregint de forma manifesta. L'animació al Camp Nou i, sobretot en les finals que ha disputat el Barça, ha canviat com ho ha fet el joc, les victòries i la mentalitat guanyadora de l'entitat. Crec que es pot afirmar que el Camp Nou ja no és i suposo que ningú ja ho deu pensar, un dels estadis més freds.
Tot i això i ja des de la campanya electoral, la voluntat del president Sandro Rosell i de diversos grups d'animació era crear una Grada Jove. La finalitat, lògicament, era impulsar l'animació a l'estadi, tot fugint de qualsevol temptativa de violència. La junta directiva va dur aquesta qüestió a votació a l'Assemblea de Compromissaris i aquesta ho va avalar. Ara bé, els Mossos d'Esquadra, pel que ens informen, han detectat massa riscos en la gestació i viabilitat de la Grada Jove i no ha donat el vist-i-plau a la idea.
Actualment, tenim una afició crítica en el bon sentit de la paraula, que anima força, que acompanya l'equip als grans desplaçaments, que se sent part del millor Barça de la història, que té complicitat amb el projecte, però també és cert que l'animació sempre es pot millorar, que molts partits el Camp Nou no registra un alt nivell d'assistència i que moltes vegades, l'actitud del públic es pot qualificar de contemplativa. Així, després de constatar que la Grada Jove no serà possible, cal cercar d'altres solucions per no defallir en l'intent que l'estadi culer sigui tots els partits, un clam.
Primer de tot, el repte és claríssim i és omplir el Camp Nou cada matx. I és que si l'estadi no està ple, l'animació sempre serà baixa i descompensada. Per aconseguir que l'estadi s'ompli la via principal per assolir-ho és que la política del seient lliure sigui hegemònica entre els socis. A cada partit que un soci no pugui assistir al camp, aquest ha d'alliberar el carnet. És cert, que s'han dut a terme desenes d'activitats per fer famós el seient lliure, però potser cal més perseverança i, sobretot, premiar nítidament als socis que sí que alliberen el carnet. Amb el camp ple, l'animació segur que creix, com també ho fan els ingressos pel club.
Després cal crear un clima, una dinàmica, una manera de fer més agosarada que fins ara, més proactiva, més envalentonada a la grada. Els socis i aficionats culers són com són, però no són tots iguals. Els més joves, els d'esperit més jove, la generació de les Copes d'Europa tenen una actitud més positiva i optimista. Ara bé, els socis més grans i els més conservadors, els que han patit també són necessaris, equilibren la il·lusió i fan un Camp Nou més realista. Al capdavall, aquest nou clima que ha de viure l'estadi ha de ser conjunt, no només d'una part de la grada, sinó transversal i decidit, mantenint l'ADN, però cada vegada sent més participatiu i entusiasta.
JordiMayoral |
dilluns, 10 de setembre de 2012 | 21:20h
El Barça sempre ha estat més que un club, ja que ha sabut bategar emocionalment amb el sentiment majoritari del catalanisme. De proves d'aquesta afirmació, n'hi ha a dotzenes, molta gent les recorda o les coneix. És el cas de la xiulada a la Marxa reial, l'himne espanyol, l'any 1925, que va suposar una greu sanció al Barça; és el cas també de l'actiu paper del club durant el franquisme, que com va escriure Manuel Vázquez Montalbán, es va convertir en l'exèrcit desarmat de Catalunya; és el cas del desacomplexament que va tenir el club a favor de la catalanitat en el període de la Transició, i és el cas, en els últims anys, de la promoció i l'acollida de multitud d'iniciatives a favor de la identitat nacional.
Ara bé, sempre que es tracta la relació del Barça i Catalunya n'hi ha que diuen que al Barça no li pertoca fer política partidista a favor o en contra d'una tendència ideològica, i en bona part és cert. Per això cal emmarcar aquesta presa de posició del “més que un club” en una iniciativa a favor del país, de fer país, de teixir complicitats, de sumar nouvinguts, de fer créixer l'autoestima, de generar empatia, de pedalar per la promoció de Catalunya al món. La diferència entre fer política partidista i fer país és una línia divisòria un punt prima, però cal trobar-li el punt, i és possible i és indispensable fer-ho.
Ara, en aquest context en què l'independentisme és majoritari socialment i sembla prou evident que la creació o no d'un futur estat català serà un debat potentíssim, el Barça haurà d'anar prenent-hi posició. I l'haurà de prendre a l'hora de definir el rol institucional en el marc del procés, que francament és una posició complexa, ja que no serà gens fàcil marcar els tempos, no precipitar-se ni quedar-se massa enrere. I el Barça també haurà de prendre posició a l'hora de definir el club esportivament.
Sí, un dels tòpics de l'espanyolisme és formular una burla basada en la idea que si Catalunya fos independent, el Barça hauria de jugar una lliga catalana contra l'Espanyol, el Girona, el Nàstic i el Mataró. Evidentment, és una burla i no una hipòtesi, ja que el Barça és un dels grans clubs del món i no li seria rendible ni viable econòmicament ni competitivament disputar tal campionat. Alhora, des d'aquests sectors que fan aquesta suposició burlesca, obvien com quedaria una lliga espanyola sense el Barça, i és fàcil d'imaginar-s'ho: un monopoli de victòries del Real Madrid i una gran baixada de l'interès mediàtic. Per tant, més enllà de les suposades lligues catalana i espanyola descafeïnades, és un enigma del procés com se solucionaria la garantia de la competitivitat del Barça i també del Real Madrid. Si finalment es constitueix l'estat català, seria possible el manteniment de la lliga espanyola o ibèrica, però realment seria molt més il·lusionant crear una lliga europea potent i sòlida i que generaria molts més ingressos i interès per als clubs i els aficionats que les que actualment es disputen.
Un altre factor a considerar seria quina posició tindria el Barça dins del país en una Catalunya independent. ¿Finalment podria ser un club a seques? O bé continuaria representant les essències nacionals com ha fet fins ara?
JordiMayoral |
dilluns, 10 de setembre de 2012 | 21:14h
Indubtablement, Cristiano Ronaldo és un dels millors futbolistes del món i un dels millors de l'última dècada. El portuguès ha obtingut títols individuals destacadíssims (Bota d'Or, Pilota d'Or i FIFA World Player) i també els grans títols col·lectius en l'àmbit de clubs (Champions, Intercontinental, les lligues d'Anglaterra, Espanya i Portugal). Cristiano Ronaldo és un jugador mediàtic, un esportista que deixa empremta quan participa en un partit, marca la diferència i és especial. És d'aquells jugadors que d'entrada tothom voldria tenir al seu equip i que, francament, al Madrid li ha donat un molt bon resultat, tant competitivament com mediàticament. Però tot aquest capital, tota la seva capacitat, tota la seva qualitat futbolística agafa un to grisós i s'acaba relativitzant per una mala focalització del talent i de la personalitat, ja que massa sovint opta per un estil en què l'ètica no és precisament abundant. Al portuguès li apareix una fatxenderia innecessària que, al capdavall, no és res més que una gran inseguretat. I és que Cristiano, de tant en tant, treu a la llum enfrontant-se amb rivals de manera exagerada, gesticulant en excés davant les aficions contràries i duent a terme declaracions fora de lloc un ego mal digerit que només el pot dur a la frustració. No voldria caure en la idealització de les grans estrelles del Barça com Messi, Iniesta i Xavi, però se'ls evidencia un estil diferent, menys arrogant, més humà i més desacomplexat. Un esportista d'elit com Cristiano hauria d'assumir que l'esport és guanyar i perdre, i que les derrotes ben analitzades són l'avantsala de la glòria. Si en lloc de sobreactuar el seu desencís, el capitalitzés per anar endavant, obtindria millors resultats i una imatge més elegant. Tot plegat, la projecció d'un personatge d'aquest nivell, la focalització de la seva personalitat i la competitivitat ben entesa són elements cabdals per desenvolupar una carrera professional d'èxit.
JordiMayoral |
diumenge, 2 de setembre de 2012 | 18:11h
Per tal de generar la màxima tranquil·litat i confiança entre l'equip i l'afició, en aquesta nova etapa liderara per Tito Vilanova era fonamental un inici de temporada com aquest. I és que aquests tres primers partits oficials estan sent rodons en termes resultadistes: el Barça ja li porta cinc punts al Real Madrid en tan sols dues jornades de lliga. A més, malgrat que la victòria de 3 a 2 al Camp Nou va semblar curta, la supercopa d'Espanya està ben encaminada i amb un empat al Bernabéu, el Barça s'endurà el primer torneig del curs 2012-13. Però el més probable és que no sigui fàcil, el més factible és que dimecres tinguem un partit complicat davant d'un Real Madrid ferit, encès pel seu entrenador arran de les crítiques als seus futbolistes després de la derrota contra el Getafe. Per això, és vital que el Barça surti al terreny de joc fort, tensionat i a per totes, amb les idees clares i fidel a l'estil propi.
No hi ha res que sigui del tot decisiu, però si que un seguit de fets van generant una línia d'actuació i és molt important començar els nous reptes amb bon peu. Per fer-ho, cal seguir el camí conegut, el de la complicitat i també el de l'exigència entre tots els estaments del club, perquè per vèncer i jugar de meravella, per tocar el cel de nou, per seguir fent història cal tota la passió, tota l'energia, tota la dedicació, tota la companyonia possible.
El més probable és que aquest nou Barça post Guardiola, segueixi l'estel marcat per l'entrenador de Santpedor. És ara el moment idoni per preservar el llegat de l'afany de superació, de la gana, de la competivitat i endur-se la supercopa d'Espanya fent el millor partit possible i demostrar que aquest equip no s'ha acabat, sinó tot al contrari, que el cicle continua, que l'hegemonia en el futbol internacional, pesi a qui pesi, és del Barça. I que aquesta generació de futbolistes no caurà en la trampa de l'autocomplaença, de mirar-se el melic. No podem oblidar allò del 'tot guanyat i tot per guanyar', no hem de deixar de pensar que cal seguir remant.
JordiMayoral |
dimarts, 21 d'agost de 2012 | 19:11h
Va ser l'estiu del 2010 quan Sandro Rosell va guanyar les eleccions del FC Barcelona, és a dir, fa més de dos anys que el president comanda la nau d'un dels clubs més importants del món. La victòria de Rosell va ser clara, fruit d'una gran popularitat d'ell com a candidat i d'un programa electoral que els socis van considerar el millor de tots els que es presentaven. I, certament, era prou evident que la seva proposta era la més treballada i amb una posada en escena més consistent.
És fàcil d'imaginar que el dia a dia, la voracitat de les notícies immediates, l'apagar focs habitual en qualsevol entitat, s'ha de fer majúscul en un club com el Barça de dimensió global i de màxima transcendència mediàtica. Per això, des de la plataforma Èxit Blaugrana vam creure que, amb voluntat de servei i amb l'objectiu d'aprofundir en la qualitat democràtica del Barça, era del tot necessari crear una eina didàctica de seguiment dels compromisos electorals. Una eina, que al capdavall, avalués el grau de compliment del programa, allò que massa vegades en àmbits polítics hem vist que servia per guanyar unes eleccions i després s'oblidava impunement.
En el cas de la candidatura de Sandro Rosell era senzill, ja que el seu programa era força meridià, estava estructurat en els diversos àmbits de gestió del club i tenia 58 propostes concretes, avaluables tenint en compte la informació oficial que el club ha anat exposant. Així, a partir d'aquests 58 compromisos electorals del programa, amb els companys d'Èxit Blaugrana vam crear el Rosell Control.
Després d'analitzar punt per punt tots els compromisos inclosos en el programa electoral, el grau de compliment actual és d'un 36%. I bé, tenint en compte que els socis del Barça van escollir el president per un mandat de sis anys, hi ha temps per dur a terme la gran majoria del programa electoral, però s'evidencia que caldrà molta determinació i un seguiment més exhaustiu en el compliment de la base fonamental de les promeses, sobretot en la participació dels socis i la transparència en la gestió. Per exemple, recentment destaquen els incompliments d'uns nous horaris de televisió adequats als interessos dels socis i la distribució transparent de les entrades per a les finals.
(Publicat a El 9 Esportiu el 20/8/2012)
I sí, en el Rosell Control també hi brillen recents compliments importants com el reforçament del model Barça, basat en una àmplia estructura tècnica que inclou des del mateix entrenador fins al secretari tècnic i el responsable de l'esport de base, entre d'altres; i també la reducció de deute del club.
El Rosell Control és la primera anàlisi pública sobre el compliment del programa electoral del president del FC Barcelona, que s'anirà actualitzant periòdicament durant el seu mandat, un observatori que respon a una perspectiva constructiva i sincera, una manera d'entendre el club que estem segurs que és indispensable per reforçar l'entitat i que continuarem amb noves iniciatives i propostes.
JordiMayoral |
dilluns, 6 d'agost de 2012 | 22:38h
Arran del patrocini de Qatar Foundation a la samarreta del Barça vaig escriure fa gairebé deu mesos en aquest diari "Adéu, Qatar Foundation", un article on exposava que l'acord del Barça amb la fundació qatarí no era el millor contracte futbolístic del món en l'àmbit del patrocini, ja que el Manchester United percebia més diners malgrat no ser ni de ben tros, el millor equip del món. Així, l'equip anglès ingressa 34 milions d'euros pel patrocini de la samarreta oficial i la d'entrenament i, per la seva banda, el Barça cobra 30 milions d'euros per temporada incloent aquests dos conceptes.
Més tard, al mes de febrer vaig escriure també en aquest diari un nou article “La veritat sobre l'acord amb Qatar”, on recordava que des de la plataforma Èxit Blaugrana vam formular en el marc de l'Assemblea de Compromissaris una pregunta senzilla, però clau al president Sandro Rosell: com pot ser que el Mancherster United cobri més que el Barça quan el club blaugrana tenia en el moment de la negociació l'hegemonia futbolística mundial, la virginitat d'esponsorització comercial en la samarreta i un lligam històric amb Unicef? Tot seguit, el mateix president Sandro Rosell va respondre posant en dubte els patrocinis que percebia l'equip anglès, donant a entendre que no eren sòlids i que es podien demostrar incompatibles. I bé, han anat passant els mesos i no només s'han demostrat incompatibles els patrocinis del Manchester United, sinó que fa menys d'una setmana, l'equip anglès i l'empresa automobilística Chevrolet han anunciat un nou acord històric de patrocini esportiu: els red devils, segons ha publicat la premsa de més prestigi internacional, cobraran 70 milions de dòlars anuals (que són uns 56,5 milions d'euros) cada temporada a partir de la 2014/15. Per tant, durant dues temporades (el Barça finalitza el seu acord amb Qatar foundation el 2016) el Manchester United ingressarà gairebé el doble de diners per l'esponsorització de la samarreta que el Barça.
I ara, què podem fer? Francament, penso que cal reaccionar immediatament, ser honestos i acceptar que l'acord amb Qatar Foundation va ser precipitat i tot i suposar un important ingrés econòmic, aquest va ser massa petit respecte el que hauria hagut de suposar. Tot seguit cal arremangar-se, posar-s'hi de valent i trobar solucions per no quedar enrere en aquest aspecte cabdal, i és que el Barça precisa de tots els diners possibles per poder seguir fent créixer el model d'èxit actual, renovar als millors futbolistes, fitxar algun crac cada temporada i donar corda al model de la Masia.
Sí, l'United des de fa més d'una dècada ha demostrat ser un club molt hàbil en el màrqueting i l'esponsorització, però sortosament, el Barça té un producte líder per poder capgirar aquesta situació i hi ha tres opcions: renegociar el contracte amb Qatar Foundation i assolir un acord just, rescindir-lo i cercar-ne un de nou que sí que sigui adequat o bé, buscar una nova via d'ingressos. El que si que és segur és que el Barça no es pot permetre ni un dia més, perquè és un desavantatge competitiu greu, tenir un patrocini manifestament inferior al d'un rival directe.
