El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
L’altre, de Robert Saladrigas.
Fa uns quants anys, arran d’una complexa situació personal, em va caure a les mans la novel·la de Robert Saladrigas Claris. He de dir que no sols la vaig llegir amb fruïció i que em va despertar la curiositat per la literatura d’aquest autor, també em va servir per millorar i fer una mica de llum sobre aquell instant concret.
Algú trobarà el paràgraf anterior massa íntim per figurar en aquest comentari, però potser no són també això les novel·les que llegim, una part de la nostra biografia, de la nostra intimitat; una altra experiència, viscuda en companyia de personatges que ens parlen de les seves dèries i dels seus problemes? Gràcies a Claris aquell moment va passar amb més facilitat, i la literatura té, segons crec, una funció que pot arribar a ser essencial… Potser no ens ajuda a completar-nos, a viure més enllà de nosaltres.
L’explicació ve també a compte del que he anat trobant a les obres de l’autor. Els llibres de Saladrigas sempre m’han rebut plens d’una gran capacitat per a l’anàlisi de l’ésser humà contemporani, de les seves flaqueses i alegries, dels seus desig obscurs o de la seva lluminositat a l’hora de jutjar aquest tràngol una mica difícil que anomenem existència. I és així perquè som davant d’un gran creador de personatges que ens fan veure el nostre entorn amb esperit crític alhora que ens donen avís sobre una certesa: Ningú de nosaltres pot saber del cert qui és en realitat, quines poden ser les seves reaccions en situacions concretes, tant les més quotidianes com aquelles que ens surten al pas sense avisar i acaben provocant una crida al nostre interior menys transitat…
Ara ha sortit la novel·la L’altre i la sensació no ha canviat. Saladrigas ens posa al davant una excel·lent galeria de personatges per parlar-nos del neguit i del dubte, del sexe i del terror a la vellesa, dels negocis i la picaresca, però, en el fons, ens parla d’uns éssers perduts a meitat de camí, capaços de provocar el nostre fàstic o la nostra comprensió. Sempre a través d’una prosa excel·lent, que ens va embolicant en un mar de detalls quotidians per completar aquelles parts que ens faltaven de la roda de la vida.
A més d’això, l’autor és un dels pocs que saben narrar amb perícia situacions eròtiques. Esdevenen creïbles, necessàries. Ens assalten amb la seva versemblança, encara que les considerem massa fortes o feridores. Es tracta doncs d’una característica no gaire comuna a altres narradors i s’ha d’agrair la sinceritat de la seva prosa, s’ha de celebrar la seva capacitat de mostrar l’ésser humà des d’un angle que no sempre ha estat fàcil per a la literatura.
Les peripècies que s’expliquen a L’altre són una extensió de la saviesa que l’autor ha demostrat ja en llibres anteriors. I, a més a més, confirmen una opinió que vinc covant des de fa temps. Saladrigas és un bon escriptor de novel·les, de vegades, com ja he dit, d’excel·lents novel·les, però en les distàncies curtes, quan ens ofereix aquestes petites peces de rellotgeria narrativa, ens trobem davant d’un mestre de la literatura catalana actual.
Si algú té dubtes, pot llegir aquest descens als inferns de la vida quotidiana, aquest apropament a la desesperança que ens envolta, i treure conclusions.
_____________________________
Robert Saladrigas, L’altre, Barcelona, La Magrana, 2008, 143 pàgs.
(Publicat al Serra d’Or)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
hola, un altre més per apuntar a la llista d’autors que no he legit. Però haurà d’esperar uns dies, perquè ara em té enganxat un llibre que es diu ELS SECRETS DE LA REINA, et sona?
Fins aviat i gràcies pels articles amb què ens obsequies!