Si es presentèssin els de Polònia…
Al menys riuríem.
La tristor amb la que alguns anirem a votar diumenge està molt lluny, ja no de l’emoció de les primeres votacions a finals dels 70, sinó també de la convicció o les ganes de canvi amb que vàrem votar fa 4 anys, el 14 de març de 2004.
El PP més franquista, el PP més centralista, el PP més mentider no podia reproduir-se amb un clon d’Aznar que es deia Mariano Rajoy i va passar el que semblava impossible, el que cap enquesta pronosticava: van guanyar els socialistes. Però sobretot guanyaven uns socialistes nous que parlaven de la España plural i que prometien respectar les decisions sobiranes del Parlament de Catalunya. Ens van treure de la guerra, han fet lleis socials avançades i progressistes,… però també ens han fallat, en temes que no són menors sinó que afecten, i molt, a la sensibilitat (i també a la butxaca) i per tant a la credibilitat. Només han passat 4 anys i sembla que el desencís ens vingui des de la transició.
Si es presentèssin els de Polònia tindria clar a qui votar. I a més votaria content, content i de bon humor.
Vaig pensar en els de Polònia quan vaig veure penjat d’un fanal un cartell electoral que em va semblar que era el Queco. I no, era el Joan Herrera amb unes ulleres semblants a les del Novell quan va de paisà. Adjunto el cartell aquí sota i dieu-me si no s’assemblen!
Llàstima que sigui d’IC l’Herrera, perquè és un candidat treballador (és un dels diputats que més curra) i se’l veu honrat, però té un posat trist, com amargat, … I a més és d’aquell partit on les grans decisions les prenen en el menjador de casa (per aquí Gràcia) o al llit, el matrimoni (perdò parella de fet pijo-progre) Saura-Mayol, ells i un parell més (és a dir que són quatre) que viuen de la nostàlgia excomunista (els queda algun deix, com el costum d’imposar comissaris polítics) o del cuento verd (a cada elecció segueixen presentant-se l’Alternativa Verda i els Verdes de sempre que teòricament eren la V d’ICV). Però vaig estar a punt de decidir votar-lo, fent veure que votava al Queco.
Jo no vull que torni el PP de Rajoy que crema l’últim cartutx de l’aznarisme reaccionari i que, si s’enfonsa de valent, potser es domesticarà.
I tinc molt clar que no és el mateix ni per a la nostra vida quotidiana, ni per al progrés general, ni per al futur de Catalunya i el seu dret a decidir, que guanyi Zapatero o que guanyi Rajoy. És molt diferent. I encara tenim dret a que ens quedi alguna esperança.
Però aquest cop no vull anar a votar amb una pinça al nas.
Tinc ganes de votar content.
Ohhhh si es presentèssin els de Polònia !!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho dieu tantes vegades que jo em veig obligat a repetir el contrari una vegada i una altra.
Les enquestes donàven una majoria tant minsa al PP que amb quasi absoluta seguretat no hagués pogut formar govern.
Els atemptats perseguien l’objectiu de que el PP guanyés la majoria absoluta, no pas enderrocar el govern.
Si no haguessin sigut tant rucs de negar l’autoria dels atemptats i s’haguessin limitat a dir que aquests atemptats demostraven els seus arguments i cridar al nacionalisme castellà, l’haguessin aconseguit sense dubte.
Però sense atemptats haguessin perdut el govern, encara que tinguessin el grup majoritari al congrès.
Hola maco: ho sento, però aquesta vegada no comparteixo del tot la teva opinió, n’hem de parlar…no sóc ni tan pessimista, ni tan negativa, tot és força relatiu i ben bé que ens van les coses, o és que no has fet un bon ….bé , ja paro i no m’enrollo que segur que m’ho tiraràs tot per terra, ja discutirem. Jo si que aniré a votar, amb il.lusió! Una abraçada! I.O.
Algú parlarà obertament i clarament d’acabar amb la mort a l’esquena, la por i el terror al preu que sigui? Sense condicions, amb la negociació que calgui, sense imposicions, amb ganes d’acabar.
Una de les hipocresies més grans d’aquesta campanya ha estat que ningú dels grans sobretot (però tampoc dels mitjans) ha parlat clar sobre terrorisme; només demagodia i mentides, sí mentides, però no per dir que no negocies quan negocies, sinó per dir que no negociaràs mai quan saps que el que cal és negociar. No vol tothom que s’acabi, doncs no m’ho expliquis i acabem ja.