I l’Ana Belén esplèndida !
El Palau s’ensorrava d’aplaudiments després de més de dues hores seguides de concert i tres bisos generosos. Si l’Ana Belén ja havia estat per a mi , i per a alguns més vellets que jo, un mite de sensualitat madura, ahir ens va renovar aquesta condició, desbordant bellesa i qualitat, amb una presència física extraordinària i una veu potent, en plena forma, que auguren encara una carrera llarga i brillant.
La Belén coronava la meva tripleta del Festival del Mil·leni, amb la Bayo y la Hendricks, i també un mes d’immersió cultural barcelonina, amb la que hem il·lustrat el retorn a la normalitat.
No em puc queixar: Cinema: “No es país para viejos”, per veure si el Bardem es mereixia l’Òscar; Musicals: “Cabaret”, emocionant i inquietant; Teatre gran: “El Llibertí”, fantàstic el Madaula encara que tingui el cul molt lleig; o de Sala Muntaner: “La Classe Neutra”, la magnífica versió del Jordi Pons d’Arenys de l’Auca del Sr. Esteve, silenciada per la crítica malgrat la seva alta qualitat.
I de colofó, aquest divendres, a veure “Mama mia” amb la meva mama.
L’última vegada que havia vist l’Anna Belén va ser al Palau Sant Jordi amb l’Anni, en una gira que feia amb el Victor Manuel. Aquell dia ens ho vem passar bé, però la Belén al Palau de la Música i vista des de la fila 5 és una altra cosa. Des de l’arrencada amb “Derroche” o els moments de record nostàlgic, “El viejo del piano”, o més combatius, “Sólo le pido a Dios”, fins a una deliciosa nova versió del “Qué será”.
Però el concert es deia “Anatomía” (i quina anatomia conserva la paia!) que és el nom del seu últim disc. I va cantar cançons noves, alguna estrenada en directe per primer cop, totes elles delicioses: “Rumbo al sur”, “A veces sueño con nuves”, “Me gustaría”… amb una sàvia combinació amb les peces més populars, com les obres de Sabina “A la sombra de un león”, “Pobrecita de mi” o “Peces de ciudad”.
, què serà”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!