El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Sempre tindrem Les Closes.
Tot ordenant la meva biblioteca després del trasllat hi he trobat les dues edicions que tinc de Les closes, de Maria Àngels Anglada. De seguida m’ha vingut a la memòria aquest text que encara subscric. Sens dubte, “El violinista celest” també deu ser el cau dels bons records…
DURANT MESOS HA VOLTAT PER LA CASA una targeta postal amb la firma de Maria Àngels Anglada. Cada cert temps la podies trobar al damunt del moble o enganxada al marc del mirall que hi ha al rebedor. Abans d’aquesta, hi havia hagut d’altres comunicacions, notes que acompanyaven un llibre, dedicatòries, nadales… Sempre breus, a penes unes poques paraules, però d’una intensitat tal que la seva lectura ens complaïa en els moments de dubte. L’última, la que els darrers temps voltava per la casa, amb la imatge d’uns gats juganers, ben simpàtics, que l’Anglada m’havia enviat arran de la publicació d’un llibre meu de poemes, agradava de manera especial la meva filla petita, agent responsable, sens dubte, dels viatges que la cartolina feia de moble en moble.
Ara no hi és, aquesta targeta postal. Per molt que l’he cercada, m’ha estat impossible de trobar. He pensat que ha desaparegut de la mateixa manera que l’amiga i escriptora, amb la subtilesa de qui ha format part de la teva vida i, de cop i volta, s’esvaneix sense aldarulls, perquè només restin els records, els bons records…
I és que sobtava la presència d’aquesta postal amb imatges felines, l’influx poderós de les seves paraules al darrere: “No sempre és el silenci la platja dels poemes. El teu Far de llum grisa m’ha il·luminat una hora de capvespre.” Paraules que tenien molt a veure amb l’actitud personal de Maria Àngels Anglada. La seva serenitat et menava a reflexionar, la seva conversa sempre t’exigia trobar-hi els mots escaients, com si entressis en un territori d’enorme intensitat, on el llenguatge encara guardés significats primigenis, on no hi hauria lloc per a la buidor o la superficialitat. Eren impressions positives, amb les que l’Anglada potser no desitjava atabalar els altres; però, lluny de ferir el seu interlocutor, li obligava a treure el millor d’ell mateix.
Tots els nostres encontres van ser presidits per la cordialitat, però sempre hi havia la sensació, encertada, de pensar que ella sabia molt més del que mostrava, que ho havia llegit gairebé tot i, de vegades, que coneixia la teva obra millor que tu mateix. Però de la Maria Àngels Anglada ens han quedat moltes coses a més del record d’una dona amable, imprescindible, també tenim la seva obra que hauria de ser reconeguda com mereix.
L’Anglada era poeta, per damunt de tot s’estimava la poesia, això es fa palès fins i tot als seus llibres de caire més narratiu. I és freqüent als poetes unes qualitats innates per a l’escriptura. Sempre que pugui trencar les àncores que l’uneixen a la musicalitat extrema, l’escriptor de versos farà servir la seva idea de la literatura per elaborar una prosa exquisida, tan plena de significats en aquesta recerca de límits que de vegades prescindirà sense por de la funció narrativa. El poeta serà, doncs, l’escriptor capaç d’assolir els cims més alts de l’ofici encara què, al llarg del camí, vagi abandonant, per obsoletes, algunes regles d’or de la literatura. Trobarà, doncs, la més ferma expressió del seu esforç: el llenguatge com a font de sentits i ambigüitats, el text com a inici d’una passió extremada pel coneixement.
Gairebé al temps de la sortida de dos poemaris marcats pels seus estudis de les primeres cultures mediterrànies, Díptic (1972) i Kyparissia (1980), Anglada escriu la que és la seva obra capital, Les Closes, premi Josep Pla el 1979. Malgrat l’èxit de posteriors narracions seves, el món narrat en aquesta novel·la, la dedicació que posa en la seva estructura, no van ser superades per l’autora. Feia així justícia a una altra característica bastant freqüent als poetes, escriure una obra narrativa al bell mig de la seva vida, a l’instant de maduresa intel·lectual que assoleixen alguns escriptors entre els quaranta i els cinquanta anys.
Si algú no s’ha enfrontat encara a la lectura d’aquesta obra cimera de la literatura catalana del segle XX, podem dir que Les Closes explica el seu espai més estimat, l’Empordà, en un temps difícil, el regnat d’Isabel II. Un assassinat impregna la vida dels habitants de les Closes, territori real que esdevé mític, territori literari que es fon amb la realitat per oferir-nos, com altres espais de la gran literatura -Macondo, Mágina, Yoknapatawpha- les claus de l’existència dins d’un món tancat que només amb grans dificultats pot reconèixer l’influx exterior. Però l’Anglada no té prou amb un esquema simple i desfà la història en múltiples escriptures, documents, cartes, notes de premsa, que conformen un tapís riquíssim de sentits polièdrics.
Les closes encara ens sorprèn per la seva modernitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Apreciat Julio Ricardo: navegant he trobat el teu article “El violinista celest”. Sòc filla de l’Àngels Anglada i m’ha encantat el teu record. No sé si l’has publicat a algun altre lloc i si amb “el violinista celest” et refereixes a la seva novel.la. Encara tenim postals de gats que guardava, que li encantaven. Recordo una vegada que va portar a casa un gat abandonat. Un dels seus poemes parla de la seva gata, la darrera que va tenir, la Blanqueta. Darrerament als Aiguamolls de l’Empordà han inaugurat un itinerari literari relacionat amb la seva obra, promogut pel Parc i per la Càtedra M.Angels Angladal, de la UDG. Gràcies.