Ha costat i hi ha arribat de retruc. Però des de dimecres dia 2 de juliol, el meu amic Sixte Moral i Reixach és diputat al Congrés d’Espanya. Des de don Víctor Balaguer, és el tercer vilanoví que arriba a Madrid com a diputat elegit per Barcelona, després de Carles Campuzano i Josep Piqué. També és el primer socialista vilanoví amb un escó al Congrés i el segon que arriba a les Corts Generals, després de l’Assumpta Baig que és senadora des de fa cinc anys per delegació del Parlament de Catalunya. Però sobretot és el primer diputat de la història que és amic meu. I això –que potser no té cap importància exterior- a mi em té molt content, tant que en algun moment em vaig posar nerviós perquè veia al Sixte capaç d’engegar-ho tot a dida i renunciar a l’escó que li tocava.
El Sixte és el polític més heterodoxe que mai he conegut. És un polític nat que fa veure que no vol ser-ho. D’una fidelitat tan absoluta i d’una integritat tan tossuda que a vegades el fa superb, aspre o desconcertant. Ens hem acostumat tant al possibilisme de la política, als canvis d’actitud, a la relativització dels compromisos… que és fa difícil d’entendre que pugui haver-hi polítics amb principis irrenunciables. Si a això hi afegim un caràcter exageradament tímid i una al·lèrgia incontenible a la notorietat, tenim un personatge amb una injusta fama d’antipàtic a qui se li atribueixen maneres assilvestrades, que recorden un Mowgli made-in-Vilanova, entre entranyable i desesperant.
Al Sixte el vaig conèixer deu fer… 40 anys. I de caràcter ha canviat ben poc; potser és per això que en l’aspecte ha sovintejat més els canvis: melena fins a l’esquena, rapades pseudo-punki, bigot, barba de dos dies, barba llarga, barba blanca… o passar del tratjo amb corbata a les bermudes amb samarreta sense mànigues. Aleshores -quan fumava ducados en mig d’un camp de blat mirant la lluna amb uns texans estripats i plens de grafitis- ja desprenia una aureola de líder envoltada de misteri, tan atractiva com provocadora, que seduïa a aquells ràngers adolescents de Font-rubí o Perafita, que més tard enamorava tant a les jovenetes progres com a les pijes, i que per fi va convèncer als militants socialistes de Vilanova que el van fer guanyar unes primàries i als vilanovins i vilanovines que van voler fer-lo alcalde.
Va plegar d’alcalde abans d’hora perque-li-va-donar-la-gana i en un acte que de tan conseqüent i responsable jo sempre he pensat que va ser enormement contraproduent i irresponsable. I va voler tornar a l’escola per demostrar que un polític està de pas i mai ha de fer del servei públic un status laboral a perpetuïtat. Quan no reclamava premis van voler premiar-lo amb càrrecs, aprofitant que el PSC té despatxos de sobres a totes les administracions que controla. I quan tramitava tornar a l’escola li cau un escó que no esperava (per la dimissió de la diputada Elisenda Malaret), fruit d’una llista a la qual va votar en contra (l’únic vot en contra de tot el Consell Nacional del PSC), precisament perquè la seva candidatura anava més enrere del que li havien promès.
“No és la manera com volia arribar a diputat” o “A mi ningú m’ha dit res” eren les seves frases més repetides aquests dies quan algú li preguntava o el felicitava per la seva imminent ascensió al parlament espanyol. Inconformista fins al final, la seva última aparició pública en política l’ha protagonitzat proposant al proper Congrés del PSC -no pas a títol individual sinó aconseguint el suport de tota l’agrupació de Vilanova- unes esmenes incòmodes sobre el grup parlamentari propi del PSC a Madrid i el respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya: (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2901976).
No és de la corda dels que manen avui al PSC però, disciplinat i respectuós, mai no ha volgut trencar la corda que l’uneix al socialisme català des de fa quasi 30 anys, quan hi va arribar des de l’esquerra independentista amb ganes de fer política útil i de la mà de dos vells amics –un era el Jesús Contreras– que no només se l’estimaven molt sinó que creien en ell i en la seva manera singular i radical de treballar pels demés, de fer servei públic, de veure la política. Ell sempre ha pensat que –malgrat tots els malgrats- és encara el PSC el lloc més pràctic per aplicar el que pensa.
Estic segur que la seva capacitat de treball, el seu rigor i precisió i la seva puntualitat insultant (gràcies Cati Morell) el faran un dels diputats més eficaços i més rentables d’aquesta legislatura. I que el seu partit –malgrat els ensurts que en algun moment li pugui provocar- sabrà reconèixer-li la feina i el posarà en les properes llistes en un lloc més digne al que ni ell pugui votar-hi en contra.
És curiós. El Sixte sempre deia que volia jubilar-se de la política sent senador i , ves per on, ara és diputat.
L’Assumpta, l’altra gran amiga meva que ha arribat a Les Corts, no s’havia plantejat mai ser senadora, i també hi va arribar de retruc. Un dia em va convidar a un ple de la Cambra Alta i a visitar els passadissos i els despatxos de les Corts Generals; em va agradar molt. Espero que ara li faci al Sixte una introducció ben profunda als secrets de Madrid, del parlamentarisme i de l’alta política de l’Estat. I que, aviat, el Sixte em torni a convidar a Madrid per explicar-m’ho.
Mentre hi hagi polítics en actiu com el Sixte, encara ens queda alguna esperança.
Ai, si no fos tan esquerp !
Adjunto diversos enllaços que amplien la informació de l’arribada del Moral al Congrés:
La notícia al Punt:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2901345
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2917581
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2919290
La diputada-amiga (però al Parlament d’aquí no pas el d’allà) Mila Arcarons en parla al seu bloc: http://milaarcarons.blogspot.com/2008/07/sixte-moral-madrid.html
El butlletí del PSC de Vilanova també ho recull:
I el del Congrés de diputats també, i recull la foto de la promesa, entre gais i lesbianes i vicepresidents xinesos:
http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/SalaPrensa/FotNot/02072008
http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/SalaPrensa/FotNot
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
visca els diputats amb arrecades!
el sixte transmet confiança, i no només perque és de casa, d’aquells veïns i amics importants de tota la vida, sinó perque es un politic com haurien de ser tots: clar, treballador i raonable. M’ha agradat coneixer-lo una mica més amb la teva historieta aqui