Xavier Capdevila, en bloc

Ha passat una setmana i les anàlisis del resultat electoral del 9-M, tant les que fan els polítics participants com les dels opinadors mediàtics, comencen a donar claus en molts sentits. Caldrà esperar encara i veure si es concreten algunes esperances. Però jo que soc de mena optimista -al marge de que ho sigui o no el meu país- penso que tot plegat està sensiblement millor que abans; no només les perspectives dels que van guanyar sinó també per l’oportunitat que s’obre als que van perdre, si saben fer una lectura constructiva de la derrota. Del conjunt en podem sortir, també els catalans, menys emprenyats i menys ximplets (gràcies F.Marc) del que -diuen- estàvem fins ara.

Espanya seria del PP sense Catalunya, el vot socialista català ha estat decisiu; però aquesta realitat matemàtica és un èxit o una amenaça? Està clar que el ‘gag’ dels de Polònia, fent independentistes als del PP és bo i alhora esquizofrènic: sense Catalunya el PP no hauria fet el discurs anticatalà que tant bé li ha anat per guanyar tants vots a Espanya en general i al País València en particular. El PP no s’ha clavat la gran castanya però Rajoy ha decidit espolsar-se l’aznarisme per salvar-se ell i veure si era aquí on hi havia la clau de la derrota.

El resultat de Catalunya obliga al PSOE -els espanyols més progressistes, més avançats i també més amables- a pactar amb Catalunya, no només coiuntures programàtiques, infraestructures, finançament, desenvolupament de l’Estatut… sinó també un model de relació a mig termini que liquidi o al menys suavitzi l’etern problema català.

I aquí la gran responsabilitat la té el partit que a Catalunya ha guanyat les eleccions, el PSC que no només ha aconseguit mobilitzar el seu electorat, sinó també vots que en altres moments havien anat a ERC a IC o a CiU; com bé assenyalen alguns analistes d’aquests dies, el PSC també ha recollit vots de ciutadans gens sucursalistes, de catalanistes i fins i tot vots sobiranistes… encara que fos perquè s’estimen més un PSOE ple de contradicions però dialogant, que no una dreta amb l’opció reaccionària i centralista ben clara i definida.  El PSC hauria de ser valent i liderar un projecte nacional de Catalunya el màxim d`ambiciós i fer-ho amb els altres partits que es reivindiquen catalanistes; si va haver-hi un intent en la redacció de l’Estatut, per què no tornar-ho a provar?

Val a dir que, malgrat la vena optimista, el que exposo és més una il·lusió que un convenciment. I no només perquè el catalanisme no és el tret més destacat dels dirigents més públics i més actuals del PSC, sinó també perquè refio poc de les ganes de consens nacional de CiU i d’ERC. Els convergents perquè són els més interessats en el “sucursalisme” del PSC (intent de pactar amb ZP canvis a la Generalitat, ganes de ser l’únic grup català a Madrid); els republicans perquè novament han guanyat l’òscar de l’infantilisme polític (ni 24 hores han esperat per provocar crisis al govern que “sotspresideixen” i poques menys per barallar-se en públic). Una llàstima! 

Deixeu-me pintar un panorama que se m’acut més com a possible, que com a desitjable: Zapatero pactarà acords estables de legislatura amb CiU amb coneixement del PSC. ERC sortirà del govern després del seu congrés i a la tardor, eleccions al Parlament. Guanyi qui guanyi, la socio-vergència està servida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!