Cuenca: Del zarajo a la saeta del Serrat
Tornar a la Setmana Santa de Cuenca ha estat interessant 15 anys després d’aquella primera descoberta amb la Núria i el Jofre. La ciutat -i la festa religioso-popular- continua tenint els seus encants però també un regust caspós que ajuda a entendre que això d’Espanya és una altra cosa. Les chuletillas, el morteruelo, el ajuarriero o els fregits venen de gust… però costa de trobar un lloc a on et serveixin només una amanida i una petxuga a la planxa. I els zarajos, redescoberts 15 anys després, són realment una menja poc excel·lent.
El més destacat de la Setmana Santa va ser “la ausencia de incidentes” amb les turbas de la processó Camino del Calvario que surt a les 5.30 del matí; i ja és de destacar després de veure com centenars (milers?) de joves i adolescents feien temps per les places conquenques amb un botellón gegant que va durar tota la nit.
Ja és ben curiós, una de les peces de la musica procesional que s’escoltava amb més silenci i respecte era una adaptació per a banda de cornetas y tambores de “La saeta”, la cançó que va composar Joan Manuel Serrat inspirant-se en la música tradicional de les processons; l’adaptació forània de la tradició convertida en tradició… no sé si això deu ser bo.
De “tradicionalisme” mal entés a Cuenca n’hi ha més. Com un “José Antonio Primo de Ribera presente!” a una creu de los Caídos d’una paret exterrior de la Catedral, un carrer dedicat a monseñor Guerra Campos, la guàrdia Civil amb pistola escortant els passos de les processons o el toc de l’himne espanyol o el “ya viene el pájaro” militar quan les imatges entren i surten de les esglésies. Això preocupa menys que si les turbas es desmadren en una processor coneguda com la de los borrachos.
Llàstima perquè la ciutat té racons preciosos i la seva gent és molt amable.
Albacete, en canvi, em va sorprendre positivament. El tòpic del “caga y vete”, que indica despectivament que no hi ha res a veure, em va semblar injust, en una ciutat gran, moderna, ben cuidada i d’edificis interessants. Un concert de cançons de pel·lícules diumenge de Pàsqua a Balazote (el poble manxec de la Bicha ibèrica) juntament amb la nevada a la Serrania de Cuenca venint de la Ciudad Encantada, van ser les dues sorpreses inesperades d’aquesta Setmana Santa tan freda i tan càlida que ens hem regalat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara m’has matat… Jo tinc molt bon record dels zarajos (els recordo com una de les millors tapes que he tastat a les espanyes) que – una mica mes al nord – els coneixen com madejas… i ara, després de llegir-te, no se si atrevir-me a tastar-los altre cop o si deixar-me el bon regust del record.
Una abraçada;