L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Si m’han de pelar que em pelin en públic com a l’Anna Politkòskaia. Per fer les coses bé no s’han d’haver d’amagar

El veredicte de la darrera convocatòria dels premis Prudenci Bertrana m’ha fet somriure. Per casualitat, no m’hi presentava. Però no m’acabo de creure que vint-i-cinc novel·les que hi concorrien totes estiguin desproveïdes d’ambició. Crec, més tost, que entre els llibres que es publicaran aquesta tardor-hivern, n’hi haurà més de dos d’aquests ‘fracassats’.

De tant en tant, diuen (els que manen i escampen consignes i directrius suposadament modernes perquè volen quedar bé: volen quedar normals) que els escriptors catalans hem de tocar el tema de la nostra opressió nacional en les nostres trames, i que fins que no ho farem, escorrent l’embalum perquè els editors es dignin posar-nos als seus catàlegs gestionats amb suports genèrics que no els exigeixen els riscos que es podrien seguir d’haver editat segons què, no podrem ser escriptors normals com els ianquis que ens agraden tant. Els ianquis, tanmateix, no amaguen els jueus ni la seva peripècia. Són els editors catalans que amaguen la peripècia que cada dia que passa ens colla al ‘garrote vil’ que ens està ofegant.

Desprestigien, amaguen i ofeguen tothom que no sigui de la corda del fill del falangista que va entrar per la Diagonal.

I a Mallorca desprestigien, amaguen i ofeguen tothom que no passi per les verguetes d’aquell que té permís del borbi per protegir/ofegar el català i tota la vitalitat de la gent que hi batega.

I no diran mai que qui va salvar Can Cuarassa de l’especulació salvatge fou un escrit senzill en català publicat en un diari de Madrid.

Mai no ho diran.

Els catalans i molts d’aquells que oficialment defensen el català, a Mallorca i fora de Mallorca, no tenen el mateix negoci que tenim els que defensam poder seguir alenant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!