La responsabilitat de la CUP… i la dels altres
La CUP ha esdevingut el “partit” més decisiu en la política vilanovina, després de les eleccions del 22-M; és per això que és a ells a qui s’han dirigit totes les oferetes, tots els elogis i totes les pressions en aquesta quinzena de negociacions per establir qui serà el proper alcalde i qui governarà Vilanova i la Geltrú ens els propers anys. Tant la dreta convergent com l’esquerra socialista han llençat missatges de coincidència programàtica i d’oferta incondicional, perquè els 3 regidors de la Candidatura d’Unitat Popular els hi donin una majoria necessària per governar la ciutat amb comoditat.
I la CUP ha decidit no fer cas als cants de sirena, mantenir la serenor i continuar la seva estratègia. No votaran un candidat socialista per alcalde, ni tampoc la candidata convergent que (per poc, però clarament) va guanyar les eleccions municipals. Es votaran ells mateixos, conscients que això dóna l’alcaldia a Neus Lloveras, però eludint la responsabilitat de decisió que els atribueixen i que -jo crec- no tenen. Si l’esquerra es queda sense alcalde no és per culpa de la CUP, sinó perquè el tripartit (PSC, ICV, ERC) que ha governat la ciutat els últims 12 anys ha perdut les eleccions. Les responsabilitats, doncs, cal buscar-les en uns altres.
La CUP no és un partit convencional; de fet no és ni un partit, és una candidatura. I en les seves propostes a la ciutadania no hi havia la de governar la ciutat, per tant tampoc la de decidir qui ha de governar-la.
Els de la CUP proposen una altra manera de fer política, amb la qual s’hi pot coincidir, s’hi pot discrepar o s’hi pot coincidir i discrepar a la vegada perquè la proposta és molt àmplia -potser massa- i plena de matisos. Analitzar-los amb els paràmetres de la política clàssica i dels jocs d’interessos dels partits que coneixem (i dels quals n’estem tant tips) és un error. Que ells s’avinguessin ara a l’estratègia de la immediatesa, del mal menor o de la unitat de l’ “esquerra”, també hagués estat un error, potser un error definitiu per a la pròpia supervivència d’aquesta iniciativa, ara per ara la més engrescada i optimista del panorama polític vilanoví.
La possibilitat de que la CUP votés un candidat del PSC, la segona llista més votada el 22-M, va ser real fins l’assemblea celebrada aquest diumenge. Alguns dels reunits -votants teòrics de la Candidatura- van votar-la a favor, en defensa d’un govern d’esquerres i de la possibilitat real d’imposar punts programàtics de la CUP al proper govern de la ciutat. Però l’opció va quedar àmpliament derrotada per la de no votar cap altra llista que la pròpia i no decidir qui ha d’encapçalar el futur govern de la ciutat. Les propostes programàtiques documentades i prioritzades les podran negociar al llarg del mandat, en funció dels suports puntuals que el govern necessiti, que els necessitarà.
Mentrestant, la CUP seguirà amb la seva estratègia d’intentar portar al ple municipal les reivindicacions ciutadanes recollides amb la seva dinàmica assembleària i participativa. Temps hi haurà per decidir si, més endavant, la política municipal necessita d’accions més contundents, de mocions de censura, o de canvis d’alcalde… i aquí la CUP es reserva tots els drets. Tampoc es tracta de resoldre tots els problemes ciutadans en 15 dies, amb pactes precipitats, pressions i promeses que xoquen, a més, amb la desconfiança provocada pel menyspreu i els greuges que l’únic regidor de la CUP s’ha hagut d’empassar en tota la legislatura anterior.
Un govern en minoria no és bo per a la ciutat. L’únic període on aquest fet va passar (1995-1999) va ser un mandat per oblidar.
Les solucions perquè això no passi no cal buscar-les només en els joves alternatius de la CUP, amb qui fins ara ningú havia confiat. Potser la responsabilitat més gran la tenen els partits CiU i PSC que, al cap i a la fi, han guanyat les eleccions municipals, quasi amb un empat.
Potser sí que són ells qui, ara, haurien de sorprendre els ciutadans amb una solució d’emergència que aparquès partidismes de curta volada i encarès en exclusiva el bé de la ciutat, en uns moments fotuts i delicats. Els programes no deuen ser tant diferents, menys encara si estaven plens de coincidències amb el de la CUP.
Algú s’atrevirà a proposar-ho?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un encert oblidar els paràmetres habituals per analitzar la CUP. És un moviment que crea noves claus i, si no fos pel seu independentisme, segur que aixecaria moltes simpaties en els nous sectors de “protesta social” que, de fet, li calquen el programa.
Sobre el pacte CiU-PSOE (el PSC ni hi és ni se l’espera) seria una fórmula valenta a molts indrets. Però no es pot esperar coses valentes de grups que s’alimenten de la por al futur.
Jo proposo que el PSC i IC donin suport al candidat de la CUP, en un acte de genrositat i en reconeixement dels resultats obtinguts com a candidatira d’esquerres i sobiranista. D’aquesta manera la CUP podri moure fitxa sense enrocar-se i la partida estaria ben viva.
La conclusió que se’n pot treure és que estan més a prop de CiU que de les esquerres.