El violinista celest

Fa un parell d’anys, arran d’una promoció de quiosc, vaig tenir ocasió d’enfrontar-me a la lectura d’Els pilars de la terra. Vull dir que se’m va posar per davant, a l’abast, i que potser no m’hi hauria abocat de no ser així. El vaig acabar en dues o tres etapes, amb els intervals necessaris a la seva extensió i a la necessitat de fer diverses lectures. Hi ha moltes coses del llibre d’en Follet que em van agradar, d’altres no tant. Les raons són molt semblants a les que puc adduir després de la immersió salvatge al nou lliurament de la saga: Un món sense fi.

Molts lectors rebutgen d’entrada un llibre que té al darrere un gran aparell publicitari, però la realitat ens diu que no sempre funciona l’equació llibre/autor desconeguts = experiència inoblidable. D’entrada sembla cert que en alguns gèneres literaris “populars” s’han refugiat moltes de les grans estructures i dels recursos literaris del segle XIX. Els best-sellers, alguns, si més no, són construccions mil·limètriques que pretenen arrossegar el lector -característica que també trobem a Víctor Hugo, per exemple-, amb personatges que presenten una progressió clara en la seva existència i, sobretot, amb una tasca admirable de documentació al darrere. Poc importa si, com en el cas de Ken Follet, moltes de les recerques han estat fetes per una empresa americana que s’hi dedica; el cas és com fa servir aquesta documentació l’escriptor, com és capaç de generar una trama; si aconsegueix entretenir-nos, interessar-nos…

Aquests trets narratius estan presents a Els pilars de la terra i també, potser amb més profit encara, a Un món sense fi. La història engega dos-cents anys després que acabés l’anterior, en una Europa del segle XIV, a les portes de la crisi que generarà la pesta negra, amb conseqüències com la desaparició del feudalisme com a sistema social. El canemàs on l’autor va construint la trama permet que les relacions entre els personatges –sovint més grans que la vida, tal com reclamen alguns teòrics del best-seller– esdevinguin sorprenents.

D’altra banda, un dels aspectes més destacats de les construccions narratives d’en Follet és la seva capacitat per fer viure els personatges dins la Història, ben lluny de les pífies d’altres autors que es limiten a explicar-nos, com si fos un article de la revista Muy interesante –sí, podeu pensar en La catedral del mar, si voleu-, què passava en aquella època. El lector assisteix a un desplegament històric que, segueixi o no la realitat de l’època -tots els novel·listes, però també els historiadors, es prenen les seves llicències-, convenç les expectatives del lector que s’hi acosta buscant una ficció de base realista.

Potser algú s’estarà preguntant: D’acord, però on radica el problema? La resposta mereix algunes consideracions. La narrativa actual ens té acostumats a obres que sovint posen per davant el treball de llenguatge i desatenen altres característiques de la novel·la més tradicional. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que Un món sense fi mereix un aprovat ratllant el notable. Si la llegim des d’un punt de vista exigent, potser el que més crida l’atenció és que la fórmula, ja explotada a Els pilars de la terra, per moments ens sona repetida, tot i que els personatges han guanyat en matisos i que la història està millor traçada.

Com a conclusió es pot dir que Ken Follet compleix molt bé les exigències del gènere i que el trànsit per aquest miler llarg de pàgines pot quedar com una grata experiència, sobretot a la memòria dels qui cerquen un llibre entretingut per passar llargues estones enganxats a la lectura.

__________________________

Ken Follet, Un món sense fi, Barcelona, Edicions 62, 2008, 1264 p.

(Publicat al Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!