Però quan la rifa no toca és millor que pensem que no devia convenir.
La sort és molt obscena i mostraria els nostres secrets. Mercedes? Piscines? Llanxes més ràpides que les dels contrabandistes? Si la rifa ens convertís en milionetis, ens tornaríem vulgars en l’acte?
El cas és que no hi ha garanties que si una autèntica pluja de milions ens hagués estat adjudicada la destinaríem a practicar l’elegància, el mecenatge, l’art, la filantropia, la recerca del sant Greal, de la perfecció, de la bellesa o, directament, de Déu, que ja és aquella màxima elevació que només poden sospirar els benaurats prèviament beneïts amb la gràcia de la fe.
Jo en conec un que era una bona persona tirant a pusil·lànime, sempre davant dels fogons d’una cuina d’hotel, i la Primitiva automàticament el va tornar un fatxenda i em volia fer creure que entenia els meus escrits. Era veritat que duia el diari davall el braç i que hi havia un escrit meu, però no era cert que l’entengués. Hagué de reconèixer que s’ho feia llegir i que s’ho feia explicar: perquè li agradava el so de les paraules en els meus escrits, m’obsequià amablement. Ben fet.
Però, si la sort no ens somriu almenys una vegada a la vida, com podríem estar-ne mai segurs que si volem ser rics no és per fer com ells i no és per poder humiliar l’altri. Com podrem governar la temptació de no ofendre ni intimidar els qui ens hagin estat putejant, a causa dels doblers o per un altre motiu. Sincerament: començ a pensar que jo ja em conformaria de no fer-ho amb l’estil seu, però no puc prometre res més. A horterades com les que fan entrant i sortint de les joieries embolcallats amb abrics de visó i rient per als fotomatón de la despietada, miserable premsa del cor, crec que no hi estic tan exposada i que les podria suprimir sense fer cap esforç. Però a tothom la sort li hauria de poder canviar almenys un cop a la vida per poder verificar aquestes coses. Crec que ens bastarien poques hores per saber si efectivament som qui som. Unes hores que els rics també haurien d’aprofitar per descobrir si saben esser normals o si també en aquest tram farien el ridícul: el qui no està avesat a anar a l’església en el portal s’agenolla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!