Un dels ?heterònims? més reeixits d?en Pessoa, l?escriptor italià Antonio Tabucchi, va definir la immensitat literària que ens va llegar el portuguès com ?un bagul ple de gent?. L?encert de la frase només té parangó amb la qualitat que conté aquesta història pessoana d?heterònims, poemes, dietaris irrepetibles, tot ben desat, o potser abandonat a l?oblit, en un bagul que per moments ens pot haver semblat que contenia tota la literatura portuguesa necessària. Aquesta sensació suposa una tremenda injustícia, atès que Portugal va produir el segle passat -com a mínim, posant el llistó al punt més alt de les nostres exigències- més d?una dotzena de narradors i poetes de primera línia. El més sorprenent potser seria que, d?aquests dotze, tres o quatre haurien estat fruit d?una mateixa mà?
Després dels poemes d?Alvaro de Campos i Alberto Caeiro, les odes de Ricardo Reis o les proses de Bernardo Soares, El llibre del desassossec ?tan magistralment traduït per Gabriel Sampol i Nicolau Dols per aquesta mateixa editorial-, no sembla raonable que la ploma de l?escriptor portuguès Fernando Pessoa contingués noves sorpreses significatives. Aquest bagul, però, fa temps que va esdevenir insondable i cada nova peça suposa un registre inèdit que alhora ens fa vibrar amb plaers recognoscibles?
L?últim ha estat L?educació de l?estoic, poc més de quaranta pàgines envoltades per alguns textos solts que Pessoa va atribuir al Baró de Teive, suïcida, filòsof, poeta i una de les plomes més lúcides del seu temps. Ja des del subtítol, en Teive posava les coses difícils: la impossibilitat de fer art superior. Però una lectura atenta d?aquesta breu obra mestra pren el camí contrari, ens il·lustra sobre la immensa capacitat del pensament, amb una voluntat d?anàlisi i, sobretot, uns resultats creatius que, aprofitarien per a situar l?autor al capdavall del seu segle.
L?educació de l?estoic penetra els aspectes més contradictoris de l?art i de la intel·ligència creadora per a assolir llums inèdites, formulades gràcies a un llenguatge meridià que no defuig en cap moment la fondària filosòfica, ni tampoc el traç subtil de la poesia. Impossible sostreure’s a la temptació d?incloure un breu fragment: ?Perquè un home pugui ser distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral. No sé quin joc o ironia de les coses ens condemna a la impossibilitat d?aquesta dualitat tan gran.?
S?ha de dir, però, que aquest és un llibre per a la quietud. Només des de la quietud extrema podrem gaudir dels seus aforismes, d?una visió de l?existència que, tot i datar-se als anys vint del segle passat, traspua una modernitat esclatant. Pessoa va deixar escrites moltes pàgines que es poden interpretar com estremidores filosofies vitals. La desesperança, la ironia, la impossibilitat de l?art en un entorn sempre hostil a la reflexió. També aquestes quaranta pàgines escasses, les proses que s?hi atresoren, podrien marcar tota una existència. I, paradoxalment, Pessoa sempre té un fons vaporós, un xic de sopor que, contradicció pessoana per excel·lència, fuig de la somnolència per establir la justa mesura de les coses.
Facin una prova. Agafin aquest llibre, breu, format de butxaca, i passin a considerar-lo la filosofia personal de vida d?aquest estiu, prosa a prosa, paraula a paraula, amb la intenció de la durabilitat. Ja em diran si no acaben l?estiu mirant la vida d?una altra manera.
____________________________________________________________
Fernando Pessoa, L?educació de l?estoic,
Barcelona, Quaderns Crema, 2003, 83 p.
(Traducció d?Antoni Ibáñez)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!