Impossible de recollir totes les sensacions que m’ha transmés Chiloé, aquesta "isla grande" plena de llegendes on -diuen- es va aturar el temps, que és davant de Puerto Montt i a on comença el Sud xilè. Al marge d’origens, de primers pobladors, d’espanyols conqueridors… els chilotas són un món a part, un món especial i entranyable. Han estat un gran regal de Nadal. Ho resumiré amb una cançó -que em van cantar el Miguel i la Elisabeth a Tenaun- i amb un recull d’apunts desendreçats que vaig anar escrivint a la llibreta.
CHILOTES AMIGOS DEL MAR
Cuando mece el mar / y danzan las olas
un velero va / hacia el centro del mar.
Hay van chilotes / por el mar austral
llevando sus redes / van buscando el mar
quieren navegar / quieren mariscar.
Chilotes / amigos del mar
del viento y la lluvia / y la tempestad.
Chilotes / gente generosa
humilde y amable / hasta no poder.
Es mi Chiloé / es mi Chiloé.
Es la Isla Grande / llena de leyendas
plagada de mitos / y vuelos de brujos,
es un mundo aparte / muy particular.
Van haciendo mingas / para avanzar
los trabajos duros quieren aliviar.
Chilotes / amigos del mar…
- A Puerto Montt, la senyora Maria Inés va ser un preludi de la senzillesa que em trobaria a Chiloé. Casa seva era una cabanya de fusta i xapa, prop de l’estació d’autobusos, on dormir, dutxar-me i esmorçar em va costar 6.000 pesos (1.500 peles de les d’abans). Tot estava entre la poca seguretat (un candau a la porta i una finestra de vidre que donava al carrer), i la calidesa familiar. La senyora era "hospedaje legal" i ostentava tots els carnets per demostrar-ho.
- L’Andrea ha compartit bus i transbordador amb mi fins a Castro, la capital de Chiloé. Està casada amb un militar (molta gent d’aquí fa carrera a l’Exèrcit o als carabiners) i acava de tenir un nen. M’ha informat de toters les especialitats gastronòmiques de la zona: cola de mono, milcao, pan de papa, curanto al hoyo, chicha, pisco sour…
- El Colo-Colo de Santiago (de Santiago y del pueblo!, aclareix el Juan) juga la final de la lliga, contra el Universidad de Concepción y esla banda sonora de la ràdio en mig d’un camí polsegut que ens porta de Dalcahue a Tenaun. Guanyarà el Colo per 1 a 0 i a la nit hi haurà celebració (2 cotxes a Tenaun).
- La casa del Juan la Eli i els seus tres fills a Dalcahue és una cabanya de fusta, clavada dalt d’uns pals pero als afores del poble(com els palafitos de Castro que son com penjats sobre el mar. La noia gran (19) ja té un nen de 2 anys i el Miguel (21) n’espera un al gener; la petita en té 15. El Juan en té 41 i és capità d’un vaixell de transport de peix; la Eli dona classes a adults i a nens sobre folclore i cultura chilota, és originària del nord i té unes faccions "nativas" que em recorden les de la Tala del Joan Vidal, i també les de la Mª Teresa de París, en té 43… i ja són avis! Venen d’una festa de la feina on el Viejito Pascuero ha portat regals.
- Doña Juana o Juanita, la matriarca dels Bahamonde (7 fills) té un posat seré i noble, en la seva senzillesa, és elegant i està ben conservada (en té 74); se la nota que controla la situació i tot gira al seu entorn. "El Cañazo" (el nom ve de tomar una "canya" però de vi) va ser el primer hospedatge de Tenaún, el restaurant el porta una filla però les habitacions estan quasi sempre plenes per la família i els amics. La desfilada de filles, gendres, nets, nebots, etc. se’m fa difícil de pair. Mica en mica ho aniré aclarint, no hi són tots, menys mal, molts viuen a Punta Arenas, la Fàtima és una mica la que dirigeix el cotarro i fa el menjar, la Fidelia que té casa al costat però viu a Dalcahue és vídua i té tres filles, grassetes i simpàtiques, la gran és casa al gener amb el Jonh; un nebot, el Lalito viu a Barcelona i diu doña Juana que potser arribarà de sorpresa al casament.
- La meva habitació fa cantó, el sol entra radiant i em desperta de bon matí. A la nit, per l’altra finestra la lluna fa el ple per saludar el Nadal. També està plena a Catalunya, perquè algun sms de felicitació m’ho diuen… També ho deu estar al Nepal; si la mira la Miskita a veure si se’n recorda de mi.
- Abans de sopar (una sopeta i unes papes amb tapioca boníssimes), anem al cementiri a "visitar" don José Temiso "el Cañazo", l’autèntic líder del clan. La visita al cementiri, més festiva que dramàtica (posar espelmetes, arrancar alguna herba) es repetirà cada dia, com un dels passetjos habituals pel poble.
- Al camí del cementiri hi ha una casa majestuosa abandonada. "Antes era un comercio que vendían de todo -m’expliquen- y se paraban los barcos…Tenían muebles muy buenos y hasta un piano con una manibela… pero se lo llevaron todo". En una de les passejades m’acosto a la casa i miro per una finestra, té el vidre trencat i un visillo esparracat… al fons de la sala…hi ha… el piano ! No se l’havien emportat? Si a la nit sento un fantasma tocar-lo… ja tinc el guió per a una propera pel·lícula de por.
- Les mantes del llit (ponchos) pesen, són fetes de llanes i doña Juana m’explicarà que les fa ella de la llana de les seves ovelles, que fila i texeix "en invierno cuando estoy solita", però que ara ja renta i prepara al pati de la casa.
- És 24 de desembre i estic prenent el sol a la platja, amb la marea baixant i davant el canal que separa Chiloé del continent, el més impressionant és el fons, la cordillera nevada a ran de mar amb dos cims impressionants, els volcans Corcovado y el Michimaudia. He caminat fins al far, aquí molts dies els dofins, les toninas, els pingüins i els lleons marins arriben fins a ran de platja… a l’altyra punta de l’illa s’ha varat una balena.
- Aquí no hi ha massa res a fer, un cop saturat d’aquest paissatge. No hi ha internet, la cobertura de celular que va i be i uns telèfons fixes que "tienen que venir de Castro a ver si lo arreglan"… O medites, o pesques, asseques algues o marisqueges, o dorms… Per això deu ser tan fàcil tenir fills; "es una lástima que los tengan tan jóvenes con la libertad y la información que ahora les dan en las escuelas…", es lamenta la Eli, però sense fer-ne un drama.
- Doña Juana està preparant milcaos, uns pastelets de papas rallades (mitat crua, mitat bullida) farcits de chicharrones (llardons) i torrats al forn; ratlla les patates a mà amb una pedra semblant a la dels molins africans de Mali. Diu que com que no em pot fer un curanto (no han comprat marisc), al menys probaré els milcaitos.
- El Joan González va arribar aquí buscant el poble on organitzen mingas per fer una tirada de casas, acostar-les a la platja arrossegades pels bous i transportar-les a la seva nova ubicació arrossegant-les amb barques pel mar. Va arribar a "El Cañazo" i va conèixer els Bahamonde. Era una vigília de Nadal -com ara- i s’hi va quedar 15 dies… d’això fa més de 20 anys i ara encara al tio Xoan i als seus amics els reben com si fossin un mes d’aquesta gran família.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Xavier. No et vaig felicitar per Nadal. Ho faig ara, aprofitant que expliques coses de Chiloé. Ara fa un any i mig, quan vaig arribar a Puerto Montt des del centre de Xile, vaig estar a punt de travessar cap a aquesta illa. Me n’havien parlat molt bé i volia veure-la. Però l’avió cap a Santiago ens esperava dos dies després i vam tenir por de fer una ruta de molts kilòmetres en unes poques hores. Qui m’havia de dir, que uns quants mesos després, hi aniries tu! Sabia que t’agradaria, perquè tot el sud xilè (Villarrica, Valdívia, Puerto Montt, Puerto Baras…) és una passada d’espectacular i acollidor. I Chiloé ho ha de ser especialment. Que tot continguï tan bé com fins ara en el teu viatge… Una abraçada
Xavier,
Visito de tant en tant la teva pàgina de l’aventura americana i t’haig de dir que quan ho faig m’encomanes la joia de reviure indrets i situacions que, com molt bé saps, m’han captivat. Especialment sento això quan parles de Santiago de Xile i encara, més especialment, pel què fa a Chiloé. No endebades vaig recomenar-te que no t’oblidessis de viure Chiloé, la seva atmòsfera, la seva gent, el seu aire net i clar…
De ben segur retornaràs de l’aventura amb molt aire fresc i amb ganes de repetir aquesta experiència única que tant sanament envejo.
Apa. Des d’aquí, des del teu orient ara, records i desitjos que continuis transmetent aquestes sensacions i vivències. Una abraçada! Ah! molt bon any!
Joan