La Gràcia que va tancant
No m’agraden els exercicis de nostàlgia. Menys els que reivindiquen sentiments que én comptes de ser naturals o genètics són d’adopció interessada o de moda. Vull dir que sempre em va semblar ridícul reivindicar la cutresa de “Cal 65” en el seu darrer període i m’agrada més la joieria de disseny artesà que el va substituir, això sí conservant el look dels aparadors i la façana; com es va conservar la de la “Carpeta Moderna”, fins i tot amb el nom, per reconvertir una papereria amb olor de naftalina en la cafeteria més interessant i recomanable (en tots els sentits) de Vilanova i la Geltrú.
Però me n’ha agafat una mica -de nostàlgia- quan avui he descobert que ha tancat Can Comulada, el colmado de la Plaça Rovira, tota una institució a Gràcia.
M’ho deia fa uns dies en Jordi Casasses, el president dels Lluïsos: per aquí els voltants el local més tradicional acabarà sent el bar “El Agüelo” del carrer Providència; però no recordo que em digués res del Comulada. Quan al febrer van venir la Françoise i la Lalou vam anar-hi per comprar alguns embotits bons -a la Françoise li agrada repetir les bones experiències- i vàrem trobar tancat; “deu ser que tanquen aviat”, vaig pensar. Però la persiana baixada continuava i avui ho he preguntat a l’estanc del costat: van tancar al novembre abans de Nadal… i el bar Comulada molts mesos abans. Està clar que en aquests darrers sis mesos d’anades i vingudes atlàntiques han passat força coses de les que no me n’he assabentat… Que mirat en perspectiva…tampoc passa res… però…
El Comulada m’havia resolt algun regal i més d’un sopar de qualitat; allà també hi havia trobat les mariconades que tant sorprenien als meus parents vilanovins al sopar de Nadal de Cals Tetus; feia anys que d’un colmado de barri tipus “cal Maitanquis” s’havia anat convertint en una botiga de delicatessen on tot era car, però molt bo. Està clar que si tots els clients feien com jo, anar-hi tant de tant en tant que he trigat sis mesos en descobrir que ja no existia, el tancament està més que justificat.
Els darrers sopars meus pel barri han estat a un libanès nou del carrer Verdi, a un altre moderno que feien coses mig gregues mig palestines, o a “La Panxa del Bisbe” on una francesa fa especialitats japoneso-mediterrànies. El que semblava més casolà dels últims habituals -“La gitaneta” del carrer Legalitat- acaba de convertir-se en un paquistanès.
L’Anni, veïna ocasional des de fa gairebé 10 anys, quan està de mala lluna o quan no ho està perquè ha plegat aviat, li encanta resseguir les botigues de moda de Verdi i rodalies… aquesta setmana n’ha descobert 4 de noves. Per cert, em porta una ventatja considerable en quan a pel·lis vistes als cines d’aquell carrer.
Aquesta és la Gràcia que tenim. La Gràcia que fem els seus veïns. I quan un ja hi porta 20 anys té dret a reivindicar la seva part d’identitat guanyada per permanència voluntària -vivint i treballant- que és tan lícit o més que la guanyada per naixement circumpstancial que un mai tria.
Segur que ja soc més gracienc que geltrunenc, o que de Sant Joan o que de la Placeta. I potser m’hi hauria de dedicar més a Gràcia, m’hi hauria d’implicar més. Potser així me’n sentiria més de gracienc.
M’agrada viure a Gràcia, però encara em costa dir que soc de Gràcia. Potser és per tot això que no sé ben bé què era el que m’ha agafat en veure tancat per sempre més Can Comulada, era nostalgia? o era simplement la mandra que em fa rumiar on hauré d’anar el 24 de desembre a comprar delicatessen per sorprendre als vilanovins.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És nostàlgia segur, perque de botiguetes de mariconades i delicatessen Gràcia n’està cada dia més plè, i és la dinàmica que està agafant el barri (pel que veig i el que sento dir, ja que ara poca vida hi faig): el barri fashion i més pijipi (que vindria a ser una barreja de pijos d’estètica hippi, com ara els que venen arrecades a la Plaça Virreina mentre viuen en lofts de disseny) de Barcelona. Poc lloc queda pels comerços petits i antics del barri, tot i que s’intentin adaptar i reconvertir a aquest pijipisme per sobreviure, segurament el cop donat pel nou Caprabo del carrer Martí hi té alguna cosa a veure.
EI! XAVIER….És veritat tot plegat, però tenim una mica de nostàlgia del passat? Jo també em trobo una mica amb el mateix. Dilluns vaig estar tombant tot el dia per Vilanova, feia temps que no ho feia, i vaig tenir força sorpreses d’aquest estil, fins i tot em vaig arribar a equivocar d’algún carrer, només perque havien tirat cases velles a terra i ja hi havien BARS nous, només feia tres mesos que no hi passava…que hi farem? doncs fer una xerrada d’aquella intensiva, a veure si arribem a alguna conclusió. Records afectuosos. ISABEL
A veure si vens aviat per Vilanova ja que potser quan vinguis el “teu” Cal 65 (on tots compràvem els cigars de matafaluga quan érem petits) , ara reconvertit en joieria artesana, ja pot ser un “Tot a 1 €” xinès. Els de cal Milà han decidit celebrar el 150è aniversari de la botiga tancant la paradeta aquest estiu. Ja veus com està el pati, aprofita per si vols comprar algun regalet a bon preu !!!
Ens veiem aviat
Han obert 3 botigues noves a Gràcia on venen mariconades encara més fashions.
Els de Cal Milà deuen tancar perquè jo també fa temps que no hi anava a comprar… potser que m’hi arribi si ara liquiden.
L’altre dia jo també vaig perdre’m per allà darrera del Mercadona, entre la FISA i la Ronda Ibérica…
És cert si trigo més dies a venir a Vilanova… igual vaig a parar a Cubelles sense adonar-me’n.
És maco veure que la gent encara recorda la cantonada Comulada tant sigui per mandra o per nostalgia. Pensar amb els locals de “tota la vida” ens portaran sempre bons records i un somriure. Segim fent-t’ho.