Potser sí que som un país optimista
El resultat de les eleccions generals espanyoles a Catalunya diu moltes coses. Però potser és bo que no les analitzem només en clau partidista, que han fet bé o malament els partits i els polítics, sinó en clau ciutadana: ¿què volen els electors catalans que de manera massiva i contundent han anat a dir-ho a les urnes?
I la conclusió primera és que volen una Catalunya optimista, tranquil·la, discreta, inserida en un projecte d’Espanya que se’l veu amable, dialogant i progressista, encara que a vegades ens enganyi una mica no complint les promeses dels mitings o ens deixi tirats durant mesos en una estació de rodalies.
Ja se sap que tot no pot ser. I amb aquests ja ens va bé, sobretot perquè els altres són molt pitjors i sembla que ens odien. I amb aquells altres, els petits, que algunes vegades ens han excitat i que són simpàtics i somniatruites, … no anirem mai enlloc, per tant quan les coses van serioses apostem sobre segur.
Potser sí que aquest país té una identitat clara però que no li costa gens barrejar-la amb altres identitats, sense que ningú les imposi, sense que ningú les aixequi de bandera o les converteixi en instrument de conflicte, sense que ningú exigeixi gaires sacrificis per defensar-les, en un món cada dia més globalitzat i uniformat.
Potser sí que aquest país no és independentista. No sap o no vol saber quines ventatges o quins inconvenients tindria una frontera a l’Ebre. I ja li està bé limitar-se a marcar la diferència, en un joc de regateig amable i botiguer amb les Espanyes –que tant ens necessiten– i que sempre acaben cedint-nos algun peix nou per al nostre vell cove. Potser si es convoquès un referendum d’independència es perdria, com passa al Quebec cada vegada més.
Potser sí que el discurs ecologista fa gràcia però és més efectiu si ens el proposa el Caprabo que si ens el venen grupets minúsculs amb marques tan passades de moda com roig, verd, violeta o esquerra de debó o units en la discrepància, sense referències més enllà de la Cuba agonitzant del pobre Fidel.
Potser tots plegats, sobretot la intel·lectualitat, els opinadors, els periodistes, els polítics, els dirigents… estem dibuixant un projecte de país il·lusori que no interessa o, si més no, que no preocupa, als ciutadans de Catalunya.
El PSC, amb una candidata discreta en discurs, en experiència i en popularitat, ha aconseguit el 45 % del suport dels catalans. Està clar que no ha sigut ella sola, ni tampoc el seu segon mig amagat que es diu Joan Clos… sinó la imatge, el discurs, l’experiència i la gestió d’un govern presidit per José Luís Rodríguez Zapatero i el record d’un Felipe González que era molt millor que l’Aznar… I les ganes de tranquil·litat i bons aliments.
I CiU, des de la grisor d’una oposició fatigant i amb un candidat discutit des de la part majoritària de la coalició, no només ha salvat els trastos sinó que ha millorat posicions amb el 21 % de l’electorat, posant-se una altra vegada en l’eix central de la política espanyola, i de retruc evident, de la catalana.
I, al tanto, el tercer partit de Catalunya és el PP i els seus electors superen els de ERC i ICVEUA sumats. Un 16 % de catalans volen una Espanya encara més unitària i una Catalunya més espanyola.
Això és el que hi ha. Si convenim que és un resultat legítim i que estem en un país de ciutadans lliures i informats. Parlar de propagandes intoxicadores, de foment del bipartidisme, de llei electoral millorable… pot estar bé per treballar en projectes reformadors de futur a partir d’ara mateix, però no serveix per lamentar-se del resultat d’un partit al que tots hi estaven jugant.
La Catalunya optimista existeix. I el català emprenyat no és majoritari. En tot cas, ens queda aquest vici rondinaire, aquest lament persistent de que no ens estimen i tan bons que som… Un lament però que busca el pacte i el rèdit i que, sobretot, no vol ni soroll ni trencadisses,… Ja en té prous quan perd el Barça.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Irònic però lúcid, Xavier, el teu anàlisi. L’estada a les Amèriques t’ha donat més perspectiva i t’ha fet relativitzar algunes coses, em sembla…
molt raonat i molt interessant el teu post… però al meu entendre et deixes dues coses importants. Primer: que aquestes eleccions s’han plantejat exclusivament com un “o zapatero o Rajoy” i molts catalans han votat al psoe per evitar al PP. Per tant, qualsevol anàlisi extrapolatiu que es deixi de banda això és pura especulació i interessadament partidista. O és que et penses que ens agrada que ens prenguin el pèl amb la retallada de l’Estatut i el merder de rodalies? I segon: que 1 milió i mig de persones es van abstenir de votar. Potser hauriem de tenir-ho en compte això, oi?
Resumint… Que tenim un país de merda! Clar i català!!!
Gens d’acord amb el Jordi, aquest és un pais fantastic, ric i plural, i perquè no dir-ho optimista. i Molt d’acord amb lo cap gros jo també t’he notat un canvi positiu desde la vinguda de les Amèriques. Molt be l’article, encara que ja m’el havies resumit fent el vermut, l’analisi general que fas el suscric totalment.
Hola Xavier,
Sí, la Catalunya optimista existeix, més enllà del vot útil (també) i de tot el que sempre es diu. Quan es parla de “la gent això, la gent allò”, la gent som tu, jo i molts altres com nosaltres que sap molt bé el que vota i el que vol encara que també patim decepcions. Ja sabem que la realitat és molt complexa i difícil de gestionar però malgrat “tots els ets i uts” impera la lucidesa i el sentit comú.
Canviant de tema, ja he vist que has tingut una rentréé cultural d’allò més interessant entre concerts, teatre i cinema. A mi El llibertí em va agradar molt. El duel dialèctic entre en Madaula (cul apart) i la Conejero és sensacional. També vaig anar a veure l’altre dia No es país para viejos. A mi em va agradar molt. Els Coen “són molt Coen” però aquesta vegada els he trobat insuperables amb l’impressionant retrat que fan de la degradació personal i moral de tot un país. Un alegat contra la violència encara que sembli tot el contrari. Això sí, crec que no és una pel.lícula que es pugui recomanar.
Bé, ja veus que t’escric poc (piles i piles d’exàmens que ja he corregit!!) però que aprofito l’espai.
Petons i fins la propera,
Olga
Hola Xavier, ara que ja he après a entrar al teu bloc, hem trovo que encara hi ha el Sabater a la Foto, amb el mateix article, es clar….
Trovo a faltar un altre reportatge fresc, una idea…. m’agradaria saber la teva opinio sobre el festval d’eurovision, i del personatge que envia Espanya, el Chiquiliquatre o que se jo de la factoria El Terrat. No te desperdici… em fa riure molt. Be ja veus ara cada dia entro al bloc. Porfa.. no triguis gaire a posar un nou article. Un petonàs.