NOMÉS UN DETALL És l’article que miraré d’escriure avui (ja n’he fet una mica d’esborrany) sobre el transcurs del temps. Demano paciència, no em trob gaire bé de salut i és una cosa difícil d’envestir. Aquesta mena d’escrits es poden intentar per les festes del poble, als funerals o quan hi ha una catàstrofe: és
Vaig a regar i cap a Pollença a parlar de la República, no importa quina: a parlar d’una gent que fou embolicada, una vegada més, en conflictes que no li anaven ni venien, i varen esguerrar la seva vida, varen dur a perdre el seu patrimoni i han viscut tota la vida com empestats i
Vat aquest mateix. La bandera no cal que sigui ni la de Pollença ni l’anarquista ni la falangista… Els himnes haurien de començar a ser peces de repertori i no alçaments de la població per llençar les criatures dins del brut…
Ho podeu llegir a la novel·la El Canvi, de Miquel Bauçà (si teniu tanta de sort que la trobeu). Si els ianquis no haguessin entrat als camps de concentració per alliberar-los, avui a Hollywood encara farien pel·lícules sobre la Guerra Civil Espanyola, ema inesgotable…
Tot aquest repertori i no trob Mujeres, que és una cançó preciosa que sempre em fa plorar… Jo que no vaig de plorim, trob que avui és dia de bramar…
Que diguin el que vulguin. També hi va haver malsrotllos amb els republicans, antes roja que rota y todo esto. Tanmateix la varen haver de pagar ben cara, pobrissons, els republicans espanyols, a la intrasigència de la seva nissaga…
Jo fatal, però encara em pensava que estaria pitjor i que no podria anar a Pollença, on havíem quedat per trobar-nos, vostè i jo. Perquè és vostè -la República Espanyola- qui m’ha llogada. Oi? Farem tot quant sabrem. No pateixi. Els meus recursos no podran ser mobilitzats ni prop fer-s’hi, avui; però si em deixen conversar,
Però el remolc de la bicicleta justament ha sortit embullat. M’ha sabut greu.
No és la primera vegada que el llustre d’acer inoxidable d’un punxó per fer carn a la brasa travessa el meu cervell com si en volgués fer una brochette. Puc dir que ja comença a ser normal, en entrar en una llibreria o en enviar-hi algú amb la recomanació d’adquirir El Canvi, fer calada buida. Hi ha dues coses
I would like to invite you to spend some days in Mallorca… …but now it’s not the best moment to do it. The only thing I can do is to reproduce your poem JUNY up to my blog L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS mesvilaweb.cat and to hope your struggle and suffering will disappear very soon. Is the only
Juny Mai de la vidano podré esquivar “Juny”.Juny, on morí el meu cor,on morí el meu poema,on l’estimadamorí en el romàntic bassal de sang. Juny, el sol abrusador m’esqueixa la pelli revela l’abast veritable de la meva ferida.Juny: el peix se’n va del mar de sangneda cap a un altre lloc on hivernar. Juny, la
València, lluny dels criminals Prop dels amants AMB EN GUILLEM AGULLÓ NI OBLIT NI PERDÓ
Quan començàvem a escriure, na Carme Riera ho va dir a l’inrevés. Sonava, més o menys: “si me mor que no m’enterrin, que me tirin a la mar…” Tots ens hi vàrem apuntar, jo la primera. Ja sé que encara no hi havia aquestes instal·lacions que es diuen Clubs Nàutics ni tanta colloneria, llavors. Tanmateix,