És evident que el sacrifici de l’anyell pasqual, prescrit per la Llei mosaica, és absolutament deutor del (ja aleshores) remotíssim sacrifici del tòtem. Dins la versió aramea de la Torà dita Targum Yerushalmi (en un poema afegit a Èxode 12, 42) obscurament s’associa en un sentit ritual la “creació”, el sacrifici abrahàmic, la sortida d’Egipte i l’esperança de l’alliberament final. En efecte, el terrible simbolisme implícit en la prescripció de pintar amb sang de l’anyell que ha de ser devorat les llindes de les portes dels membres del “poble”, a fi de ser “reconeguts” per les misterioses forces exterminadores trameses per una estranyament llunyana potència divina, remet directament a l’antiquíssima obligació inexcusable per part de tot membre de la comunitat (sota pena de ser exterminat) de menjar carn de l’animal que se suposa ser portador de la càrrega simbòlica i/o “espiritual” de la tribu. Així, es pertanyen simbiòticament i mútua la gent i la víctima sacrificial (la qual, contràriament, és obligat de respectar durant l’any, precisament pel seu caràcter totèmic i sagrat). El frustrat sacrifici d’Isaac i la seva substitució per un xai (a més de tocar-nos la fibra profunda amb l’angoixa que li suposem i l’acceptació submisa del pare que no es pot permetre dubtar a l’hora de oferir a l’ésser total el fruit de si mateix) és, clarament, una al·lusió mitologitzada a l’aparició en un passat immemorial de l’animal totèmic, és a dir, l’atribució al dit animal de capacitat de substitució quant al “valor” de la víctima, pel que fa a les exigències d’una divinitat terrible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!